Cantar i fer paper

22.08.2018

Hi ha un poble a Catalunya on la història fa gust de paper. I tacte, i olor, i so. Aquest últim és el que estimula el llibre Cantar i fer paper (Eumo Editorial, 2018) de Jordi Castellví i Girbau, Doctor en Antropologia Social i Cultural, a qui la primera frase de l’article li semblarà massa romàntica. El poble en qüestió és Capellades, a l’Anoia, i la primera sentència que heu llegit és pretesament cursi, perquè aquesta és la mania que Castellví ens obliga a trencar.

L’obra agrupa cançons que es cantaven antigament als molins paperers. Es basa majoritàriament en un cançoner propi que va crear Monterrat Cardús (1887-1918), una jove treballadora que va decidir escriure les cantarelles que sentia a la feina. Més de cent anys després, la seva iniciativa ha acabat servint per documentar i investigar el so dels molins. (Incís: coneixeu i heu visitat el Molí Paperer de Capellades, OI?).

Com explica al pròleg Jaume Ayats, músic, professor i director del Museu de la Música de Barcelona, en aquell moment d’auge industrial paperer les cançons no eren cap objecte, i encara menys artístic: eren actes de mediació entre els individus i les circumstàncies. Maneres de retratar i entendre el món. Per això segons Castellví, aquest recull de cançons “permet fer una nova mirada a una història que, amb la desaparició dels seus protagonistes, solem explicar-nos d’esma com un relat exclusivament econòmic i tecnològic, amb processos, màquines i mercats, i oblidem que els homes i les dones sempre han necessitat donar significat a la vida”.

I aquest és el gran mèrit del llibre. La qüestió és que el Jordi, que ni tan sols ha volgut separar les temàtiques per capítols, utilitza les cançons com a eix vertebrador d’una obra que des de bon principi reflexiona sobre per què ens interessa el passat, per què ens agrada recordar, què ens aporten avui en dia la història o el patrimoni, què és el progrés o com utilitzem els records per ordenar el relat que tenim del món i fugir del caos, entre molts altres temes. Surt de les cançons per arribar a les persones, és a dir, a la complexitat d’existir.

Aquesta és una obra que reivindica la història, però no des del punt de vista romàntic hegemònic des de finals del segle XIX: “El mite del passat rural com una arcàdia rousseauiana, amb gent de cor senzill i bona fe que mantenien feines, creences, festes, cançons, jocs i costums sorgits directament del geni del país […] Aquesta tradició natural i equilibrada, sense conflictes, que buscaven els romàntics, no havia existit mai”, apunta l’investigador.

Les persones de l’època patien, suaven i treballaven en males condicions. I això no ens ho explicarà mai cap mirada idealitzada sobre passat. Un exemple ben clar el trobem en la música mateix. Dels cants tradicionals se’n guarden “estructures melòdiques senzilles, adaptades a una notació musical simple, i classificacions argumentals aparentment lògiques. Amb aquest prejudici, ni es va considerar la possibilitat que el poble cantés a veus, com efectivament passava”.

Em passaria tota la columna citant Castellví, però el millor seria que us compréssiu el llibre, que és precís i lúcid, i que enceta la nova col·lecció La Fàbrica dins de les publicacions del mNACTEC. Allà volen canalitzar-hi els temes “menys tècnics i més socials”, com explica Ton Lloret, director de la col·lecció. El volum Cantar i fer paper és una delícia: llegiu-lo, gaudiu-lo, penseu-lo, i, per què no?, si us hi atreviu, canteu-lo. Però res d’afinar: a crits! Que si la nostra rutina no és idíl·lica, la dels nostres avantpassats tampoc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. …i d’una manera barruera i especulativa els encarregats dels molins poc a poc van fer callar les veus adduint que feien baixar la productivitat. No entenien que treballar amb alegria millora l’eficiència i la motivació per aprendre.
    Després de tants anys fa pena que resulti difícil de creure i m’atreviria a dir que si no fos per la historiografia fins i tot es posaria en dubte. Algú s’imagina qualsevol procés industrial actual amb els operaris treballant i cantant?