Carles Duarte: “S’ha de treballar per evitar la prostitució de la cultura”

8.03.2018

Poeta i lingüista, actual president del CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts), Carles Duarte (Barcelona, 1959) coneix amb profunditat l’àmbit de la cultura catalana. El passat 28 de febrer va inaugurar-se una exposició de fotografies seves amb el títol d’un dels seus poemaris: Quadern d’albades (2017). Però el poeta està acabant dos nous projectes: el llibre de poesia Naufragis i un llibre de converses amb el pintor Antonio Hervás Amezcua, que es publicarà probablement cap a finals d’any.

Carles Duarte | Foto: Magalí Queralt

Home d’activitat intensa, Carles Duarte reflexiona pausadament envers la creació artística, el llenguatge i el sector cultural. Em sobta la seva mirada intensa i encuriosida rere les ulleres d’home savi. I mentre conversem dels temps foscos, assenyala: “Jo crec en la persona humana i en la dimensió espiritual de les persones”. L’escolto: el neguit s’empetiteix, l’esperança s’intensifica. En un moment excessivament complex i accelerat, qui millor que un poeta sensual i vitalista com ell per tornar a palpar les petites veritats de les coses.

Com valores la situació actual de la cultura a Catalunya?
Convida a l’optimisme. Ara hi ha molts creadors i molta gent amb sensibilitat. A més a més, tothom pot sentir el que vulgui, perquè la cultura avui dia no pertany a les persones de posició. L’accés és més ràpid i immediat. I això redunda en el goig passiu i en la participació.

 No cal ser un Picasso ni un Goya per crear.
No cal. El que és important és que una persona pugui expressar-se a través de l’art i gaudir-ne quan convingui. Viure l’experiència cultural en un sentit ple.

En un món on la xifra econòmica ho mesura tot, l’artista com se sent?
En general, el creador se sent incòmode en el concepte d’indústria perquè l’artista no viu pendent d’enriquir-se ni acumular. Li genera un malestar. Però al mateix temps, la necessita per viure, com tothom. Per tant, en el camp de la cultura no pots ignorar la dimensió econòmica.

Quins riscos té aquesta incidència del factor econòmic en el món de la creació?
S’ha de treballar per evitar la prostitució de la cultura. I cal esforçar-se perquè no acabi –com hi ha risc que succeeixi– en mans de persones que conceben la cultura només com a font de negoci. Ara bé, és inevitable incorporar el factor econòmic. Fins i tot ho és per reivindicar l’atenció pública envers la cultura!

Reivindicar-la? Sembla contradictori.
Si en els pressupostos de la Generalitat, la cultura genera un 5 o 6% del PIB, quan s’hi destina un 0.7%, podem concloure que la cultura no pot ser tractada tan minoritàriament des del punt de vista dels pressupostos. És a dir: si considerem el model econòmic del país, en depenem més.

Tenint en compte el context econòmic des de la crisi de 2007, no ha de ser gens fàcil reivindicar la cultura.
Recordem que va ser una crisi relacionada amb la bombolla immobiliària, estructurada per una economia basada més en les finances i l’especulació que en la creació de riquesa i la capacitat d’aportar. Per tant, tot això s’ha de considerar de nou.

És especialment desmoralitzador el cas de l’especulació.
És decebedor. Es tracta de guanyar diners i viure de rendes, especulant sense dedicar intel·ligència ni creativitat ni esforç, prescindint de la creativitat. Tot això és un model parasitari basat en el no-fer. [De sobte, fa una pausa, em mira i pregunta amb una indignació mesurada: “Però, escolti, quina mena de societat vol fer vostè?”. I continua.] La societat catalana s’ha de concebre a ella mateixa on el fonament sigui el coneixement, el talent, la recerca i la creativitat.

I el factor econòmic, que és ambivalent, pot ajudar a reivindicar un nou model.
Se’l pot utilitzar per reflexionar sobre el paper de la cultura i reivindicar-la com a valor alhora de definir un model de futur de societat. Però és evident també que identificar cultura amb indústria és limitar-la molt perillosament. Hi ha una tensió que no és fàcil de construir entre l’artista i el món econòmic. Però l’artista ha de preservar la seva llibertat crítica i creativa. I si renunciem a això, prostituïm i generem situacions molt perilloses.

I des del CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i les Arts)?
Nosaltres treballem per l’estatut de l’artista, establint un marc de protecció del seu dret. Vetllem tant per la redistribució i l’ús que se’n pugui fer de l’obra, com de la protecció de les situacions que puguin arribar-se a produir. Per exemple, un cas paradigmàtic és el món de la dansa: un artista que s’hi dedica pot patir un accident que li causi lesions greus.

Carles, has expressat que la teva poesia no és estripada. Creus que la paraula poètica pot regenerar el teixit esquinçat de la societat?
Sí, sens dubte. I si la societat participés del fet poètic viuríem en una societat més capaç d’expressar-se, d’entendre’s i de compartir. I per tant, més digne. La paraula poètica dignifica l’existència humana: ens enalteix.

La poesia pot canviar el món?
La poesia transforma. I nosaltres ens hem transformat a través de la paraula. Negar això és dir un disbarat. Hem anat creixent a través del llenguatge com a abstracció, però també com a metàfora, que té molt a veure amb la intel·ligència humana en el sentit més complex. No podem transformar-nos nosaltres mateixos ni el món, si renunciem al poder de la paraula.

Però la paraula permet la mentida.
Ens pot empresonar si fem un ús pervers.

En aquest sentit, fins a quin punt la política incideix en el llenguatge?
La incidència és molt gran. I se’n serveix perquè s’hi associa la consciència. Quan Franco va morir, des del règim es va posar de moda una paraula que era aperturismo. Llavors es parlava de reforma/ ruptura, etc. Si ara estem parlant d’independència o de procés, parlem de tot el que hi associem a aquestes paraules. La paraula política s’utilitza com una arma per transformar la realitat. I la confrontació política també passa per aquí.

La realitat és complexa i rica. Estem perdent la capacitat de matisar?
Ens estem tornant grotescos a còpia de simplificar, de reduir les coses a la mínima expressió. I el món, per sort, està ple de matisos: la llum, el mar, …

Carles Duarte | Foto: Magalí Queralt

L’albada.
Sí, la inclinació de la llum, el desplaçament del sol cap al sud quan ens endinsem a la tardor… Per exemple: si tu al matí dius l’alba, i obvies llostre o llostrejar, estàs tendint a presentar l’albada com el moment que el sol emergeix de l’horitzó. Però la claror – el primer llostre-, comença més o menys una hora abans. Pèrdua de matisos.

Som estrangers del propi idioma?
Ens estem situant en relació a les nostres pròpies paraules com si fóssim parlants d’una llengua estrangera. Tot esquematitzat al que és definitiu.

I aquest empobriment del llenguatge què significa?
Que ens estem deshumanitzant. Estem renunciant a una part substancial de la nostra capacitat d’entendre, d’interpretar i d’explicar la realitat quan reduïm el nostre coneixement de la llengua i l’ús que en fem. La relació de l’ ésser humà amb el llenguatge ha estat fundacional: és l’escala de la qual ens hem ajudat per l’abstracció i l’articulació de pensaments complexos.

La mateixa etimologia ja explica en part la condició humana.
I el mateix procés d’evolució metafòrica de les paraules. Si les estudies a través del seu origen i les poses en relació amb els seus ètims -els mots dels quals procedeixen-, en bona part tens una explicació de què és el que li ha passat a l’ésser humà al llarg dels segles, com ha anat canviant la seva mirada sobre el món a través dels significats que successivament ha anat atribuint a les paraules. Em quedo perplex de veure fins a quin punt renunciem a moltes paraules que són importants.

Atenent la teva poesia, la paraula “tendresa” en seria una?
La tendresa és indispensable i decisiva en la humanització. A mi em sembla que l’ésser humà contemporani s’ha allunyat d’un dels fonaments de la societat, que és la tendresa. I al món modern gairebé fa vergonya.

És una època estranya: por a mirar-se, a tocar-se…
Sí, vivim en una època estranya: la tecnologia que ens interconnecta fins a l’infinit, alhora ens aïlla d’una manera dramàtica. No tinc cap reserva mental respecte a la tecnologia, sempre que no sigui un factor que incideixi en la reducció de les nostres possibilitats comunicatives, vivencials i experiencials.

Ens evadim.
Sens dubte. El món de la tecnologia genera espais d’evasió de la tendresa, de protecció o d’inhibició de la tendresa. I la tendresa es comunica personalment, a través dels gestos, el tacte o l’intercanvi de mirades.

La teva poesia és sensual i vitalista. I el Mediterrani és tan present com els clàssics. Valors com la bellesa i la sensualitat inspiren la teva poesia.
Són valors que dignifiquen la vida, que pot ser molt aspre i molt violenta. Els escenaris dels nostres ancestres probablement eren de lluita i de pugna. Però l’evolució humana ens ha permès la civilització, en el sentit d’establir vincles on podem incorporar la consciència de la bellesa i de la tendresa. I celebrar-la. Això ja ho diu Plotí, a les Ennèades.

Seria un infantilisme com a societat no incorporar-les.
És una falta de maduresa perquè és no reflexionar sobre la mateixa naturalesa de les coses, deixar-se arrossegar per una acceleració irreflexiva que ens deixa sense sentit. El temps no s’atura, però últimament sí que s’ ha d’aturar per sospesar, mesurar i ser crític amb el que fas.