Calmell: “Els catalans, d’exiliats ho hem estat sempre”

16.05.2016

Era 1950 quan Pau Casals va tornar a actuar en públic. Abans d’això, i degut a les dictadures feixistes, el premi Nobel català havia decidit restar en silenci. Però Pau Casals és només un dels milions d’exiliats que van marxar d’Espanya durant el franquisme. I per què diem d’Espanya? Per què no diem d’Europa? És que la Guerra Civil Espanyola no és un episodi més d’un segle nefast per aquest continent? 

Pau Casals

Pau Casals

L’exili espanyol també es pot mirar en paràmetres europeus. Això és el que intenten Francesc Vilanova, historiador, i Cèsar Calmell, estudiós de la història de la música; ambdós de la UAB. Són els dos convidats de la nova xerrada L’exili del 1939 en l’Europa de les diàspores, que s’inscriu dins del cicle L’ús de la guerra que organitza el Born CC i modera Ricard Canosa. “Per nosaltres, l’exili és una ruptura brutal”, comença Vilanova; “Però a Europa és un episodi més d’un segle tenebrós que comença amb el genocidi armeni a Turquia el 1915”.

Estem perfectament inserits en un cicle europeu catastròfic. Així ho resumeix l’historiador de la UAB, que creu que l’exili espanyol és col·lectiu i interclassista. “A Catalunya té una singularitat: és l’exili d’un estat, marxa la gent i marxen les institucions”. A Espanya van haver-hi 960.000 desplaçats, 160.000 d’aquests en exili permanent.

Però quan a principis del 2016 parlem d’exiliats, és impossible no pensar en els refugiats que actualment busquen oportunitats a Europa. Vilanova hi veu una diferència molt clara: “Quan les platges de Rosselló estaven plenes d’exiliats d’aquí, al cap de tres o quatre setmana ja hi havien construït molts refugis de fusta”. Tot i que era dur, Vilanova creu que les imatges que revivim ara són més frapants que les d’aleshores.

A Catalunya, l’exili va ser un desastre humanitari, polític i cultural. “El 34 o 35% de la plantilla de la Universitat de Barcelona va desaparèixer l’any 1939”, continua explicant l’historiador, “Que marxés el bo i millor de la UB, l’elit acadèmica de l’única universitat del país, és un cost irrecuperable”. I el mateix passava amb els professors d’educació bàsica. El sistema educatiu quedava fet a miques.

Les persones del món de la cultura que s’havien d’exiliar, no ho feien només per salvar la seva pròpia pell. Segons Francesc Vilanova, “tenien la consciència que allò que ells no poguessin salvar de la llengua i la cultura fora, ja no se salvaria”. O exili o desaparició. És per això que sovint es diu que la dimensió cultural de l’exili va ser de gran importància, i és per això que tant Vilanova com Calmell parlen de cultura portàtil.

Però la caiguda de França el juny de 1940 talla d’arrel la primer etapa de l’exili. “La tragèdia europea dels refugiats de Catalunya i Espanya queda subjugada a la II Guerra Mundial”, apunta Vilanova. “L’estabilitat a Europa és més una idea que no pas una realitat”, creu Calmell, que comença la seva intervenció després d’escoltar les reflexions del seu company.

Sobre els exiliats de la Guerra Civil, Calmell lamenta que s’acusés al vençut, que se’l veiés com a culpable, com a criminal. “D’exiliats ho hem estat sempre”, diu referint-se als catalans, “és una flaquesa però pot ser la nostra força: viure sempre com a l’exili”. Defensar sempre la nostra cultura, visquem dins o visquem fora. Ens facin viure dins o ens facin viure fora.

Tot i així, cada exiliat decidia la seva forma d’encarar el futur lluny de casa. “L’ideal del col·lectiu català desapareix en pro de les experiències personals”, explica Calmell referint-se a alguns dels exiliats del món de la cultura; “Al principi, Pau Casals es va negar a tocar perquè pensava que la guerra duraria poc. Passen de ser una generació resistent a ser una generació que s’ha de buscar la vida”.

Riba, Oliver, Sales, Rodoreda, i molts d’altres, mantenen el lligam amb la producció cultural. Que marxessin “és un desastre incommensurable per un país tan petit”, creu Calmell, “en cultura mai s’ha recuperat el sentit de modernitat dels anys 30”. En aquesta xerrada a l’auditori del Born CCM, els dos ponents també destaquen que els exiliats espanyols “ho tenien més fàcil, per la llengua, pels contactes, i perquè tenen un territori. En el cas català, el mercat te l’has d’emportar. Sense territori no té sentit”, apunta el professor de la UAB.

“En l’àmbit polític no és tan notable perquè arriba un punt que els mateixos polítics de dins de Catalunya no volen que les institucions segueixin depenent de gent que és fora, sinó que defensen un projecte autònom”, creu Calmell. Sigui com sigui, cada exiliat tenia la seva forma d’entendre la fugida; alguns tornaven, d’altres ja no. “Quan baixes als papers personals te n’adones de les maneres d’encarar aquesta experiència”, apunta Vilanova. Des del públic, una dona és contundent: el preu de l’exili no s’ha acabat de pagar encara.

 

Aquest dijous tindrà lloc l’última xerrada del cicle L’us de la guerra al Born CCM, que tractarà de les Fonts d’impunitat del règim: de l’Alemanya nazi a l’Espanya franquista. Els ponents convidats són Rainer Huhle, vocal del Comitè contra les Desaparicions Forçoses de l’ONU i Mercedes García Arán, professora a la Universitat Autònoma de Barcelona.