Càntut sota la pluja

21.11.2018

El convencionalisme diu que, quan es canta malament, plou. Doncs heus aquí l’excepció, ja que el Càntut ha aconseguit superar la tercera edició sense despentinar-se o, en aquest cas, sense acabar xop. Com tampoc ho feien els protagonistes de la pel·lícula de Kelly i Donen, el festival de cançó de tradició oral no s’ha fet enrere per cap borrasca. S’ha celebrat pràcticament sense immutar-se, aquest cap de setmana i durant tres dies, i ha programat concerts, xerrades, activitats i, sobretot, rauxa, folklore i esbarjo. L’esdeveniment conclou una nova entrega i pot presumir de ser la més multitudinària. Menció especial mereix l’equip del festival: amb una coordinació i organització impecables, ha permès que, mentre el gran diluvi colpejava les comarques gironines, a Cassà de la Selva es cantés com si no hi hagués demà.

Balkan Paradise Orchestra al Bar Centre Recreatiu, DQ Foto / Festival Càntut.

Divendres passat arrencava el Càntut, i ho feia prometent un cap de setmana de festa. La inauguració tenia lloc divendres, 16 de novembre, i va comptar amb l’actuació del músic Guillem Ballaz, amb motiu de l’exposició “Les cançons de pandero” (que encara es podrà visitar fins al 23 de novembre). Abans però, en un acte inaugural, el conseller a l’exili Lluís Puig adreçava un missatge emotiu i esperançador que carregava les piles del festival. Els concerts Mans Manetes, Roba Estesa i Germà Negre remataven la nit.

Dissabte començava amb una sessió infantil de Mireia Vallès, que contagiava de folklore, tradició i experiències als més menuts. La jornada continuava amb una taula parada al Dinar de cantadors, a càrrec de l’Entitat Gastronòmica de Cassà de la Selva. Amb la panxa ben plena, a l’Auditori Germà Salvador Coma hi falta gent. L’espai s’estrenava com a escenari del festival. Un lloc idoni perquè Tornaveus, una formació de polifonies de la qual us en parlem aquí, assolís el clímax musical, amb una sonoritat purament mediterrània. Santi Serratosa & Càntut, en un concert-producció del festival, es plantava al Casal de Jubilats per fer repicar els seus cossos amb cançons centenàries. Kepa Junkera & Amics de Fok aconseguien emocionar en un recital únic. El vespre s’acabava de la millor manera: amb festa i bon humor al Centre Recreatiu, amb la Nova Societat de Cançons i Coi Montgrons.

Després de la ressaca de la nit anterior, el diumenge s’havia de començar amb bon ritme. I quin millor que el de la Cobla Catalana dels Sons Essencials, seguit d’un vermut cantat. Arnau Tordera i Magí Canyelles presentaven Les cançons seran sempre nostres, un espectacle que connecta tradició musical amb una òptica o un tractament més contemporani i modern. El Càntut tancava barraca amb l’actuació de les Balkan Paradise Orchestra: un concert frenètic i participatiu. Durant tot el festival s’ha projectat L’Alguer: un pentagrama com un carrer, un documental que forma part d’un projecte de Plataforma per la Llengua, dedicat a homenatjar la presència del català en aquesta regió italiana.

Finalitzava així una nova edició del festival, que juga amb dos claus destacables. La primera, l’originalitat i la valentia d’una aposta d’aquestes característiques, única a les comarques gironines. El Càntut ha aconseguit obtenir, a partir de la tradició, la innovació. La segona, per la persistència i la confiança que transmet la seva programació. Diríem que el públic d’aquest festival és especial, però no és ben bé així, sinó a l’inrevés: és l’energia del festival que aconsegueix atreure i animar l’espectador d’aquesta manera. Tot a través d’un esperit de comunitat, d’unió, de complicitat entre generacions i gustos al voltant d’un únic caliu: el poder de la música i el ritual. El Bar Centre Recreatiu de Cassà ha esdevingut, durant tres dies, un temple on la màgia de la cançó, les arrels, la companyonia i la vibració han aconseguit obviar el ruixat. Tiro de tòpic: el pròxim any més i, tractant-se del Càntut, està clar que millor.