Cal estavellar el piano

25.10.2018

El Centre Georges Pompidou de París renova sovint la seva exposició permanent. Des d’aquest setembre es pot visitar la nova presentació del període modern amb una proposta que aporta una mirada diferent. Una retrospectiva sobre la història de la col·lecció, amb un recorregut que explica d’on provenien les obres abans de ser adquirides pel museu. Una doble observació: la del contingut de cada obra i la de les relacions establertes sobre el conjunt. És una bona manera de qüestionar-se sobre els anys vint, sobre la identitat d’un museu i dels seus antecessors.

Chopin's Waterloo | Artista: Arman

Chopin’s Waterloo | Artista: Arman

Entre una quinzena d’àmbits que se succeeixen en ordre cronològic, Chopin’s Waterloo (1962) de l’artista francès Arman (1928-2005), explota davant de tots els ulls. Realitzada per a l’exposició “Musical Rage” a la Galeria Saqqarah (Gstaad, Suïssa), l’obra és fruit d’una performance avui immortalitzada en un quadre de grans dimensions: un piano estavellat damunt d’una fusta pintada de vermell. Emmarcat i penjat al mur. Una imatge colpidora, que el mateix artista va convertir en un collage després de destruir el piano a cops de maça. Davant del públic, Arman es va dedicar a enganxar cada una de les peces sobre el suport de fusta.

No és el primer instrument que passa per la trituradora. Arman classifica les seves obres en funció de la presentació i les accions realitzades: acumulacions, escombraries, combustions… Chopin’s Waterloo forma part de les anomenades “còleres”.

A través de la violència exercida sobre el piano ens dirigim cap a la qüestió del so. Com sona el quadre? En aquest cas podríem canviar de pregunta, ja que el que reconeixem és més aviat un instrument desconstruït. L’obra s’ha convertit en una multitud de trossos de fusta i fils de metall. En canvi, durant el procés de destrucció del piano l’espai s’ha emplenat de sons, fruit dels cops contra la caixa de ressonància i les tecles. L’experiència sonora forma part de la gènesi de l’obra, però no del seu resultat final. El quadre esdevé testimoni del moment de creació, i exposa la violència que l’ha deixat inevitablement mut. Ens trobem, per tant, davant d’una imatge de silenci, o bé, d’una música en temps passat.

Per què Arman arriba a aquest extrem? Les anomenades còleres estan centrades en la destrucció d’objectes valuosos, un acte rebel que li dóna a l’instrument una certa perennitat. També existeix la mirada pictòrica i estètica que cerca l’espectacularitat, sense oblidar la ironia palesa en títol, Chopin’s Waterloo, que barreja la música de Frédéric Chopin i la desfeta de Napoleó a Waterloo.

La complementarietat de dos universos oposats, l’agressió i l’harmonia, també pot ser un acte reivindicat des de la composició musical. Uns anys abans el compositor estatunidenc John Cage (1912-1992) convertia aquesta qüestió en una de les línies principals del seu treball, per exemple en la sèrie de composicions amb “pianos preparats” (prepared piano). Cage col·loca diferents materials, metall, roba, fusta, plàstic, etc., entre les cordes de l’instrument per alterar-ne el timbre. A partir d’aquesta intervenció el piano tradicional adopta una altra forma, produeix sons completament nous i difícils de preveure. Ho podem escoltar, per exemple en la Sonata V (1948).

Miró sculpteur (1973) | Artista: Clovis Prévost

L’artista i compositor Carles Santos (1940-2017) també pren, com Arman, la violència com a motor d’experimentació. Durant una etapa de la seva carrera declara el piano com un moble inútil, i estableix així una relació creativa i destructiva amb l’instrument. En el seu film co-dirigit amb Clovis Prévost, Miró sculpteur (1973), tres homes destrueixen un piano dins d’una piscina. I en la seva intensa col·laboració en les pel·lícules de Pere Portabella, la música hi juga un rol fonamental: els instruments es descontextualitzen, abandonen la sala de concert, l’intèrpret es multiplica o bé desapareix totalment… El piano que cau al mar en ralentí a El Silenci abans de Bach (2007) n’és un bon exemple. Una imatge poètica de destrucció que remet a l’escena precedent: un dels protagonistes acaba pronunciant una cita de l’escriptor Simon Lacs, “la música fa mal”. Gràcies al muntatge les dues seqüències dialoguen, i el piano que s’esmicola en caure a l’aigua esdevé una imatge de violència i dolor.  

El Silenci abans de Bach (2007) | Artista: Pere Portabella

Segons Santos, la pràctica iconoclasta de la música és necessària per a retrobar l’instrument amb total independència i poder. Tant des de la mirada pictòrica com des de la musical, Arman, Santos i Cage prenen el piano com a objecte artístic que cal reconstruir i experimentar. La passió per l’instrument és un acte d’amor que també condueix fins a les entranyes. El resultat, una manera d’apropar-se a la música alliberada de qualsevol compromís convencional.