Carles Miralles, el noucentista polièdric

6.10.2014

El proper 28 de gener, l’IEC recordarà el poeta i catedràtic de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona, Carles Miralles. Miralles va ser membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, des del 1991, i entre el 1981 i el 1986 va ser vicerector de la UB. L’acte, que tindrà lloc es farà a la Sala Prat de la Riba de l’IEC, comptarà amb l’assistència de Jaume Cabré, Mariàngela Vilallonga, Joan Argenter o Montserrat Jufresa. Recuperem l’article que Júlia Hinojo va fer sobre el dia de la jubilació.

Carles Miralles

 

El primer dia de classe a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, Carles Miralles (1944, Barcelona), quan tenia 17 anys, va pujar les escales fins a l’aula corresponent i va comptar els esglaons. Trenta-vuit. Miralles va repetir aquest ritual de comptar graons durant els següents anys. Primer, com a estudiant que descobria el gust per la literatura; després, com a professor i catedràtic de Filologia Grega, com a humanista integral que ha anat conreant disciplines variades, apropant-se al món antic des de la cultura a la qual pertany, des de la literatura contemporània catalana. El dimarts 30 de setembre, l’hel·lenista i poeta Miralles, de 70 anys, va tornar a l’Aula Magna de la Facultat de Filologia per protagonitzar l’acte en homenatge a la seva jubilació. Aquest cop, va pujar fins al primer pis en cadira de rodes, com a conseqüència de l’ictus que va patir l’abril passat.

“Ictus, ja sap greu, però es veu que cal dir-ho en llatí”. Irònic, l’inici del seu discurs va donar fe del seu sentit de l’humor, subtil i profund. La intervenció, tot i molt ben travada, semblava improvisada. En acabar, va confessar: “Em perdonareu, però això no ha estat un discurs escrit, el que volia escriure ho teniu entre les mans”. Les més de dues-centes persones que omplien la sala havien vist sobre els seus seients un plec de papers amb la paraula “ictus” a la portada. Amb la fascinació amb què els filòlegs estudien les paraules, Miralles va decidir jugar seriosament amb el mot que li va “amargar la dedicació a l’edició de les tragèdies d’Èsquil i, en part, el temps de lleure estiuenc”.

L’ensurt li ha paralitzat mig cos, però les seves reflexions continuen sent molt lúcides. Feia pauses llargues. Els silencis, en comptes d’interrompre el ritme del parlament, li donaven més solemnitat. “No m’agradaria que aquest acte es convertís en un funeral anticipat, me’n vaig, però no per sempre. Vaig entrar aquí pujant les escales estudiant i vull marxar continuant estudiant”. Miralles seguirà com a professor emèrit i manté el seu càrrec de president de la Comissió lexicogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans, entitat de la qual és membre des del 1991.

Poeta i filòleg

“A les reunions, Carles Miralles feia una observació sorneguera, que anava seguida d’un punt de seny. Després, es continuava el debat amb altres opinions però, sovint, la comissió acabava aplicant la proposta de Carles Miralles”, va comentar el president de l’IEC, Joandomènech Ros. “Des dels anys 70 és l’ànima del nostre Departament”, va assegurar la directora del Departament de Filologia Grega de la UB, Francesca Mestre. El rector Dídac Ramírez també va agrair la feina feta a Miralles des de la taula de ponència i els professors Pau Gilabert (UB) i Joan Martí (primer rector de la Universitat Rovira i Virgili) van presentar “Som per mirar”, dos volums sobre estudis de filologia grega amb què van obsequiar l’homenatjat.

A banda de destacar el treball de Miralles com a crític literari —amb obres distingides com Sobre Foix (1993), Homer (2005) o Sobre Riba (2007)— es va valorar la seva vessant com a poeta, gràcies a la qual ha guanyat el Premi Nacional de Literatura Catalana de Poesia, l’any 1992 amb el poemari La mà de l’arquer, i el Premi de la Crítica Catalana, l’any 2010 amb L’ombra dels dies roja. “Personifica les virtuts perennes del noucentisme, les d’arrel pròpia i les universals”, va definir el degà de la facultat amfitriona, Adolfo Sotelo. L’inscriu en aquest corrent per la cura de la seva escriptura, pel maneig exquisit de les paraules amb què demostra el respecte que té cap a la llengua, cap el lector i cap a si mateix. “S’hi mira molt i molt, però no és forçat, no és enfarfegament; és coherència, exigència i elegància”, va afirmar Martí. “És un humanista dels que ara ja no abunden”, va afegir.

Miralles no va clausurar l’acte abans de mencionar dues de les persones que li van encarrilar la vida: el seu mestre de català i primer catedràtic de català de l’Estat després de la Guerra Civil, Antoni Comas, i el seu mestre de grec, Josep Alsina. Alhora, Miralles ha servit com a font d’inspiració per a molts alumnes. Un és el cas de Joan Silva, present entre el públic. El 1999, Miralles va ser el professor de doctorat de Silva, llicenciat en Filologia Clàssica. “És un dels professors que més m’ha fet reviure la literatura grega, no és el típic professor de grec i prou, no veu la literatura com un esquelet mort sinó com una cosa viva”, va recordar Silva.

Els agraïments dels assistents es van traduir en un aplaudiment final, al qual s’hi haurien sumat els remitents de les 130 cartes que van enviar companys i amics de Miralles de tot el món. Professors d’universitats de Madrid, París i Trento, entre d’altres, no van poder comparèixer a l’homenatge, però van escriure unes línies per transmetre l’estima cap als treballs i les poesies de Miralles i, sobretot, per animar-lo a seguir contribuint a la cultura universal.