Carles Santos: “A cap artista li agrada treballar, assajar, estrenar”.

12.01.2018

Aquest dissabte 13 de gener el Teatre Lliure presenta l’homenatge Un Santos (sense el Santos), una iniciativa sorgida de Montse Colomé i Anna Llopart. Totes dues havien treballat com a assistents en diferents espectacles de Carles Santos, i han aconseguit reunir a 43 intèrprets que pujaran a l’escenari de la Sala Fabià Puigserver per homenatjar el mestre. A Núvol acabem de publicar Carles Santos, In Memoriam, un ebook (o article llarg, o relat curt, com prefereixin) escrit pel poeta i dramaturg tortosí Albert Roig, amic personal del mestre. I és que de mestres ens en queden cada vegada menys. Se’ns estan morint tots.

Una imatge de Carles Santos a ‘Patetisme il·lustrat’. © David Ruano / TNC

“La meua carrera de músic és un error familiar”. Albert Roig ha aconseguit perfilar un retrat acuradíssim del geni de Vinaròs amb prou feines sis pàgines. La conversa entre Roig i Santos se’ns revela com una mena confessió pagana del músic, que reconeix la tortura que ha suposat la música per a ell i reflexiona sobre la importància dels mestres en la vida d’un artista. “Molt bé. Toques molt bé. I ara què?”, li va dir un bon dia Joan Brossa a Carles Santos. I aquesta pregunta va ser el desencadenant de tot plegat: que el vinarossenc comencés a jugar amb el piano, a destrossar-lo, a estimar-lo, a odiar-lo, a cremar-lo… I a fer espectacles on la música, la dansa, les arts plàstiques i el moviment confluïen en obres d’art total, personals i lliures. Per tant, absolutament universals.

“Los jóvens, molts jóvens d’avui, me diuen, no, no: vull ser verge, no ho vull saber. I molts no coneixen lo valor d’un bon mestre. No saben què és viure. Vull dir: ser lliure i ser-ho gràcies a les cadenes de l’art, dels grans mestres. Tampoc no saben què és lo silenci. Per no saber no saben què és una dictadura”. Joan Brossa, Pere Portabella, Josep Maria Mestres Quadreny, John Cage… fer la distinció entre amics i mestres és difícil, amb Santos, un artista que tots aquells que el van conèixer coincideixen en afirmar el seu mestratge. Montse Colomé explicava com als anys vuitanta l’artista es presentava als teatres amb una serra, i en el mateix moment decidia en quin lloc de l’escenari hi faria un forat, per on trauria el cap i al voltant del qual es mouria la ballarina. Anna Llopart ens deia com Santos dirigia qualsevol escena, encara que fos muda, amb sentit musical, i com el guió de Patetisme il·lustrat, muntatge que durava una hora, tenia només tres pàgines. Carles Santos va anar traient i traient elements dels seus espectacles fins arribar a aquesta peça, que revisada ara no podem deixar de veure com una mena de comiat conscient del músic. (El cas de Esquerdes parracs enderrocs és diferent, creiem, tractant-se d’un muntatge al voltant del món de Joan Brossa).

“Tota la meua felicitat comença per eme. Eme de música, eme de mar i eme de madame, matrona, madona. L’eme de les mamelles. I encara hi ha l’eme de la mort. I la de la merda”. Aquestes paraules expliquen moltes més coses de Santos que totes les tesis doctorals que se li puguin dedicar, i a la presentació de l’homenatge, dijous passat al Teatre Lliure, alguns periodistes van verbalitzar les seves ganes de saber més detalls de com seria la vetllada. Colomé i Llopart van optar, com a bones deixebles del mestre Santos, per a explicar poc, i deixar que siguin els mateixos espectadors qui ho descobreixin. A Un Santos (sense el Santos) hi apareixeran ballarines com Inés Boza, Dory Sánchez o Sol Picó, cantants com els imprescindibles Antoni Comas o Claudia Schneider i intèrprets com Mónica López (musa dels darrers anys del mestre), Francesc Orella, Anna Ycobalzeta o Pep Cortés, un dels primers “homes Santos”. I l’artista Frederic Amat, i els ballarins Cesc Gelabert i Toni Jodar, i músics com Agustí Fernández, Cabo San Roque o Olvido Lanza… En fi, una munió de gent. Les directores explicaven com molts d’ells van trucar-los demanant de poder sortir a l’espectacle, encara que fossin només uns segons. L’acte comptarà amb la il·luminació de Samantha Lee i el so de Damien Bazin, que formaven part de l’equip Santos durant els darrers anys. Esperem que la ballarina Roomba també hi faci acte de presència.

“Carles Santos morirà avui o demà. I el visiten amics i amants. Delira. I s’adorm. I se’n va a tocar el piano, com cada dia. I surt a pescar llangostins i moixarres a trenc d’alba amb la Sagrantaneta”.

 

 

Clicant en aquest enllaç podeu descarregar-vos l’ebook d’Albert Roig Carles Santos, In Memoriam gratuïtament.