Carles Benavent. La imatge coral de la música

31.10.2018

El baixista Carles Benavent ha escrit el seu nom en les pàgines de la història de la música. És un dels músics en actiu de casa nostra amb una carrera més internacional. La llista d’artistes i grans estrelles que han comptat amb ell seria gairebé infinita, tant és així que resulta impossible d’enumerar.

Carles Benavent. |

La seva aportació més destacable pot haver estat la de portar el seu instrument, el baix elèctric, un pas més enllà en el moment que aquest estava en un segon pla. Artistes com Jaco Pastorius havien posat aquest instrument en un primer pla, traient-lo dels complexos als quals havia estat sotmès. Si Pastorius havia elevat el baix elèctric en l’àmbit del jazz-rock en general, pocs anys després, Benavent ho faria en d’altres gèneres com el flamenc o la música de fusió. El moment clau d’aquesta història va passar quan Paco de Lucía el va cridar per formar part del seu sextet. Des d’aleshores i durant més de dues dècades, Benavent seria company de viatge del guitarrista flamenc més important de tots els temps.

Quan a principis dels anys vuitanta del passat segle, Benavent va entrar a formar part del grup de Paco de Lucía, el baix elèctric tenia un paper marginal i testimonial en el flamenc. Amb Lucía, Benavent crearia un llenguatge i una escola sense precedents a la música flamenca i elevaria el seu instrument a espais inimaginables convertint-se en un referent i una guia per a les futures generacions. De resultes d’aquest punt d’inflexió el seu baix i el llenguatge que crearia el portarien a treballar amb les figures més grans del flamenc, com per exemple Camarón de la Isla. Però no es quedà aquí i fruit d’aquesta explosió el seu estil cridà l’atenció a figures com Chick Corea amb qui treballà en diversos projectes i d’altres artistes internacionals. Segurament, els anys de treball arribaren al seu punt més àlgid des d’un punt de vista mediàtic quan fou cridat per Quincy Jones, ni més ni menys artífex d’àlbums com Thriller de Michael Jackson, perquè formés part del grup d’acompanyament de Miles Davis.

Fa uns mesos, Carles Benavent va rebre un cop molt dur, la mort del seu company, amic i percussionista Roger Blàvia amb qui treballava molt estretament. Ara acaba d’editar Vida (Bebyne, 2018), un disc gravat en directe al Jamboree de Barcelona acompanyat del desaparegut Blàvia a la percussió i Roger Mas, components fixes de la seva darrera formació. Per aquest directe el grup s’amplia a Raynald Colom a la trompeta i Tomasito al ball, cant i palmes. A Vida hi trobem 9 temes, composicions pròpies com “La Luz” o “Baoblues” a clàssics que havia tocat per tot el planeta com “Zyriab” de Paco de Lucía i que a Vida recupera des del seu propi punt de vista, el del seu grup, amb un Raynald Colom esplèndid. També hi trobem un nou acostament a Frederic Mompou, un compositor a qui ja s’havia acostat al seu anterior treball, Un, dos, tres… (Bebyne, 2011). El pianista Roger Mas també aporta una composició pròpia, “Per Carles”. Si Blàvia aguanta tot el pes del ritme a les baquetes, Roger Mas és l’element dinamitzador, l’abric de Blàvia i Benavent, l’home que embolcalla el diàleg del binomi Benavent-Blàvia. Roger Mas exerceix un bon gust i un mestratge que denoten perquè en els darrers anys s’ha convertit en un element indispensable del grup de Carles Benavent i un home que participa en projectes molt interessants.

Per damunt de tot, el líder, Carles Benavent condueix el grup i l’eleva, el deixa fer, al seu gust, amatent. La seva manera de fer funcionar tota la formació ens recorda molt l’estil de Paco de Lucía, la imatge coral de la música, el llenguatge de grup, on tothom té el seu lloc i tots els components brillen per si mateixos. Tots els intèrprets tenen el seu moment de lluïment i tots contribueixen per igual al so final que el públic rep. I aquesta és la gràcia i la grandesa de Vida, un treball de grup, una comunicació vibrant amb el públic. Resulta un encert que Vida sigui un directe perquè així sentim la frescor del moment, el sentiment que sorgia, allò que passava, sense trucs ni enganys. Un disc de capçalera que a més s’acompanya amb un DVD amb el concert i altres extres amb Iñaki Sandoval i Carles Benavent Ensemble. Un àlbum indispensable i dels que s’han de tenir. Un document que a la vegada ens mostra a Roger Blàvia, a qui va dedicat l’àlbum.

Però a banda de Vida, Benavent ha editat un altre disc, es tracta de Agüita que corre – Revisited (Bebyne, 2018), un projecte dirigit per Joan Sanmartí, on Sanmartí agafa el mític àlbum de debut en solitari de Carles Benavent i el vesteix amb arranjaments de corda. Un disc en què també participa l’enyorat Blàvia i ens apropa a una nova manera de descobrir la sonoritat del baix de Carles Benavent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Aquest article és dels que fa que les publicacions de NÚVOL siguin interesants, sota el meu punt de vista. Parla d’un gran music amb normalitat, realitat i prudencia. Fa moltes dècades que Carles Benavent forma part de la cultura musical i el considero un referent per a un pais. Recordo Música Urbana.
    Gracies Àlex Gómez-Font