Capmany, les revolucions s’han de fer senceres

16.04.2018

El 2018 és l’Any Maria Aurèlia Capmany i tres reedicions ho certifiquen: la novel·la Quim/Quima (Males Herbes), l’assaig Cartes impertinents de dona a dona (Cossetània) i la biografia Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona (Meteora) que firma Agustí Pons. Totes tres havien estat publicades amb anterioritat –les dues obres el 1971 i la biografia el 2000- i es reediten ara, però si valen la pena no és per nostàlgia, o per fer justícia a la figura de l’autora sense cap altra intenció ulterior que venerar el seu nom, cosa que convertiria les publicacions en un fet merament anecdòtic.

Retrat de Maria Aurèlia Campmany | Foto: P. Aymerich

No es pot llegir Capmany sense reflexionar i aquesta és la seva fortuna. El sentit de la relectura de les seves obres no és cap altre que deixar-se qüestionar per l’autora, una bèstia catalana del pensament i les lletres que, com a tal, va ser i és estimada i criticada a parts iguals. Les seves intuïcions ens toquen encara avui en dia i ens fan fer un exercici constant de comparació: I això que diu, ja ho hem aconseguit? I això altre, com ha evolucionat fins ara? I la postura hegemònica actual, s’apropa o s’allunya del que ella demanava? Per entendre el conjunt de la vida i de l’obra de Capmany cal que ens servim d’una sentència que ella mateixa deia i que marca el principi i el final de totes les seves lluites: “L’ésser humà no és una espècie natural sinó una entitat històrica”.

Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) corre el risc de ser recordada per les noves generacions només pel seu vessant feminista, perquè les reedicions del 2018 apareixen en ple esclat del discurs de l’alliberament total i definitiu de la dona. I si bé és veritat que aquest és un dels motors de les seves reivindicacions, aniria contra les seves pròpies conviccions entendre-la només des del punt de vista en qüestió. Capmany era un cul inquiet, un cervell inquiet; escriptora, dramaturga, política, filòsofa. Entendre l’ésser humà com l’evolució de centenars de preceptes historicosocials fa que la seva lluita per la igualtat entre l’home i la dona s’inscrigui només –i això és vital- dins de la lluita general per la millora de la humanitat sencera, com bé explica el biògraf Agustí Pons a la seva obra.

La lluita de la dona no pot destriar-se de la millora global de la societat. Ho veiem clarament a Quim/Quima. Capmany va escriure aquesta novel·la agafant com a referent Orlando de Virginia Woolf, a qui fins i tot escriu una carta que en l’edició actual de Males Herbes serveix d’obertura del llibre. I tot i que la premissa obeeix a qüestions que avui el màrqueting agrairà, tornaria a ser un error entendre-la només com una mostra del paper rellevant que tenen les dones en la humanitat. Quim/Quima no és tan sols el conte d’un protagonista que canvia de gènere, sinó que és la història de l’explotació de l’home per l’home i de la recerca de la llibertat individual.

El més important de l’obra és la longevitat de qui la protagonitza. Quim/Quima viu des de l’any 1000 fins a la Guerra Civil espanyola –podria viure més, però l’obra s’acaba aquí- i relata els moments històrics més importants que passen en aquests, podríem comptar, 939 anys. Es diuen ràpid. Quim/Quima parla amb Ramon Llull, Jaume I o Robespierre; viu l’atac d’Al-Mansur contra Barcelona, la conquesta de Mallorca, el setge de la capital durant el 1714, el sindicalisme, la guerra civil. Ho viu tot. Capmany sap que explicar la història només des del punt de vista masculí és deixar-la incompleta, per això fa servir el recurs del canvi de gènere i explica també com la dona viu moltes de les situacions exposades, amb el tant per cent de denúncia social que això suposa.

L’objectiu de la longevitat del personatge o dels seus canvis de gènere és l’estudi filosòfic de l’ésser humà, de la seva pròpia consciència i de la seva relació amb el món i amb les utopies: el que dèiem, les persones com a entitats històriques. Capmany escriu que les trifulgues de Quim/Quima són “les aventures d’un xicot-xicota que troba el món bell i mal fet i que, per tant, es creu amb el deure de seguir vivint per tal d’endreçar-lo una miqueta”. És igual per què aquesta persona viu tants anys o com s’ho fa físicament per ser ara dona ara home, això l’obra ni ho menciona. El que mou la novel·la és la paradoxa que el món sigui “bell i mal fet” i com això repercuteix en el nostre comportament.

El primer cop que canvia de sexe, Quim/Quima –que en un primer moment també s’anomena Xim o Xima- ho fa desenganyat després de veure que els homes són injustos entre ells: “Xim havia dimitit i, com que tanmateix era difícil morir-se, havia emprès el camí del costat, el que no passa pel camí ral de la història. Essent una dona, s’havia dit Xim, ningú no pot fer-me responsable de tanta injustícia”. Ens afrontem a la descripció de la naturalesa dels homes i de les dones des del punt de vista històric i social però també filosòfic, perquè al cap i a la fi Capmany va estudiar això: filosofia.

De fet, la sorpresa ve al descobrir que aquesta obra va ser una novel·la d’encàrrec, d’un llibre d’aventures adreçat al públic juvenil, tal com explica Pons a la completíssima biografia que li dedica. Emili Teixidor, director de la col·lecció El Nus Gordià de l’Editorial Estela, havia sol·licitat a Capmany l’escriptura d’una novel·la juvenil i ella havia volgut explicar la història dels catalans sumant-hi canvis de gènere. Una mostra més de com Capmany creia en l’educació dels joves –ella mateixa havia exercit de professora-. Com a novel·la juvenil, Quim/Quima és una obra de l’alçada d’un campanar que, seguint els preceptes didàctics actuals, seria difícil de trobar avui en dia a les llibreries. Capmany escriu als joves sense rebaixar el seu nivell d’intel·ligència, coneixement i humor. Per això aquesta novel·la és perfectament apta per a adults.

I si alguna cosa lliga Quim/Quima amb Cartes impertinents de dona a dona, a part de l’obvi vessant feminista, és la facilitat de Capmany per posar-se en moltes pells alhora. Llàstima que l’edició de Cossetània no sigui gaire maca de veure ni de tocar, amb un paper plasticós i la lletra un pèl massa petita. El disseny de la portada tampoc anima del tot a comprar-la. Però el text, que al cap i a la fi és el més important, és Capmany en estat pur. Pel que fa al llenguatge, les cartes són una lliçó d’estil literari. Temàticament, versen sobre els dilemes que comporta el fet de ser dona. L’autora és capaç d’agafar tot tipus de categories socials –fer de burgesa, d’obrera, d’intel·lectual, d’adúltera…- i parlar des de la situació de cada dona per tal de transmetre de forma directa i punyent la seva visió del feminisme. La mala llet i l’humor corrosiu no hi falten, són marca de la casa.

Capmany, que veia que Espanya estava molt endarrerida en qüestions dels drets de les dones, mentre als Estats Units les sufragistes ja tenien aquest discurs superat, explicava que el primer parany era el de pensar que el feminisme es tractava d’una vella qüestió ja resolta. Deia: “El problema de la dona existeix més profundament que mai perquè se’ns presenta en el camp de la vida quotidiana, de la pràctica diària, i no en el més vague i còmode de la ideologia”. No es tracta només de fer una discussió teòrica sobre els drets de les dones, on la majoria d’aquestes haurien d’estar d’acord, sinó en comprovar, en la realitat, quina és la situació diària de la dona.

La biografia de Capmany, que hem anat citant repetidament en aquest article i que és un altre exemple de la indiscutible traça de Pons per apropar-nos a personatges del món cultural català –Pere Calders, Néstor Luján, Joan Triadú, Salvador Espriu-, tanca l’apartat del feminisme de Capmany citant una reflexió que el biògraf defineix com a premonitòria: “Avui, en el moment en què la dona s’allibera, encara que molt lentament, de tantes inhibicions i de tantes pressions alienes, es troba precisament que ha d’emprendre la lluita contra l’intent de reduir-la a feminitat […] Cada vegada més, la dona haurà d’alliberar-se de la caricatura d’ella mateixa”.

Per aquest motiu, com hem explicat abans i com relata Pons a L’època d’una dona, Capmany insisteix en vincular la consecució dels drets de la dona a un canvi social i polític més general. No tot són flors i violes, perquè ella era una dona d’extrems. Per tant, sent coherent amb el que predicava, s’oposava, per exemple, a la creació d’organitzacions polítiques o culturals exclusivament femenines. Aquest tema li va comportar moltes crítiques, així com el fet que no participés en les reivindicacions de peu de carrer –contra l’avortament, contra la penalització de l’adulteri-. Ella deia que defensava la igualtat entre homes i dones des de dins del partit del qual formava part, el PSC.

La Capmany, catalana convençuda, probablement es posaria les mans al cap si veiés l’actuació d’aquest partit actualment. Independentment d’això, la seva era una ideologia ferma, sense vacil·lacions. De fet, criticava l’actitud que ella definia com arronsar les espatlles: “Catalunya ha estat sempre un camí que ve de passada; fa anys i panys que els soldats la creuen de dret i de través; els francesos van, els castellans vénen; és qüestió de deixar-los passar i arronsar-se d’espatlles”, i deia en altre text: “Cavalqui qui cavalqui, nosaltres som els nostres propis botxins. […] Aquesta és la terra de l’escorpí, una terra que es destrueix a si mateixa per renéixer tanmateix i tornar a destruir-se”.

Maria Aurèlia Capmany defensava les arrels populars del catalanisme. Ho explica Agustí Pons en una entrevista a El Punt Avui: “L’assumpció d’aquest punt de vista no era fruit de cap elucubració intel·lectual sinó d’allò que havia viscut a casa seva. El seu avi matern, Sebastià Fornés, va ser un dels folkloristes més importants de Catalunya, especialment en el camp de la recopilació i difusió de la literatura popular […] D’altra banda, el seu pare, Aureli Capmany, va destacar com a coneixedor de les danses catalanes i de les rondalles”.  Per conèixer el paper d’aquestes dues figures en la vida de l’escriptora, només cal llegir les primeres pàgines de la biografia citada.

Precisament en el pròleg d’aquesta obra, Isabel Graña explica que formava part de la manera de ser de Capmany el fet d’assumir de forma radical i desacomplexada les seves lluites, com ara la cultura, la llengua i la tradició literària catalanes. La potència d’aquesta intel·lectual li impedia fer les coses a mitges: “En tot, s’implica fins a cremar-se les celles: és la seva manera de ser-hi. Per a Capmany sembla que no existien les ambigüitats, es llençava de cap a l’aigua i s’hi capbussava fins al fons”.

I el fet de capbussar-se fins al fons de les seves posicions polítiques afectava, és clar, les relacions amb les persones amb qui compartia època. Fossin qui fossin. És el cas de Pla, a qui Capmany feia referència amb bel·ligerància: “No és en Josep Pla qui ataco, sinó la ideologia que Josep Pla representa i tan bé representa, ideologia que considero responsable de totes les claudicacions i misèries de la col·lectivitat on visc […] Potser en realitat li haurem d’agrair sempre que hagi existit, i que hagi escrit tant i tan bé, expressant tota aquesta misèria moral de la nostra terra, tota aquesta moralitat del menjar poc i pair bé”. De fet, Pons escriu que Capmany no retreia a Pla el que havia fet durant la Guerra Civil, sinó el suport a moltes de les coses contra les quals lluitaven les noves generacions.

A Maria Aurèlia la violentava la visió “agra i terrible” que Pla donava de la humanitat. No li agradava rebolcar-se en la misèria moral de les persones. Això és el que veiem a Quim/Quima, una visió optimista de l’ésser humà dins de l’acceptació de la seva condició de persona que s’equivoca, que és injusta, que ha d’aprendre constantment dels seus comportaments. Per això Quim/Quima viu tants anys i no té mai ganes de morir-se, malgrat tot: perquè sempre li queda feina per fer, món per arreglar. “Aquell que només fa la meitat d’una revolució cava la seva pròpia tomba”, llegim a la novel·la. Una altra de les moltes frases de Capmany que ens sacseja el 2018. Precisament per això ella, que va treballar per fer totes les seves revolucions senceres, ens alliçona encara avui.