Carles Casagemas i Germaine Gargallo, lluny del misteri

El passat dijous 23 d’octubre, a la Fundació Palau, Dolors R. Roig i Cristina Masanés, a quatre mans, van resseguir els perfils del pintor Carles Casagemas i de la model Germaine Gargallo. Les seves investigacions esvaeixen enigmes i són un preludi lúcid a l’exposició Carles Casagemas. L’artista sota el mite, que el MNAC dedica al jove poeta i pintor amic de Picasso. Podeu accedir al dossier del MNAC aquí.

L’any 1901 Carles Casagemas es va suïcidar, enmig d’una premeditada escenificació, en un cafè del Boulevard de Clichy de París. Fascinat i obsessionat per la jove model Germaine Gargallo i davant l’amor no correspost d’aquesta, el poeta i pintor Casagemas imposà un silenci tal vegada doblement radical. D’una banda, pels interrogants que obria una breu però intensa trajectòria artística interrompuda (les obres catalogades no arriben a la cinquantena, al costat d’un llibre de poemes Somni d’influència simbolista) i de l’altra, per l’enorme projecció pública de què gaudiria el seu amic malagueny, Pablo Ruiz Picasso. Amb ell havia compartit moltes cuites artístiques, com també el viatge d’aprenentatge a París.

Isidre Nonell, a més de cedir-los l’estudi en el Montmartre més humil va ser qui els va fer conèixer entre d’altres una jove tot just arribada a París. Germaine Gargallo (amb l’escultor Pau Gargallo només coincidien en el cognom) aviat seria retratada pels dos amics. Es conserven altres exemples d’apunts, retrats i paisatges d’un mateix tema, abordat pels dos pintors. Els de Casagemas es distingeixen per un punt inquietant o per una barreja aleatòria de materials (aquarel·la, guaix i oli) o per alternar treballs molt sobris de colors amb d’altres de colors llampants.

Josep Palau i Fabre va ser dels primers a interessar-se per aquest amic de Picasso; a la Fundació Palau es conserven les cartes intercanviades entre els dos amics, sovint més valorades pels dibuixos que les il·lustren que pel contingut biogràfic o documental que suposen.

La tesi doctoral de Dolors R. Roig dedicada al pintor (llegida a primers d’octubre a l’UAB) i el llibre de Cristina Masanés Germaine Gargallo. Cos, pintura i error (Llibres del Segle) per la riquesa documental, per la diversitat de fonts consultades, no únicament aclareixen dubtes, precisen dates i dades de les dues trajectòries, sinó que conviden a més preguntes i a noves indagacions.

Perquè tota recerca comporta també un punt d’obsessió laboriosa, en el cas de Cristina Masanés, aquesta es va veure recompensada en trobar al Museu Picasso de París una quinzena de cartes de Germaine Gargallo adreçades a Picasso. Les escriu una dona vella, impossibilitada per la sífilis i que ha perdut tota la força seductora de la seva bellesa. De les cartes es dedueix que Picasso ni l’oblidà ni li va negar l’ajut.

Tant l’exposició que s’inaugura aquesta setmana al MNAC, com les aportacions ressenyades ofereixen l’oportunitat de conèixer directament l’obra de Casagemas, de moderar els ribets llegendaris que han acompanyat la seva vida i les seves relacions impossibles amb Germaine Gargallo.

Pel que fa a l’amistat amb Picasso, tal vegada encara està pendent un estudi sobre aquest darrer des de la perspectiva d’“artista gestor de sí mateix”, especialitat en la qual excel·lí anticipant-se als estudis de direcció de la comunicació.