Cap de setmana amb John Adams

18.06.2018

El Palau de la Música va dedicar dos programes íntegres al compositor estatunidenc, un de simfònic amb el mateix Adams al capdavant de l’OBC, i un de cambra amb l’Attacca Quartet, fent un ampli recorregut per l’obra d’un dels compositors vius més programats de l’actualitat.

John Adams

Un compositor rebent personalment els aplaudiments entusiastes i sincers del públic que omple la sala és una escena poc habitual, sobretot perquè la immensa majoria de compositors que es programen produirien més esglai que no pas aplaudiments si es personessin a l’escenari. És per això que va ser un goig poder-ho viure no una, sinó dues vegades en dies consecutius en ocasió de la visita de John Adams com a compositor convidat dins la temporada del Palau de la Música Catalana. El primer concert, dins del cicle Palau 100, aplegava l’OBC i tres cors de la casa (Orfeó Català, Cor de Cambra i Cor Jove) per interpretar, sota la batuta del mateix compositor, una mostra de la seva obra simfònico-coral. En el segon concert, al Petit Palau, el protagonisme va recaure en la producció cambrística, interpretada per l’Attacca Quartet.

Adams és un dels compositors vius més interpretats i apreciats de l’actualitat, i és fàcil entendre’n el perquè. La seva música és directa, intensa i amb un gran sentit de la direcció, com palesa Short Ride in a Fast Machine o, sobretot, l’abassegadora Harmonium que va cloure el concert de l’OBC. A aquestes virtuts característiques del minimalisme hi afegeix, com molt bé explica Carlos Calderón a les seves notes de programa, el sentit de la temporalitat. Trencant l’estaticisme del minimalisme més pur, Adams confereix a la seva música una qualitat narrativa que, sense fer-la necessàriament millor o pitjor, l’acosta a les estructures que han dominat la creació occidental a la que estem acostumats i ens la fa, per tant, més accessible. Aquesta diversitat que trobem dins de la partitura la podem extrapolar també al conjunt de la seva obra, tal com vam poder apreciar gràcies a l’àmplia mostra programada, que abastava des d’èxits primerencs com Harmonium (1980) fins a d’altres de recents com el Quartet de Corda n.2 (2014). És precisament en la música de cambra on trobem la major riquesa estilística i expressiva, amb obres plenes d’inventiva i bon humor, com ara el John’s Book of Alleged Dances, un recull de presumptes danses “per a unes passes que encara han de ser inventades”, i de les quals els Attacca Quartet en van interpretar quatre (“Toot Nipple”, “Alligator Escalator”, “Pavane: She’s So Fine” i “Strubble Crotchet”), delirantment virtuoses i plenes de contrastos.

Encara que jove, l’Attacca Quartet és un conjunt expert, que va demostrar una maduresa interpretativa i una perfecció tècnica poc habituals. Es troben còmodes amb la música d’Adams i això es tradueix en una interpretació electritzant. La proximitat dels dos concerts els va permetre participar també en el programa del dissabte, que incloïa Absolute Jest, un singular concert per a orquestra i quartet de corda construït a partir de cites de diferents scherzos de Beethoven, especialment dels quartets Op. 131 i Op. 135. El mateix Adams ens ho va explicar en un castellà lent però clar, ajudat per l’Attacca Quartet, que va tocar els fragments originals de Beethoven a mode d’il·lustració. El compositor de Bonn va tornar a aparèixer diumenge en el Quartet n.2, on hi trobem cites de la Sonata op. 110 i de les Variacions Diabelli.

Tot i que el concert de cambra de diumenge fou probablement el més satisfactori dels dos, tant per les obres -en les que Adams es mostra especialment original- com per l’exemplar versió dels Attacca, l’èxit del concert del dia anterior a la Sala de Concerts va ser superior, en part per la major capacitat de convocatòria de la música simfònica i l’atractiu afegit de veure el mateix Adams al podi. El compositor es va entendre perfectament amb l’OBC i els cors, que van respondre amb precisió i entrega, però no tant amb la sala modernista, que es quedava petita davant l’allau sonora desfermada. No es tractava tant d’una qüestió de volum com de perspectiva: es perdia profunditat en el so i els detalls es diluïen. Malgrat tot el públic va gaudir de la intensitat de Short Ride in a Fast Machine i, sobretot, d’Harmonium, que va cloure de forma espectacular el concert amb la participació del cors de la casa.