Camí d’anada i tornada: un preguntar i preguntar-se constant

8.05.2017

L’escriptora Montse Barderi i l’actriu Emma Vilarasau presentaven ara fa uns mesos Camí d’anada i tornada, una novel·la epistolar inspirada en les històries reals d’Ella Maillart i Annemarie Schwarzenbach, dues intrèpides aventureres que l’any 1939 van viatjar de Suïssa a Kabul en cotxe. Dues veus, la d’una escriptora i la d’una actriu, que es fonen en la intimitat de les cartes d’Ella i Annemarie per donar veu a una generació de dones pioneres.

Montse Barderi i Emma Vilarasau | Foto: David Ruano

Carla Mallol: Què us va dur a emprendre aquesta aventura d’escriure a quatre mans?

Montse Barderi: Personalment les ganes de compartir, escriure és una tasca molt alienant i solitària, vius operativament en un món paral·lel on fas de demiürg és a dir, de creador de mons, que no deixa de ser una forma de bogeria socialment acceptada. I, quan trobes algú tocat pel mal o el bé de la fantasia, de la fabulació, aleshores es produeix el miracle.

Emma Vilarasau: La insistència de la Montse, que realment semblava tenir-ho clar. Jo feia temps que tenia curiositat per intentar investigar en un altre llenguatge. Sentia que amb la Montse podríem entendre’ns i realment la intuïció va ser bona: ben aviat van descobrir que les nostres sensibilitats estaven molt més a prop del que ens imaginàvem. Quan vam topar-nos amb l’Ella i l’Annemarie, e seguida van saber que la seva havia de ser la nostra història.

CM: Tot un repte. Com ha estat la gènesi de l’obra?

MB: La vam fer d’una forma molt instintiva: no volíem que cadascú escrivís les cartes d’una de les personatges. Volíem escriure-les realment juntes. Aleshores vam anar conformant una estructura pròpia: cada dia llegíem i rellegíem oralment l’obra una i altra vegada per tal de crear una obra literària però que fos també molt oral, teatral, aprofitant tota la saviesa de l’Emma.

CM: Una fusió de disciplines que ha conformat una obra on s’entreteixeixen moltes veus.

EV: Per a mi va ser una aventura preciosa, posar-m’hi. Al principi no sabíem com fer-ho: no teníem cap mètode establert ni cap model a seguir. La manera d’escriure entre les dues va anar sorgint. Ha estat un llibre que ha brollat de forma natural: a través de la veu, escoltant-nos una a l’altra, posant-nos a la pell de les personatges. Val a dir que partíem, però, de dues persones molt potents, de dues dones meravelloses, d’allò més valentes. Per aquest motiu, jo crec que no l’hem escrit entre les quatre.

CM: Dues dones de carn i ossos extraordinàries. No sempre és fàcil aquest salt de la realitat a la ficció, però heu forjat uns personatges amb una gran força.

EV:  Ha estat tot un repte. No volíem trair les seves ideologies. La relació que nosaltres hem recreat no és certa i esperem que si fossin vives no s’ofenguessin. Però el que sí que hem intentat en tot moment ha estat no trair les seves ideologies.

CM: No sempre es fàcil trobar l’equilibri entre fidelitat històrica i ficció.

EV: Partíem d’una aventura real, del viatge que van fer les dues en cotxe des de Suïssa fins a Kabul i que, pel que sembla, no va anar gaire bé. De tornada d’aquest viatge, les dues van escriure un llibre (per separat) i és a partir dels seus llibres que hem inventat aquesta correspondència fictícia.

MB: Exacte. Les dues som grans admiradores de Margueite Yourcenar (sense voler-nos en cap cas comparar amb ella) i, d’alguna manera, ens vam inspirar en Memòries d’Adrià, on Yourcenar pren el personatge de l’emperador i el dota dels seus pensaments i inquietuds. Hem intentat mantenir l’essència dels personatges, partint evidentment  d’una fidelitat històrica però insuflant-les de la nostra ànima. Aquesta és una mica la idea. Són elles amb la nostra ànima, però també mantenint una mica la seva pròpia ànima. Com deia fa un moment l’Emma, ha estat un llibre escrit a quatre bandes.

EV: Hem recreat una correspondència fictícia que ens ha servit com a marc per aprofundir en els temes que nosaltres volíem tocar.

Montse Barderi i Emma Vilarasau | Foto: Ruth Maez

CM: Al llarg de la novel·la sorgeixen temes d’una gran profunditat: la família, l’amor, l’amistat, la lluita per la pròpia identitat, etc. Si haguéssiu d’escollir un tema central, quin seria?

MB: Per mi, per dir-ne un, diria que és la necessitat de fixar la pròpia identitat per tal d’oferir-la a l’altre, la construcció d’un jo estimable per tal de vèncer la solitud.

EV: Tots els temes que surten per a mi són importants. Però potser n’hi a un que m’emociona especialment. L’absolut respecte en el tracte: s’esforcen en no caure en relacions manipuladores, en el benefici propi. Bé, l’Annemarie sí que ho fa, però una necessitat absoluta i desesperada. Però Ella és curosa, delicada i sense deixar d’estimar, intenta no manipular. Per a mi és important i crec molt difícil conservar aquest nivell de respecte en les relacions que més ens importen.

CM: Camí d’anada i una tornada no deixa de ser una apologia del viatge. Tot viatge no deixa de ser un camí d’anada i tornada, no?

EV: Certament. Elles entenien el viatge com una manera de viure. Sobretot Ella, que va fer del viatge la seva raó de viure, va viatjar tota la seva vida. Es va enamorar d’Àsia i la visita i re-visitar mil vegades. A més a més elles no viatjaven a llocs coneguts, trepitjaven terres que a vegades no havia trepitjat cap dona abans. Eren llocs absolutament verges. Van visitar una cultura molt diferent de la nostra i crec que és això el que va captivar i fascinar a Ella. D’alguna manera, una cultura verge. Verge dels mals d’Occident, que en aquell moment començaven a ser greus amb la Segona Guerra Mundial. Jo entenc el viatge com un enfrontament: viatges sol, amb tu mateix, amb el teu passat, els teus ideals. I sol t’enfrontes a tot un món desconegut i a realitats molt diferents. Viatjar t’eixampla els límits, els teus límits. Et fa redescobrir-te cada dia, sobretot si no viatges sol. Jo crec que el sentit del viatge per a elles és aquest: preguntar i preguntar-se constantment.

CM: Una mica com l’escriptura, no?

MB: Sí, certament. Escriure és un viatge. Tot i tenir idea prèvia, mai no saps com seguirà. I, per a mi, la gran diferència entre un viatger i un turista és que el turista sap quan tornarà a casa i el viatger no. És molt bonic això que dius, Carla. L’escriptura com un viatge. Deixar-se portar per la pròpia escriptura de la mateixa manera que deixar-se portar pel viatge en sí. Aquesta obertura, el fet mateix d’esperar l’inesperable que és propi del viatge.  A l’hora d’escriure, aquest deixar-se sorprendre és important. Quan vam començar a escriure, sabíem una mica cap on volíem anar, que volíem passar-nos-ho bé. Ens deixem sorprendre però, per la pròpia escriptura, per les línies i pels temes que van sorgint.

CM: Escriptura i viatge com a dues íntimes formes d’auto-descobriment. De fet, les cartes entre Annemarie i Ella són també un preguntar i preguntar-se constant.

MB: La pregunta sempre és més interessant que la certesa. Com en la filosofia: un cop hi entres, cada vegada t’importen menys les respostes i en canvi, és important preguntar cada cop millor. Preguntar és un sinònim d’avaluar-se, d’auto-exigir-se, de revisar-se, és una certa exigència, és també la font de la inseguretat i la insatisfacció. Saps que fas una pregunta i et dones una resposta que mai és definitiva i has de seguir buscant. Aquesta recerca, i em permeto revelar una intimitat, és molt present en les nostres personalitats, la de l’Emma i la meva.

EV: Preguntar sempre ens fa créixer. Per construir els personatges, has de començar fent moltes i moltes preguntes. I acceptar que les respostes són múltiples i totes vertaderes, acceptar que la vida no conté veritats absolutes i que la resposta que tries determina un tram del camí. Preguntar per conèixer l’altre però també i per força per conèixer-se a un mateix.