Camí cap a l’àvia

7.06.2019

El cap de setmana passat Sant Sadurní d’Anoia acollia, en el marc del festival EVA, un espectacle itinerant on casen cultura, natura i consciència. Enmig d’un entorn senzill i tendre com és el Penedès més rural, la Companyia D-jade ens va regalar Ohtli -del Náhuatl clàssic, camí.-

Ohtli s’enceta amb les síl·labes me-mò-ri-a, que prenen l’espectacle des de l’inici. Memòria és tot allò que ens és arrel i ens aferma a la terra, al camí, eximint-nos de la boira quotidiana de no saber pensar-nos en els qui han sembrat dins nostre. Memòria és la redempció, el retorn i la cura; és l’acollida dels que fa temps que no hi són: els nostres morts.

Enmig de la natura ens embarquem, de la mà de Claudia Lizeth, en el camí cap a l’àvia, que és morta.  A voltes amb els ulls closos , i el cos una mica més net, caminem sota la consigna de l’artista mexicana, andar masajeando la tierra: avancem pel camí rural atenent a la prodigositat del bosc, agraïnt-lo i coneixent-lo. Caminem, de fet, retornant-nos als peus per descindir de la  fumera civilitzatòria i estimar la terra que, com l’àvia, ens és origen.

Lizeth ens convida, en aquest exercici poc habitual d’observació, a copsar la metamorfosi constant que és la natura; a estimar la creixença de les branques i el riu efímer. A estimar, com estimem el bosc canviant, la nostra vida. I en ella, la mort.

Ens redibuixa la mort com a un estadi més de la vida, que aleshores cessa, convidant-nos a estimar-la i acceptar-la com els altres. D’origens ancestrals, aquesta concepció de la mort es gestà molt anteriorment a la colonització espanyola a Mèxic, que en va fer un intent de cristianització. Tanmateix, i per sort, les arrels indígenes en són ben vives, vertebrant encara el que és avui la mort en la cultura mexicana i el Día de Los Muertos.

L’espectacle ens emmiralla, als assitents en aquest vespre de diumenge, amb una proposta de valentia. Ens proposa mirar la mort als ulls i viure-la: viure la dels altres i la pròpia. La mort, per primera vegada dins de molts de nosaltres, no ofèn.  Alguns ens hi atrevim, i de la mà de l’artista mexicana, avancem camí enllà i vivim la mort de l’àvia i dels qui hem estimat tant i ja no hi són. Ens refem en el record de qui van ser, quines robes duien, quin menjar es cruspien amb deliri, les històries que contaven i les cançons que cantaven. Els revivim com potser fa anys que no ho fem. I els trobem a faltar alhora que, sanament, ens deconstruim en l’exercici de naturalitzar el seu dol.

Aquest, a més a més, no és un dol comú: presenta la poc freqüent dualitat de dirigir-se, no tan sols cap al mort, sinó també cap a un mateix. És un dol amarat de la tristesa per la finitud de la vida i el gaudi limitat d’aquesta terra, alhora que de  l’enyorança que neix dins nostre i que ara ja no sembla pas ser passatgera: L’enyorança de saber que l’estima que ens donava aquella persona ha clos alhora que ens neix, entranyes endins, una solitud que sembla ser vitalícia.

Per una estona convivim amb la solitud i ens curem en el record: Així li ho fem saber a l’àvia, que ens espera enterrada al final del camí. Lizeth, que sap que no ens figurem pas aquest final, ens proposa aturar-nos en un voral del camí, on ens asseiem i, encuriosits, observem com va repartint entre la gent un trosset de fang. Cadascú , des d’una memòria pròpia, li dóna forma d’ofrena i hi plasma, amb la punta dels dits, la vida del seu mort. La vida de l’àvia.

Amb les mans tacades d’argila arreserem l’ofrena i tornem a enfilar camí, on, atrets per unes flors colorides entre les branques i els arbustos, comencem a sentir el so del riu. Sembla que arribem a l’àvia.

Efectivament, ajagut a la ribera ens trobem  en Jaume, també membre del projecte D-jade, amb una multitud d’espelmes, calaveres i colors diversos disposats vora seu. Es tracta de les ofrenes a l’àvia. Impregnats en un silenci tendre i ple, cadascú va afegint-hi la seva, i el públic omple, mica en mica, la memòria de la nostra morta: l’àvia. Estimant-la, els assistents i la parella d’artistes celebrem el seu record entre beuratges típics i fruita fresca. Vora el riu com a símbol de transformació, celebrem, molts de nosaltres per primera vegada, la mort, que baixem del cel i cosim a terra.

Lizeth, com l’àvia, també ens deixa. Creua el riu cantant amb una veu dolça i sencera, i marxa. Ella també sap viure la mort.

Nosaltres, encara novells, tan sols ens atansem al riu. Tornem a casa, tanmateix, amb la convicció de saber tornar-hi algun dia. Ens enduem, cos endins, el record teixit de l’àvia i l’afer de tenir-ne cura; de no tornar-la a oblidar mai més al cel.

Etiquetes: