Carles Riba, poeta fosc o enfosquit?

25.11.2017

Sempre s’ha dit que Carles Riba és un autor hermètic, cerebral, fosc, amb un sentit no precisament elogiós si l’emmarquem en els paràmetres de la literatura popular. Fins i tot s’ha dit que s’acosta més a un filòsof que ens atalaia des de les seves estances que no pas a un poeta, de tan intricat i indesxifrable que resulta. Contraposar-lo amb MaragallSagarra és un dels llocs comuns amb més recorregut en el vast univers de la crítica. Per tant, ja que parlem de tòpics, citarem per enèsima vegada Josep Pla, que en una carta marca de la casa li va dir que “parlaria constantment de vos i de la vostra obra però el meu destí és escriure ximpleries”.

Carles Riba

Que Riba, ja des de la seva joventut, és un autor allunyat i selecte és una realitat que s’ha reproduït durant un bon grapat de dècades, però cal preguntar-se si hi ha contribuït més ell mateix o bé l’opinió pública que se n’ha tingut, que en molts casos comença per una incomprensió que no ha sabut amansir la paciència ni, en el pitjor dels casos, cultivar la sapiència. És a dir: Riba és un autor fosc o més aviat un autor enfosquit? L’exigència de la recepció pot ser molt relativa, en aquest sentit.

Per saber-ho, per poder-ne emetre un judici, naturalment l’hem de llegir. Però no només la seva poesia, sinó també la seva correspondència epistolar. Els quatre volums de les Cartes de Carles Riba de Carles-Jordi Guardiola, per exemple, són una bona ocasió per endinsar-nos-hi i un treball d’un gran valor sociocultural i rigor editorial, però tal com ell mateix reconeix “són per un públic molt estricte i professional”. Vet aquí el quid de la qüestió: quina fòrmula podem trobar que agrupi la producció de Riba i arribi a més gent? Aquesta és la pregunta que es feia Guardiola, i per això va decidir escriure Carles Riba. Retrat de grup. Protagonistes de la cultura catalana del segle XX, que ha publicat Edicions 3i4 i que, a través dels “diàlegs” de Riba amb personalitats i figures del seu temps, des de Josep M. López-Picó fins a Francesc Trabal, aconsegueix traçar un mosaic transversal de la història de la cultura catalana del segle XX.

Dins d’aquest grup de “joves postulats que va iniciar l’assalt de la vida pública catalana” (en paraules de Joaquim Molas), Riba és l’escollit com a pal de paller. No només aquests “joves postulants”, sinó també bona part del món cultural i de la societat civil, que s’adona del paper de mestre i de guia i del seu lideratge moral, sobretot en una època tan complicada de la nostra història recent, marcada per dues dictadures, dues guerres i, en la majoria de casos, un dolorós exili. Riba és el far que, més o menys indirectament, il·lumina la trajectòria dels itineraris personals dels seus compatriotes.

 

Renúncia volguda de l’erudició

La particularitat del llibre, justament, és que aconsegueix fer extensible la figura de Riba a un ventall més ampli de lectors no necessàriament experts o coneixedors contrastats de la seva figura, i ho fa d’una manera amena i llegidora, no sempre fàcil d’aconseguir. “Des que vaig començar era conscient que estava davant d’un projecte atípic, tant per la forma com pel contingut”, diu Guardiola, que ha prescindit “volgudament de l’erudició i de molta informació” amb un objectiu principal: “deixar parlar els protagonistes”. Riba és l’epicentre, però no oblidem que el llibre fa un retrat de grup i que les interrelacions, no sols estètiques o literàries, sinó també personals, configuren l’autèntica essència del relat. En darrera instància, doncs, Guardiola aconsegueix sortejar l’onada de l’hermetisme que envolta Riba i fer aflorar l’home, la persona, després de l’escriptor. “No volia fer un llibre hagiogràfic”, explica amb rotunditat qui va fundar un dels segells més nostrats i prestigiosos de la nostra literatura, La Magrana.

Pel que fa a la tria de personatges, Guardiola reconeix que no ha estat fàcil i que la selecció s’ha nodrit, sobretot, del volum de documentació i correspondència disponible, la qual cosa també li ha permès descartar-ne d’altres. Els escollits són, d’una banda, Joan Maragall i Josep M. López Picó, que Riba reconeix com a mestres; Joan Crexells i Josep M. de Sagarra de l’altra, considerats com a postulants; Joan Oliver, Xavier Benguerel, Francesc Trabal i Domènec Guansé, els deixebles; Clementina Arderiu, que mereix un apartat per ella sola; i dos personatges que van a part, Josep Janés i Francesc Cambó, que, des d’un altre punt de vista segurament més insospitat, van ser cabdals en molts aspectes de la vida del poeta. Resultat final: un retrat de grup polièdric i detallista presentat amb la mínima càrrega de valoració.

Una invitació per desmuntar, a través de la lectura, que Carles Riba és un autor fosc. Guardiola, si més no, hi ha posat una mica de llum. Aprofitem-ho. Desenfosquim-lo.