Carles Congost. La realitat és el pop

11.05.2018

Durant molt de temps, l’artista Carles Congost havia fet fotografies escenificades. Una mena d’imatge publicitària, però pervertint-ne el missatge. Aquelles obres li semblaven fotogrames de pel·lícules inexistents; tenien la capacitat de crear una narrativa i alhora deixar-la suspesa. Ara, el Centre d’Art Contemporani Fabra i Coats inaugura A Sense of Wonder, una exposició de 8 treballs on Congost s’aboca a la recerca d’aquest misteri en el format audiovisual.

El músic Josep Xortó en una escena de “Nova esplandor”, la peça que Carles Congost ha creat per la Fabra i Coats | Foto: Carles Congost

No ser del tot concret. Això és el Carles Congost (Olot, 1970) vol aconseguir amb els vuit audiovisuals que exposa la Fabra i Coats a Sense of Wonder. La intenció de l’artista és “portar el format cinema el màxim de lluny que es pugui”, explica el comissari David Santaeulària. La qüestió és que aquesta voluntat de suggerir suposa un canvi en la manera d’entendre el seu procés de treball, per tant tot el que veiem forma part d’una etapa recent en la qual l’olotí ha experimentat amb el llenguatge cinematogràfic.

Aquesta etapa no és casual. Totes les obres estan produïdes entre el 2010 i el 2018, i això és perquè en aquests últims anys l’artista ha rebut un bon nombre de premis: la beca Fundación Botín, la beca Multiverso de BBVA, la beca a la Creació Agita de Figueres i el premi de la segona edició del Premi de Videogració LOOP en són alguns exemples. Els reconeixements li han permès tenir els recursos necessaris per dur a terme les produccions, però això no silencia les seves crítiques: “Hi ha molt compromís darrere l’art jove, però no té sentit si no hi ha una continuïtat i no s’ajuda als artistes quan són adults”.

Sense of Wonder reuneix vuit treballs en vídeo que, partint de formats i registres diferents, mantenen connexions temàtiques i formals: una d’elles, la més clara, és la música i el pas de l’adolescència a la maduresa, discursos que Congost ha tractat sovint. Tres d’aquestes peces no s’havien vist mai a Barcelona: Simply the Best (2016), The Wolf’s Motives (2017) i Nova esplendor (2018). De fet, aquesta última és una creació feta especialment per la mostra en qüestió.

En Congost, la ironia s’atansa a la melancolia. L’humor és sempre present a les seves obres, que construeixen una lògica interna i funcionen per elles mateixes. Paradigm (2012), per exemple, va començar sent un audiovisual amb diàlegs, però al final l’olotí va decidir que el millor era buidar les imatges de paraules. Això va canviar completament la història, perquè visualment les escenes creen un joc de dobles sentits que fan que l’espectador no acabi de tenir clar què està passant, tot i que ho trobi coherent. És exactament el que busca el creador.

Els audiovisuals sorgeixen de l’entorn quotidià però deriven a reflexions àmplies, com ara les relacions interpersonals, la responsabilitat del creador, el poder del mercat o les contradiccions de la vida moderna. Totes les propostes parteixen de referències relacionades amb la iconografia adolescent, el sistema artístic, el cinema, la televisió, la música i el món del pop: “M’agraden els gèneres perquè són realisme pur”, conclou l’artista, “La realitat és el pop, jo el perverteixo”.