Camilla Läckberg. Ull per ull, dent per dent

15.04.2019

Amb una traducció a moments poc acurada de Marc Delgado, La gàbia d’or de Camilla Läckberg (1974) és un thriller psicològic sobre l’èxit, la traïció i la perversitat. La història de dues venjances que permet a l’autora sueca deixar la saga de novel·les Crims de Fjällbacka, traduïda a quaranta idiomes i transformada en sèrie de televisió, on sempre parteix d’un assassinat que han de resoldre el policia Patrik Hedström i l’escriptora Erica Falck. Durant la investigació posterior, van apareixent els secrets i les misèries dels seus protagonistes, quasi sempre habitants de la ciutat natal de l’autora, Fjällbacka, que també és un dels dos escenaris principals de La gàbia d’or (Amsterdam).

Camilla Läckberg. Foto: Magnus Ragnvid

La novel·la, amb una protagonista que tragina el seu passat fosc tacat de brutalitat masculina mentre gaudeix d’una vida regalada de luxes i felicitat aparent, també comença amb una bomba: «En Jack, el teu exmarit, ha assassinat la vostra filla». Després d’entomar el que acaba de llegir, el lector munta el trencaclosques i coneix l’ambigua i fascinant Faye, estendard de la dona actual, empoderada i polièdrica. Un perfil femení enllà dels tòpics. Una dona com l’escriptora Erica Falck, a les antípodes de l’arquetip masculí. Inspirada en la novel·la Vida i amors d’una diablessa (1983), de l’escriptora feminista Fay Weldon (de la qual en manlleva el nom per a la seva heroïna atès que és l’escriptora preferida de la mare de l’autora), La gàbia d’or de Läcksberg utilitza el mateix argument traslladant-lo als nostres dies. La història de la dona traïda pel marit que, furibunda, decideix venjar-se’n i destruir-lo sense filtres morals. També s’hi detecta l’homenatge a les novel·les que Camilla Läckberg llegia quan era adolescent, aquelles nouvelles romàntiques de Sidney Sheldon i Jackie Collins ambientades en pobles i amb homes malaptes però atractius decidits a enamorar la urbanita de torn retirada a la vida rural.

Estructurada en tres parts com en els millors drames, La gàbia d’or investiga dos temes cabdals: les aparences com una droga poderosa i el desig encegador de trobar l’amor. Läckberg alterna dos plans temporals. Ens fa anar enrere i endavant. És així com fem el retrat robot de la protagonista. És així com entenem (i fins justifiquem) la seva manera d’actuar.

El primer, a Estocolm, entre 2001 i 2003, amb l’atac terrorista de l’11 de setembre inclòs, quan la protagonista, que encara es deia Matilda, narra en primera persona la seva arribada a la ciutat procedent de Fjällbacka (un indret petit i claustrofòbic) i entra a l’Escola de Negocis. És a la gran ciutat on canvia d’identitat i es reconstrueix, pateix les quintades d’abús masclista dels milhomes fills de papà, coneix la Chris i en Viktor, i queda penjada dels ulls blaus d’en Jack.

El segon, el present quasi immediat, narrat en una tercera persona que no deixa de ser l’inconscient irònic de la protagonista: la vida familiar i social amb en Jack, magnat dels negocis i la petita Julienne. Envoltada de «lloques» i «feministes de saló», que posen noms als fills que «s’escaurien més a un pirata sifilític del segle XVIII», la vida de la Faye és de color de rosa. Una cuina amb tres metres de marbre de Carrara, llums que s’abaixen amb regulador, majordoma, retrats de la família fets per la fotògrafa de la princesa de Suècia, calces de més de dues mil corones, vacances a Marbella, vestits d’Armani, un escriptori que havia pertangut a Ingmar Bergman i la «sensació d’estar volant». La Faye, dòcil i sotmesa per un marit que es creu déu, es disfressa com les adolescents del porno que mira en Jack i acota el cap quan ell la interroga o se’n mofa. A ella només li creix un nus de l’estómac però no bada boca. De fet, mantindrà aquest rol abans i després de la traïció. La Faye s’ha fet gran, està grassa i acusa el deteriorament físic. Sort en té de la Chris, l’amiga que fa de megàfon del lector: vol una Faye independent, treballadora, intel·ligent i valenta com quan la va conèixer. I no la mena d’esclava tancada a casa que s’ha tornat. Hi ha sexe dur, a la novel·la de Camilla Läckberg. Per a la protagonista, el dolor –com la ràbia o l’odi– la fa sentir segura. Li resulta familiar. El dolor és l’àncora que la manté viva: «Les dones giren la ràbia cap endins».

A poc a poc la gàbia d’or es va transformant en un forat negre que l’engoleix, un espai que la segresta i que connecta amb la remor somorta d’un passat que creia arxivat. Läckberg accelera l’angoixa i la lectura a partir del moment en què la nena li etziba a sa mare: «Foca. Ho diu el papa» i, simultàniament, el test d’embaràs dona positiu. Faye, conscient que la vida no és un conte de fades amb un final feliç i avesada a rebre felicitat en petites dosis, s’ensorra quan se li desfà l’encanteri i troba el seu estimat Jack a quatre potes envestint la jove directora financera de l’empresa al llit conjugal.

A partir d’aquest moment, als seus trenta-dos anys, torna a néixer per tercera vegada, recuperant aquella ràbia antiga «que l’embolcallava com una força tel·lúrica». Alimenta aquesta còlera per triomfar i anorrear el seu ex, qui l’ha substituïda en menys de dues setmanes i ha muntat una nova família en una nova llar. La Faye viu amb la Kerstin, una dona gran maltractada pel seu marit, crea una empresa, Revenge, que es convertirà en un imperi internacional gràcies a Instagram i a Facebook i es fa uns pits nous. Tot torna a encarrilar-se fins que la Chris li comunica que té càncer. La Faye s’ha de blindar encara més.

A la tercera part, han passat tres anys. El feminisme ha fet triomfar l’empresa de la Faye. El seu odi cap a en Jack s’ha nodrit de totes les històries de traïció masculina d’altres dones. Com si després de molts anys de miopia, s’hagués posat ulleres, la Faye no s’atura fins a enfonsar en Jack al lloc on li pertoca: la immundícia. Camilla Läckberg ha escrit la seva millor novel·la, un relat intens, potent i molt actual sobre dones amb cicatrius i llàgrimes als ulls.

Etiquetes: