Cap d’any masclista: crònica d’una nit horrorosa

3.01.2018

It’s not fun at all! Hòstia puta! It’s not fucking fun at all! 

Això és el que vaig dir a l’home abans d’empentar-lo. Era la nit de cap d’any, la meva germana i jo érem a la Plaça del Duomo de Milà i darrere nostre hi teníem dos italians alts, de gairebé dos metres, vestits amb jaqueta negra. Plovia i portaven la caputxa posada. La plaça estava plena i entre persona i persona hi havia pocs mil·límetres d’espai. Però tot i això, hi havia lloc suficient com per no haver de tenir ningú a sobre.

Cap d’any a Milà | Foto: Corriere Della Sera, 2018

I teníem algú a sobre. De fet, teníem molta gent a sobre. Concretament, teníem molts homes a sobre. Per entrar havíem hagut de passar unes mesures de seguretat que asseguraven que ningú pogués accedir al centre amb cap artefacte que propiciés un atac terrorista. Tot i així, la nostra seguretat no estava garantida, perquè érem dones. I d’això ens en vam adonar tard.

– Agafa’t bé el bolso, que l’home d’aquí darrere sembla una mica estrany.
– Ostres, doncs darrere teu també n’hi ha un que fa mala espina… I està molt a prop, no?
– Mira, moguem-nos i així ens quedem tranquil·les.

Vaig agafar la mà de la meva germana i vam marxar uns quants metres enllà. Buf, ja està, feien por, vam comentar les dues. Aleshores ella es va girar, i em va dir que creia que venien cap a nosaltres. Efectivament. En qüestió de segons ja els tornàvem a tenir darrere. Casualitat? Per si de cas, vaig tornar a repetir a la meva germana que controlés el seu bolso, vaig tornar a agafar-la de la mà i vam tornar a moure’ns, aquest cop més lluny.

Ens seguien. Els tornàvem a tenir darrere. Clàudia, és que tornen a estar aquí, com pot ser, què fem. Mentre deia això, la meva germana es mossegava nerviosa el collaret i em mirava amb ulls de súplica. Vaig mirar els dos homes als ulls, volent-los dir que els havíem enganxat, que no ens robarien, que sabíem perfectament el que estaven fent. I em van veure, però no es van moure. Fins que al final, el sentiment d’impotència va ser tan gran que vaig explotar de ràbia.

Em vaig girar i vaig empentar un dels homes. El que tenia més a prop. Al meu cap hi passaven mil coses: Quin dret et penses que tens a fer-me sentir por?! De quina forma em veus com perquè creguis que tens la legitimitat d’apropar-te tant a mi, de fer-me sentir incòmoda i insegura, i de fer el mateix amb la meva germana?! És perquè som estrangeres?! És perquè som dones?! Qui collons et penses que ets?!

La velocitat dels meus pensaments i la ràbia pujant-me cos amunt, sumat a la incapacitat d’expressar-me en italià, em van fer tocar-lo i cridar molt fort: We’ve seen you! Stop following us! Go away! Però resulta que a l’home, el fet que l’empentés li va fer gràcia. Va somriure. I la imatge de les seves dents encara em va fer enfadar més, molt més.

It’s not fun at all! Hòstia puta! It’s not fucking fun at all!

Més tard, la meva germana em va dir que feia molta por. Jo. Que tenia els ulls molt oberts i que no parava de cridar. No recordo exactament què més els vaig dir, però l’altre home, el que jo no mirava, va fer un senyal amb la mà que indicava un “prou, tallem” i els dos van marxar. Un cop eren lluny, vaig començar a tremolar. Em tremolava tot: les cuixes, les mans. Ja està, ja s’ha acabat, vam comentar amb la meva bessona. I no era veritat.

No van haver de passar ni cinc minuts que ja tornàvem a tenir dos homes al costat. No eren els mateixos, però pretenien el mateix. O robar-nos o tocar-nos. Vaig pensar que no em faria res tornar a cridar. Ja havia vist que els altres havien marxat, per tant podia exclamar-me amb aquests espècimens també. Però el cos encara no se m’havia calmat, i la ràbia seguia in crescendo. Els nois –aquest cop joves i més baixets que nosaltres- cada cop eren més a prop. Sobretot a prop de la meva germana. Vaig dir-li que em canviés el lloc.

Aleshores, davant nostre van venir dues italianes. Devien rondar la trentena, anaven mudades i parlaven entre elles mentre feien cares d’incomprensió. Les vaig entendre perfectament: creien que dos homes les seguien i no sabien si era paranoia seva. Efectivament, pocs segons després vaig veure que arribaven silenciosament dos individus que es posaven també molt a prop seu. Les noies se’ls miraven i no sabien què fer. Mentrestant, els nostres seguien apropant-se cada cop més.

– Clàudia, un m’està tocant la cama. T’ho prometo, m’està tocant la cama, deu estar buscant la meva butxaca, però com que sóc alta la tinc més amunt i m’està tocant la cama. M’està tocant el cul!

Cadascú reacciona a la por com pot, i la meva germana es va quedar garratibada. No podia moure’s, només em mirava i em parlava, a punt de plorar. Vaig tornar a esclatar. Estava fora de mi. Em vaig encarar amb el nou carterista (que de fet, no sabem si volia robar-nos o només tocar-la), molt jove, probablement de la meva edat o una mica menys: devia rondar els vint anys. Ell també es va rebotar. Em va començar a cridar en italià, i jo només vaig entendre la paraula histèrica. “Sisisisisi”, el vaig respondre, mentre ell desfilava. No tinc ni puta idea de què dius, imbècil, però vés-te’n d’aquí.

No podia parar de cridar. I’m fed up with all of you!, els deia, i aleshores pensava que potser en anglès no m’entenien, i barrejava castellà i català, i pensava que en realitat era igual, que els decibels i el llenguatge no-verbal ja s’expressaven per si mateixos. Absolutament ningú va ajudar-nos. Ningú va dir res, ningú va preguntar si estàvem bé, ningú va ajudar-nos a fer fora aquells homes. Res. Les dues noies italianes del davant ens van mirar donant-nos les gràcies, i el seu carterista es va voler fer el simpàtic i em va dir:

Scusa, io non sono.

“No, clar!”, vaig etzibar-li, tornant a cridar, enfadada, irònica, farta. Vaig pensar que almenys les dues italianes havien vist que podien plantar-los cara, i que farien fora també els seus dos assetjadors. Però no van fer res. Van decidir marxar. Darrere seu, de forma descarada, van seguir-les un home i el noi que m’havia dit io non sono.

Vam discutir si marxar de la plaça. Si tornar a l’hotel i veure les campanades des de l’habitació. La sensació d’incomoditat era màxima, teníem el cos tens i els nervis a flor de pell, plovia, el concert previ ja no el gaudíem, no podíem parar de mirar els homes del nostre voltant amb desconfiança. I això era el més fort: tots els homes de la plaça estaven tranquils. O eren feliços, o estaven robant, o estaven assetjant dones. Els que no feien res, no patien: eren allà perquè volien, sols, amb amics o amb família, i s’ho estaven passant bé. Podien passar-s’ho bé.

Podien no parar-se a pensar si s’ho estaven passant bé. I això és un privilegi. Una ximpleria, una xorrada: Ei, estic despreocupat en un acte públic d’una plaça pública! Era obvi i ho vaig estar analitzant: els carteristes o assetjadors només anaven darrere les noies que estaven mínimament soles i no acompanyades per cap home. Pur masclisme: ens creien indefenses. I ho estàvem. Ningú ens ajudava. Per tant, l’única opció era que ens defenséssim nosaltres mateixes.

La sensació de malestar era enorme. I a Milà! Primer món! Europa! No vam marxar de la plaça. No vam marxar perquè nosaltres no estàvem fent res mal fet. Teníem el mateix dret a passar-nos-ho bé que qualsevol altra persona. Era cap d’any, estàvem de viatge, volíem veure l’entrada del 2018 al costat del Duomo i volíem tenir una bona entrada d’any.

No la vam tenir. I no diré “però almenys vam aprendre que”, perquè aquí no hi ha lliçó de vida. Aquí només hi ha por i mala llet. Va arribar el 2018, la gent es va abraçar i dos nous carteristes van apropar-se a nosaltres. Ja està, ja hem fet el que havíem de fer aquí. Vam marxar cap a l’hotel.

Podria acabar l’article dient que aquest 2018 desitjo la fi del sexisme, citant alguna frase maca, enllaçant una cançó. Però això no és cap trivialitat. I per tant, no estic aquí per desitjar res. Això no és una carta als reis, no és una esperança que queda a l’aire. Ni a Milà, ni a Barcelona, ni a l’altra punta de món, jo no haig de passar por, ni cridar, ni tremolar, ni empènyer ningú. És per això que no desitjo igualtat, l’exigeixo. Aquest 2018 i cada dia de la nostra vida. It’s not fucking fun at all. NO FA NI PUTA GRÀCIA.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

47 Comentaris
  1. Estic amb tu, hem d’exigir poder anar sense por, des del primer a l’últim racó del món.
    Una abraçada i malgrat tot Feliç any.
    Carme

  2. Ens parles d’assetjadors però més aviat son gent que intenta robar. Fas trampa. Ens parles “només robaven dones perquè eren masclistes”. Si us plau! suposant que realment tinguessin predilecció per robar dones, probablement era perquè per alguna raó els hi resultava més fàcil. (Bolso extern contra butxaca interna).
    Quan veig que en tot hi barregen el mot masclisme, és quan veig que en realitat ja no n’hi ha i que tot és un “cuentu”.
    Però em parles de percepcions. Les dades de robatoris a la via pública indiquen que les víctimes som força per igual homes i dones. Però clar! si les dades no ens ajuden anirem a explicar sensacions que ningú podrà comprovar!
    Una altra cosa: has vist baralles en grups en llocs d’aquests? Les víctimes quasi sempre son homes. El propi masclisme fa que quan es barallen dos grups mixtes, els agressors son tots, però els agredits quasi sempre son els homes de cada grup.

    • Es que no has llegit el que els a moltes dones està passant als ultims anys a moltes ciutats europeas la nit de capdany? A més de robar-lis hi ha un assetjament sexual brutal. A Hamburg, on jo visc, fa tres anys vaig sentir el testimoni asgarrifós d’una noia a la que van rodejar una desesna d’homes, a un dels carrers on si concentra més gent per capdany i la van magrejar per tot areu, li van estripar la roba i per sort un home que ho va veure la va treure del mig d’aquells salvatges. Si hagués trigat una mica més l’haurian violat. Això fa anys que passa. I com et sembla que n’hem de dir d’aquest comportament? Em sorpren que sent dona facis un comentari tant masclista.

      • Com t’ho explicaria sense molestar ningú…
        No sé…
        Ho intento.
        Sempre hi ha hagut delinqüents. Homes i dones. Sempre hem de lluitar per minimitzar-ho. Policia, prevenció, etc.
        Però sempre n’hi ha i n’hi haurà.
        Els homes i les dones som diferents. Ningú se n’ha adonat? No només físicament.
        La necessitat de sexe amb qualsevol que tenen els homes no es correspon amb les dones. Les dones som més de desitjar-ho quan tenim parella o de fer-ho amb qui ja hi tenim afinitat. Per tant, això de proposar “cosetes” sempre ho fan els homes. Les poques dones que volen només s’han de posar a tret per escollir l’home que els hi proposi.
        Cal dir que en aquest aspecte una gran part dels homes estan profundament frustrats al no poder fer allò que volen.
        I no és poca cosa. Aquesta frustració pot portar a suïcidis. Però no els planyem mai, als homes. En aquest aspecte, la frustració de les dones és ínfim. Son poques les dones que necessiten sexe amb qualsevol. No cal ser agraciada per aconseguir-ho.
        Això les perverses feministes no ho volen reconèixer. Creuen coses tan bestials com que els homes trempen perquè son masclistes. És com els puristes que creien que els homosexuals son així perquè son uns viciosos. Tan les feministes com els puristes porten amb la seva tancada visió a una crueltat extrema.
        És la natura. Els homes son així i les dones no.
        Ara combinem la gent frustrada perquè no te sexe amb gent dolenta.
        Hi ha tants homes dolents com dones dolentes. Això diu la ciència. Però hi ha frustats sexualment i en canvi no hi ha frustrades sexualment (en aquest aspecte). La combinació persona frustrada-persona dolenta és al del assetjador i el violador. Per això quasi sempre son homes qui assetgen al carrer. Ah! i la proporció de gais que assetgen gais o no gais és similar a la dels homes que assetgen dones.
        NO ÉS MASCLISME! no assetgen perquè és una dona assetgen perquè volen una cosa que la natura ha fet que desitgin i a més son dolents i ho fan de mala manera. Si fos masclisme els gais no assegjarien als gais.
        Però com que qui ho fa son homes, aquestes perilloses que he esmentat abans, ho aprofiten per dir que és masclisme que…
        Mirem-ho per un altre costat.
        La violació és masclisme? sabeu quin és el segon país on hi ha més violacions del món(i com que està augmentant aviat serà el primer)? Doncs sí. És aquell país on des de fa dècades ja no hi ha masclisme. El país més avançat del món en tots aquests aspectes: Suècia.
        A Suècia ja no hi ha quasi masclisme des de dècades, però els homes segueixen tenint les mateixes necessitats diferents de les dones. És biològic. I a Suècia, com a aquí, hi ha homes i dones dolentes. Per tant allà hi ha tantes violacions. (Hi ajuda la prohibició de la prostitució que fa que la fracció dolenta dels homes frustrats no tinguin vàlvula d’escapament).

        • Tens els conceptes molt equivocats. No hi ha país on no hi hagi masclisme, ni Suècia, ni enlloc. No tens ni idea del que parles. Les violacions no tenen res a veure amb el sexe o el desig sexual o la frustració sexual dels homes. És un acte de domini, de poder, de submissió. Sento dir-te que vas molt errada i necessites informar-te una mica millor per superar aquests arguments tant ignorants.

          • Ehem… quan s’insulta és quan no es tenen arguments. Quan veus que repetir com un lloro tot el què diuen no et serveix. Dius:”No hi ha país on no hi hagi masclisme, ni Suècia, ni enlloc. No tens ni idea del que parles”.

            No hi ha enlloc del món on no hi hagi racisme, on no hi hagi masclisme, on no hi hagi femellisme-feminime, etc. Cert. I sempre i a tot arreu hi haurà això. Però a Suècia actualment hi ha moltíssim més femellisme que masclisme.
            Però entens d’estadístiques? saps com es fan?
            A veure: si la violació fos per masclisme, probablement a Algèria i a Espanya hi hauria moltes més violacions que a Suècia. Perquè a Suècia està a anys llum d’Algèria amb això.
            També Noruega, Dinamarca o Finlàndia.
            Però les dades no mostren cap correlació. Si no mostren cap correlació amb això, vol dir que la diagnosi no és vàlida. No és difícil d’entendre.

            Ho podem fer en el temps.

            En els temps dels nostres avis, tothom era masclista. Era la cultura normal de l’època. Però no em toquis ni insultis els meus avis i àvies que eren unes bellísimes persones. Ni els meus ni segurament els teus no es dedicaven a matar-se.
            Si ara agaféssim un/a jove de l’any 1950 i la portéssim a la nostra època quedaríem esgarrifats dels seus pensaments masclistes. (La guerra només és d’homes, els nens i les dones primer a salvar-se, a les mines i treballs perillosos només ho poden fer homes, les dones millor a criar les criatures, etc).
            La diferència entre els anys 50 i ara és tan bestial que si la violació fos per masclisme, ara ja no hi haurien violacions. O la diferència seria bestial.
            Malgrat això, el nombre de violadors per 100.000 habitants no ha canviat substancialment amb el temps. Per tant no és masclisme sinó delinqüència. Això sí que no canvia en el temps. És condició humana.
            Si no m’insultes t’estaré agraïda.

        • Gracies Tina… gracies.

          Per cert un “racista” com jo, m’agradaria sapiguer quin era l’origen d’aquests “italians”, perque els fets i comportaments que es descriuen no corresponen en cap cas al Milanes mig i si a altres perfils.

          Com a gran coneixedor de la ciutat (i per extensio, de la realitat occidental) que soc, es una pregunta retorica. Ja se la resposta.

    • Tina, potser a tu no t’ha passat, però a mi sí. Quan se t’acosten homes tan a prop, no saps què volen, però alguna cosa volen. I no pas res bo. Volen tocar-te, incomodar-te, espantar-te, o robar-te. L’escriptora no tenia per què esperar a veure quines les intencions d’ells, tenia tot el dret a protegir-se. I quan diu que buscaven dones no era per tenir la butxaca a fora o el bolso. Es van apropar a elles perquè se sentien superiors, amd dret a intimidar-les, les veien com a preses fàcils – PER SER DONES. No barregis pomes amb peres. Les baralles entre homes no tenen res a veure amb l’article. El tema és l’assetjament de les dones en espais d’oci, on els homes poden gaudir d’aquests espais sense cap preocupació, mentre que nosaltres hem d’estar a l’aguait de l’entorn, de qui se’ns acosta, de què vol, d’agafar el bolso, de que no em toqui, de que no em posi res a la beguda, de que no m’empenyi dins un cotxe i m’estranguli o dins un portal i em violi. És masclisme, pur i dur, fruit del patriarcat.

      • “de que no m’empenyi dins un cotxe i m’estranguli o dins un portal i em violi. És masclisme, pur i dur, fruit del patriarcat”

        També és bo posar les coses al seu lloc: Les feministes diuen que els homes violen en massa, que poques dones se n’han lliurat de ser violades, etc. Amb això posen la por al cos de les dones. Precissament les feministes.
        El nombre de violacions a dones, a Espanya, és d’unes 900 anuals. Això vol dir que en un any es violen el 0,0037% de les dones. Ep! no em féssis demagògia. Ja sé que el número òptim seria el 0,00000000%, però només estic posant en context una cosa que ens estan exagerant molt.

        com t’ho diria? si ara en lloc d’haber-hi milers d’organitzacions feministes hi hagués milers d’organitzacions contra els xinesos a Catalunya que ho dominessin tot. Segur que se’n cuidarien que es publiqués quasi només tot delicte que faci un xinès. Segur que quasi cada dia algun xinès català fa algun delicte. N’hi ha molts de xinesos a Catalunya. Probablement no son ni més ni menys delinqüents que la resta, però si només es publica els que fan ells, ens semblarà que “hem de lluitar contra la lacra dels delictes fets pels xinesos”, en lloc de lluitar contra tots els delictes.

    • Tina, lamento no estar d’acord amb tu. Jo sóc home i conec al neanderthal que els homes tenim en el nostre interior (jo també). Sigui que volguessin robar o assaltar sexualment, la víctima és més fàcil si és dona que home (mandat patriarcal molt interioritzat). Però el més trist és el silenci còmplice de totes les persones que hi eren, homes inclosos. Si segons la visió patriarcal l’home és fort i valent … ¿com és que cap home “com cal” va assistir a aquestes dues dones ?. Et diré la meva visió, el patriarcat exigeix de l’home complicitat amb altres homes i certa complaença (treure importància) a tot allò que faci olor a sexisme o masclisme. Ser home, o més ben dit persona, de veritat, exigeix ser coherent en comptes dels posats de “machito” que ens han ensenyat; el silenci (o passivitat), és consentiment implícit davant la injustícia, perquè el silenci ens fa còmplices.

  3. La plaça del Duomo ja fa fàstic a plena llum del dia per la ingent quantitat de coloms, encolomabraçalets i pispes (fa de mal asseverar que aquests dos darrers siguin espècies diferents); no em vull ni imaginar com ha de ser a la nit de Cap d’Any.

    Ja mateix m’hi vaig sentir insegur, i això que sóc mascle!

  4. Exigir erradicar SI.
    Calificar-ho TOT, TOT de masclisme és un error colossal que ho està retardant i empobrint el llenguatge i les raons autèntiques.
    La Tina està d’acord amb mi i et diu que fas trampa. Ho sento perquè amb bona voluntat esteu molts/tes fent un mal servei la societat.
    Això no vol dir que no ho pugui entendre.

  5. Gràcies Josep M i Tina, gràcies a persones com vosaltres no hi ha manera d’avançar.

    Em sembla cínic parlar de percepcions i de “cuentu” quan l’escriptora remarca explícitament que li tocaven el cul a la seva germana. Quan relata com l’home somriu davant la seva indignació i ràbia de sentir-se assetjada.

    Tant de bo Tina no et trobis en una situació així, tant de bo Josep M la teva filla/mare/parella no s’hi trobin.

    • Esteu dirigint la atencio cap a un problema vacuu, obviant el percentatge cert pero baixissim d’homes psicopatics a la nostra societat occidental.

      Heu de ser capaces de veure on es el problema real, ja que politiques impulsades particularment per dones, amb excessiva empatia i manca de respecte real per la dona, agreujen el problema.

      I no som els homes occidentals i per extensio, gran part d’asiatics…

  6. Ens cal

    Previ: inculcar drets humans i respecte.

    Primer: erradicar tot abús i masclisme.

    Segon: adequar les lleis i l’escola per a derrotar el masclisme.

    Tercer: erradicar el discurs culpabilitzador de milions de mascles innocents.

    Helena. Sense els tres punts (tercer inclòs) no es podrà avançar.
    Repeteixo, Helena, sense drets humans no hi ha manera d’avançar. No es pot culpabilitzar tants mascles innocents. No entra dins dels drets humans la culpabilitzacio sistematica.

    Et queda més clar?

  7. Fa molts anys que no sorto de nit. No sé que em pot oferir (a part de drogues) i problemes. Mal gust i música dolenta… amb una merda de música com aquesta ¿cóm pot esperar-se que vagi res bé?. La nit s’ha convertit en un monstre, una bèstia. Algú ha de matar aquesta bèstia.

  8. Tina i Josep M, la Clàudia no fa trampa: és assetjament i és masclisme. A mi m’ha passat, també una nit de cap d’any, també a una gran ciutat del cor d’Europa (Antwerp) on hi havia anat amb tres amigues. Ens seguien un grup de nois magrebins, i no sabíem ben bé què volien… fins que em vaig sentir una mà a l’entrecuix. Em vaig girar enfurismada, i me’ls vaig trobar tots rient, i no vaig saber a qui encolomar-li el cop de puny que m’hauria agradat col.locar. En retrospectiva, tant s’hi hagués valgut; n’hauria d’haver triat un i fer que se’n recordés d’aquella nit una bona temporada. Perquè és justament per la impunitat amb què ho poden fer que ho segueixen fent.

    És com els assetjaments que es donen als Sant Fermines o en concerts multitudinaris. Són situacions en què les masses confereixen anonimitat: com pots dir amb certesa qui t’ha grapejat i qui no, d’aquells desconeguts, de tota aquella gentada?

    Doncs això passa, i molta gent encara no ho sap. I costa de creure que passi. Jo no ho vaig saber fins que m’hi vaig trobar, i us asseguro que al meu cervell també li va costar molt de processar que allò realment estava passant, que un home desconegut m’estava tocant desvergonyidament l’entrecuix pel carrer perquè sabia que ho podia fer i que no li passaria res.

    Jo no sé si, a més d’assetjar, també van a robar. No sé si aquests homes de qui us parlo jo, de qui us parla la Clàudia, de qui parla Polsila en un comentari, a més, són carteristes. Jo m’inclino a pensar que no. Que de carteristes, segurament, també n’hi deu haver uns quants en aquestes concentracions de gent, i que deuen robar per igual a homes i dones, i que deuen anar per feina i buscar directament el moneder, enlloc de delatar-se grapejant cames, culs i entrecuixos.

    Però el que fan els assetjadors és violència masclista, i hem d’exigir que això s’acabi.

    • Gemma espero que no ignoris el fet de que els assatjadors no eren d’una cultura occidental. A la cultura arab el que descrius es normal en dones no casades.

      El problema rau en no entendre que a una persona no li canvies la seva cultura (de merda en aquest sentit) magicament a l’arrivar a un altre pais. Espero que no sigui el teu cas.

      No criminalitzeu els homes, que son els que us han protegit i us protegiran quan les situacions es posen perilloses (i passara, potser mes d’hora del que pensem).

  9. Estic esgarrifada del teu relat.
    És molt important explicar aquests fets per fer-los visibles.
    Dones fem-nos fortes i ajudem-nos!
    Clàudia gràcies per compartir-ho. Molta força a tu i a ta germana

  10. Caram, jo vaig ser-hi amb amics fa fos anys i la veritat es que tot va anar molt bé a Milà.
    Es evident que a gran ciutat cal anar sempre amb els 6 sentits alerta.
    Els pispes roben indistintament al sexe crec, pero ja pel seu tarannà no m’extranya que tb siguin assetjadors en el cas de les dones.
    Complicat d’arreglar tot plegat…

  11. NO dubto que passi.
    No és bon sistema aprenentatge pels joves (homes) sentir-se culpabilitzat per una acte que detesten.
    Hi ha feminisme necessari i també hi ha “feminisme supremacista” que no deixa avançar la raó ni el respecte i que culpabilitza a la bona gent.

  12. Seria interesant arribar a visivilitzar la repulsa d tots els actes contra les dones,fent q les dones NO DONESIN SUPORT a aquestes manifestaciòns ,simpliment No anant-hi.ABSSENCIA TOTAL D DONES.Com a minin cridaria l’atenciò.
    Les dones no avançare’m fins q no tingue’m la idea d classe,diferent d la classe dels homes.

  13. Com que no vaig ser allà no puc opinar amb els detalls que expliqueu, però el sexe femení des de fa uns anys, sempre dieu que es igual que el masculí.Doncs bé quan aneu pel mon heu de estar preparades per a defensar-vos del “masculí” segons expliqueu, de la millor manera possible.No se si els individus os volien robar o “tocar” encara nou ho heu aclarit, però aquest detall es important.

    • És que no ho saps, Josep. Tu veus uns tios que et van seguint i ni tan sols s’esforcen massa en dissimular-ho, i potser el primer que penses és “em deuen voler fotre la cartera”. Perquè t’asseguro jo que, si no t’hi has trobat mai i no saps que a moltes altres dones els hi ha passat, el primer que se t’acut no és pas “m’estan seguint per veure en quin moment es senten prou valents i prou engrescats com per fotre’m mà”. Fins i tot un cop t’ha passat costa molt de creure!

      I perdoneu el llenguatge.

  14. A veure, posem-hi pau…
    No sabem les intencions exactes d’aquests nois, però el fet que en cas de voler robar sigui tècnicament més fàcil fer-ho de les bosses de mà que acostumen a dur les dones o de les motxiles que pot portar tothom, que no pas de butxaques interiors, és un fet inqüestionable.
    Ara bé, també queda fora de tota interpretació subjectiva el fet que aquest noi va grapejar la seva germana, independentment de quina era la seva intenció. I que les dones, amb raó, se senten més dèbils i desprotegides perquè són objecte d’un tipus de violència que no patim els homes, també és un fet empíricament demostrable!
    Conclusió: haurien d’haver-hi lleis per protegir-nos a tots, a uns de ser robats impunements, i a d’altres (sí, a les dones) de no ser molestades sexualment, la qual cosa és molt més greu.
    Dit això, un home com jo, molt crític amb la majoria de falses denuncies, de suposada publicitat sexista/masclista etc., us dona tot el meu suport moral per la mala nit que vau haver de passar.

  15. Ho han aclarit molt bé Josep.
    Han de dir PROU.

    Però han de deixar de culpabilitzar TOTS els homes.
    Molta gent jove no es veurà atreta mai per un feminisme culpabilitzador.

  16. Vaja.. és una llàstima el que està passant amb el feminisme en aquest país.
    Està clar que hi ha masclisme, violència de gènere per totes bandes. El que no tinc clar és quin objectiu hi ha veient masclisme a totes les situacions que frustren a les dones i sobretot victimitzant-nos constantment. Pobretes dones tot el dia assetjades.. els homes són uns assetjadors en potència. A on voleu arribar? A fer sentir malament a tots els homes i a fer sentir víctimes a totes les dones? Aquest és l’empoderament femení? Em sap greu però en realitat és tot de frustracions mal gestionades i un lloc on abocar merdes personals.

    Us volien robar, si. Vivim en un sistema econòmic salvatge, que vosaltres estigueu passant un cap d’any de primera a Milà n’hi ha milions d’exclosos que us intenten robar. AQUESTA ÉS LA SITUACIÓ.

    Prou ja de veure assetjament a tot arreu, estic rodejada d’amics que viuen en por de que qualsevol noia els hi digui agressors només per pagar una copa. Ja està bé de victimització de les dones. Si no us en sortiu espavileu una mica, estudieu, feu-vos fortes físicament, rodejeu-vos de gent saludable, feu PEDAGOGIA que és la base de qualsevol canvi social.

  17. Noia, no podies menjar-te el raïm en en un lloc que no estigués ple d’italians? Ja hauries de saber com son a la teva edat. Qui no vulgui pols que vagi a l’era.

  18. Tot el meu suport. El masclismes és una lacra que no es pot banalitzar amb estadístiques que no es corresponen amb el que jo veig en el meu dia a dia ni comparacions històriques que només busquen que no es prosperi més en la igualtat de sexes, que està sofrint un retrocés perillós. Teníeu dret a ser lliures sense por i no us ho van permetre per ser dones, perquè a cap home van magrejar.

    I respecte als homes que es queixen de ser culpabilitzats, ella no critica a tots als homes, sinó aquells que duen a terme aquestes conductes vomitivament masclistes. Si no en sou, no us n’heu de sentir identificats. I si us hi sentiu, d’identificats, el problema no és de l’articulista, precisament.

    • La frase típica de qui no te raó i l’anti científic:
      “El masclismes és una lacra que no es pot banalitzar amb estadístiques”
      Si tu no vols saber si una actitud augmenta, disminueix, la te més la dona, la te més l’home, etc, és que saps que no tens raó. Això se sap amb estadístiques, no amb apreciacions personals.
      Si hem de contraposar les teves percepcions a les meves, poc avançarem. Poc sabrem la veritat.
      Per percepcions em diràs que a la parella l’home és l’únic que fa maltractament psicològic, però per dades estadístiques on és legal publicar-les (a Espanya no), les dones ho fan en la mateixa proporció que els homes.

  19. Tina, una mica bastant penós el que estás dient.

    La conclusió que extreus es que es normal que els homes violin a les dones perque es el seu impuls sexual?

    Estas molt equivocada, quina pena de veritat, pena y fastig.

    Els humans no tenim les mateixes capacitats que els animals. En tenim més y de diferentes.

    T’animo a que vulguis la igualtat y també t’animo y molt a que no justifiquis mai més una violació o un assetjament de qualsevol tipos.

    Gracies

  20. Marc
    Aquest missatge es per tu.

    LES NOIES, ELS NOIS, ELS HUMANS CHATO, tenim el dret de menjarnos les uves on ens doni la real gana. Ho entens? Crec que no.

    A qui li has de dir que que cony feia es a les persones que estaven assetjant. T’enteres?

    Molt penós.

  21. El feminisme = igualtat.

    El feminisme es culpabilitzador? El feminisme y qualsevol persona amb llums fa culpable a qui es culpable.

    Que cony feia la persona tocantli la cama? Que cony fa un tio cridantme pel carrer piropos estupids? Va chatos va, deixeu de dir tonteries i us animo a que volgueu ligualtat, y a que no critiqueu a sobre un moviment HUMÀ. HUMÀ homes. HUMÀ DONES

    • Si feminisme fos igualtat, jo seria super-feminista. La realitat és que és tot mentida i a més. Perdoneu que us ho digui, criminalitat. Que les feministes estiguin d’acord amb la llei de violència de gènere que no arregla res però és una llei que va contra els drets humans i que destrossa uns 100.000 innocents cada any, és només de criminals. Mi
      reu: http://bit.ly/2sQ0Zca

  22. Hola. Soc home en la decada dels 50 i pare de noi i noia. Entenc i comparteixo la rabia que sent l’autora del text i cal valorar l’esforç que fa en explicar-se perque sense el text no podriem entrar a matitzar. Dit això. En la linia d’alguns comentaris, comparteixo que homes i dones som molt diferents i les dones haurien de tenir sempre present que els homes no som dones amb penis. Que el cap no ens funciona igual. Des que el mon es mon a l’home li toca fer el moviment i a la dona mostrar-se, esperar i escollir la presa. D’acord que podem jugar a invertir rols pero basicament es això. Aleshores, homes i dones no naixem ensenyats i per tant som maldestres. I en això l’home sempre queda exposat. La solucio es codificar les situacions i els moviments d’homes i dones. Esta clar que si una senyora porta una minifaldilla no dona permis explicit a que qualsevol home li fiqui la ma a la cuixa, pero potser en una festa un codi elaborat permet que un determinat escollit arribi de manera elegant i divertida per les dues parts a aquesta fita. Aquest tipus de codificacions ens fan humans a homes i dones i ens fan molt poderosos perque el sexe es una enorme font d’energia que ben canalitzada pot moure la societat. Es aqui tristament on jo crec que el feminisme ha quedat vampiritzat per elements conservadors que no volen nous codis sino que volen culpa, frustració i desconfiança entre els essers humans. Es un feminisme que a mes no fa res per afavorir una de les capacitats mes boniques de les dones, que es tenir fills sense haver per això de sacrificar una carrera profesional. Que es fa en aquesta direcció? res. En fi, podria seguir i seguir. …Sobre el tema en concret que descriu l’autora, si, efectivament, uns homes comportant-se de manera miserable. Clarament lladres pero a mes abusadors. S’haurien merescut una bona coça als collons. Pero l’autora potser hauria de pensar que, si be no es culpable de cap error, el mon no ens agradaria sino es com es. I anar en un bon grup de gent a llocs que no coneixem, preferiblement amb amics locals, sempre sera un bon consell, si es pot seguir.

  23. Puc identificar-me a l’article tot i que soc un home. Vaig estar a Las Vegas (soc nord-americà) la nit de l’any nou de 2000 amb dos amigues. La veritable por que vaig sentir quan vaig realitzar que els carrers estaven plens de grups d’homes joves beguts que estaven mirant de trobar dones soles per tocar-les o pitjor. Sabent que si un grup d’aquests (amb un mínim de 15 homes) decides acatar les meves amigues, i jo no podria defendre-les (i probable em matarien) es una cosa que me’n recordo clarament. Va haver un punt que ens vam tenir que refugiar dins d’un hotel i no salir mes al carrer aquella nit.

  24. Ja a última hora d’avui vull posar a consideració de tots els que hem escrit la qüestió seguent:
    .
    És la principal i més perillosa droga.
    La causa del masclisme està en la persona (normalment home). Però amb alcohol no crec que es pugui avançar gaire.

  25. Ja a última hora d’avui vull posar a consideració de tots els que hem escrit la qüestió seguent:
    “”Mentre hi hagi alcohol seguirà el masclisme violent””.
    És la principal i més perillosa droga.
    La causa del masclisme està en la persona (normalment home). Però amb alcohol no crec que es pugui avançar gaire.

  26. Mira Clàudia. Com que això de les percepcions enganyen i cadascú dirà el què li dóna la gana i actualment amb l’ambient de victimisme de la dona, les dones creiem que som tan i tan víctimes, hauríem de mirar les dades i sortirem de dubtes: http://interior.gencat.cat/web/.content/home/010_el_departament/publicacions/seguretat/estudis_i_enquestes/enquesta_de_seguretat_publica_de_catalunya/enquesta_de_seguretat_publica_de_catalunya_2015/ESPC2015.pdf
    Dades oficials pel 2015 (n’hi ha per altres anys). A la pàgina 12 i la 16 hi trobaràs comparació d’actes delictius soferts per homes i dones.
    Hi ha dues curiositats:
    A) a les dades i gràfiques, es veu que els homes son més víctimes de quasi tot tipus de delictes que les dones.
    B) a la breu explicació, usen el llenguatge políticament correcte, i és el de plànyer a les dones i només a les dones. De fet és el masclisme que ara se’n diu feminisme: “els homes han nascut per ser ultratjats i agredits. Les dones han de ser les protegides pels homes i qualsevol acte dolent a una dona és el fracàs de tots els homes i per tant és més greu”.
    Ho sento, com que no soc masclista no soc feminista. Em fa vergonya que m’hagin de protegir així i a ells que els bombin.

  27. Solidaritat i ràbia al llegir aquesta mala experiència d’un món malalt. Fas bé de denunciar, fas bé d’explicar-ho. No paris aquí, tradueix la carta a l’italià, publícala a algun mitjà italià i que almenys altres dones puguin saber els que el pot passar allà…i tristament a tot arreu.
    Per altra banda, crec que hi ha una part important de reclamació de drets d’igualtat, però per altra banda això que expliques es pura delinqüència i assetjament i s’ha de perseguir ja només per això.
    Ànims i denúncia.

  28. Hola Clàudia, la meva parella i jo la nit del 31 tambe erem a la plaça Duomo.
    Puc afirmar que és totalment cert tot el que dius.
    Poc despres de aconseguir accedir a la plaça, estavem caminan d’una punta a l’altre i de sobte la meva parella em va exclamar: m’acaben de tocar el cul amb tota la ma! Amb tanta afluència de gent era dificil poder veure qui havia sigut. No hi vem donar massa importancia i ens en vem anar cap un altre punta de la plaça. 30 minuts despres la meva parella tota exaltada se’m va colocar a l’altre costat meu del que estava, dient que tenia un tio a radera freg a freg i que l’hi estava tocant el cul. Quan als 5 minuts despres em salta i diu mira es aquell i veig un noi de mitjana estatura d’uns 30 anys moreno i amb bigoti, “enganxat” literalment a dues noies per radera i tocant el cul. En aquell precis moment es giren les noies ens el mirem i sesfuma entre la multitud.
    Aquella nit ja ho vem dir i veient aquesta publicació teva ho puc reafirmar: mai avia vist tants perturbats mentals deixats anar tots junts en una plaça!

  29. Es diu per aquí que no hi ha masclisme, I que són “necessitats naturals no satisfetes”? Però qué és això??

    Explicar l’evidència cansa, i no ho faré. Si algú no veu aquesta evidència és probablement perquè els seus privilegis i la falta de visió impedeix la comprensió de la tragèdia. Només explicaré la meva experiència, que crec contundent.

    Sóc dona transgènere. He socialitzat desenes d’anys com a home, i porto ja temps fent-ho com a dona. I durant desenes d’anys no m’havia passat MAI el que m’està passant ara. En poc temps he passat a tenir més por en espai públics, a canviar de vorera, a tenir menys espai social, les meves opinions es matisen més i m’han agredit sexualment 3 cops (abans mai). La persona i l’actitud és la mateixa, però ara, a més de ser-ho com ho he estat sempre, se’m llegeix com a dona, i això té un preu.

    Resum. Que no hi ha masclisme? Aneu a que us moqui la iaia.

  30. Segons he pogut llegir entre les opinions: “Els homes i les dones som diferents. Ningú se n’ha adonat? No només físicament. La necessitat de sexe amb qualsevol que tenen els homes no es correspon amb les dones. Les dones som més de desitjar-ho quan tenim parella o de fer-ho amb qui ja hi tenim afinitat”.

    Així, dels creadors de que amb la regla es talla la maionesa, la cultura patriarcal manté que la necessitat de sexe de l’home és superior a la de la dona. Aquest fet biològic i comprovadíssim sotmet l’home a un desig irrefrenable que pot passar per davant del seu poder per raonar, qüestionar i escollir, extraordinàries capacitats que ens fan humans i no mandrils. Així, l’home es presenta com a víctima del poderós instint de procrear, esclau d’un mandat de la natura, una missió en la que el fi justifica els mitjans. Sempre ha estat així, no ho podem qüestionar ni canviar: L’home “necessita follar”. Una mica com aquella cançó (que-no-su-por-to): “La vida es así, no la he inventado yo”.

    Malgrat que la dona és l’única amb capacitat de donar a llum i de mantenir amb vida els cadells humans per sí mateixa -fet pel qual menstrua cada mes des dels 11 o 12 anys, sovint amb dolor i muntada en un Furius Baco hormonal- la nostra societat no contempla concessions per la seva aportació a l’espècie (ni tan sols abaixant l’IVA dels tampons) i en canvi es mostra sempre indulgent amb el ramalazo animal de l’home i li atorga els privilegis que mereix ser el garant de la perpetuitat.

    Que aquest instint asilvestrat sigui indomable fa que, per exemple, naturalitzem que en l’àmbit de la parella l’home pugui exercir pressió per mantenir relacions sexuals, una demanda que pot anar de la insistència model gotera a la coacció en forma de pataleta o xantatge emocional. La seva necessitat és el nostre deure. O li donem el que necessita o podrà estar malhumorat o, pitjor!, acabarà buscant fora de casa el que nosaltres li neguem per caprici, amb maldestres excuses com la migranya o el cansament. Ens haurà d’enganyar amb una companya de curro, amb el Tinder o anant de putes. I es que, pobret, ja sabem: Necessita follar.

    Aquesta necessitat irrefrenable de sucar el melindro perpetua com a “mal menor” la prostitució; un model que tothom sap que esclavitza i promou el tràfic de persones arreu del món, moltes menors d’edat, i que acceptem perquè ens sembla impossible no oferir una sortida a mà (i tirada de preu) als homes que pateixen, de nou pobrets, un calentón. Milers de vides sotmeses al servei d’un dogma que sembla impossible qüestionar.

    Portat a l’extrem (que per desgràcia no és l’excepció, ni de lluny) aquesta idea de base també fa d’atenuant subliminal davant d’abusos, violacions, assatjaments o pederàstia (sí sí, també. El desig irrefrenable és el que té).

    I es que els homes són així “ya tu sabes”. Així que per la propia supervivència de la dona també es perpetuen els consells per evitar la seva frustració i no provocar la fera. O sigui, si a casa es tracta de ser molt puta, al carrer toca todo lo contrario. Res de shorts, de xerrar amb desconeguts, d’anar sola, de tornar tard, de flirtejar, de jugar i en definitiva, de divertir-se. Si ho fas ets una “escalfabraguetes” i jugues a la ruleta russa. Si et passa un desgràcia en el fons tots direm: “Què t’esperaves? Qui no vulgui pols…”.

    I es que l’home no pot refrenar el seu desig, l’home no pot controlar la seva agressivitat, no pot modular l’ànsia de poder, de dominació. Pobret. L’home neix amb un instint “incontrolable” que el poseeix. Una fatal debilitat que fa que ens violin i ens matin a cada minut arreu del món però que, com tohom sap, les dones utilitzem per aconseguir el que realment volem: una boda, un xalet o una Fanta (sí, es veu que hi ha lagartes poc ambicioses).

    Així doncs, davant dels qui acusen a les dones feministes de constant victimisme em pregunto: qui va de víctima, realment, en aquesta història?

    Correcte. Els pobrets homes, que necessiten follar.

    Per acabar amb un to constructiu, animaria als homes a lliberar-se d’anys d’auto-engany i a utilitzar les nostres capacitats cognitives superiors, les que ens van fer descubrir el foc i la roda, per evolucionar del “necessito follar” al “m’agrada molt follar”, on ens hi trobarem tots i totes. Us convido a revisar aquest llast adquirit i a deixar enrere el rol de víctimes per gaudir de relacions lliures i plenes. I naturalment, en cas de necessitat, a practicar l’onanisme, que és saníssim!.

    Una nota final pel que fa a tots els pobrets homes que no se sentin identificats amb aquest escrit, ja que no coccionen, abusen, violen o maten​, i en resposta​ també​ a una altra de les opinions​ a l’article que diu​ “… sense drets humans no hi ha manera d’avançar. No es pot culpabilitzar tants mascles innocents. No entra dins dels drets humans la culpabilització sistematica.​”.​

    ​Senyors, teniu un greu problema. Sí, he dit teniu. Nosaltres el patim però el problema és vostre. 98 feminicidis a Espanya el passat 2017. Gairebé 1.000 ​dones assassinades en mans d’homes ​en els darrers deu anys a Espanya. I això és només la punta d’un iceberg d’agressions i desigualtat insostenible.

    Pel que fa mi, fins que no pari aquest dessagnament no hi ha homes innocents. Només culpables i còmplices.

    • Doncs moltes dones podrien començar a fer servir la seva capacitat cognitiva superior i deixar-se de tanta “necessitat emocional” amb què justifiquen qualsevol actitud més que dubtosa. Els xantatges emocionals que genera aquesta “necessitat” fa venir calfreds.

      • Va somriure
        La crònica de Clàudia Rius de la nit de cap d’any viscuda a Milà ha suscitat tota mena de comentaris, alguns de solidàriament indignats, uns altres de crítics i amb suport estadístic (no sempre les quantificacions ni els seus mètodes són convincents ) al costat dels contraris a les simplificacions o als sobreentesos i els seus paranys.
        Però allà on tothom emmudeix és amb la frase “va somriure”, perquè el debat no és possible davant la crueltat. No hi ha mesura per a la desmesura de qui es complau amb la por o el dolor dels altres. No hi ha arguments atenuants quan hi ha somriures que fan reconèixer la violència com per instint: precisament allà on som tan diferents dels animals. Com és possible que jugant es cantés allò de: “Antón Carolina-na-na, mató a su mujer-jer-jer…” quina estadística “avalua” el seu impacte?
        Va ser Victòria Sau (1930-2013) , pensadora feminista de lectura recomanable, que va concretar els dos grans problemes per a superar el patriarcat: la prostitució i la guerra. No aspirava al matriarcat, sinó a que la humanitat no patís.