Cagar-se en Godard

Citar un paràgraf llarg és símptoma de ganduleria i, segurament, furt de propietat intel·lectual. Però jo he vist articles de Quim Monzó amb més text dins de cometes que fora, i aquest fragment de ¡Me cago en Godard! (Arpa), l’assaig flamant del periodista Pedro Vallín, m’ha agradat molt: “Un artista és un artesà que ha deixat de suar i s’ha fet capellà. És a dir, ha ascendit en l’escala social perquè el progrés és condició imprescindible perquè els seus clients puguin seguir nedant en el plaer de l’exclusivitat i paguin quantitats obscenes de diners. Però a la llum del matí, quan se’ns passa la ressaca de la xerrameca noctàmbula sobre poesia i recollim les ampolles buides, els gots trencats i algun mitjó que no sabem de qui és, l’Art és sobretot un producte, com bé va detectar l’anàlisi marxista. D’aquí la xocant paradoxa que siguin els mateixos analistes culturals de formació marxista (que ho són tots, fins i tot sense saber-ho) els que s’esforcen tant en aquesta distinció entre allò que exigeix ​​un llenguatge propi del materialisme econòmic (l’Artesania) i allò al qual es regalen els galons de la mística (l’Art). Quan el plaer ètic, estètic, sentimental o intel·lectual que produeixen és exactament el mateix”.

Vaig llençar-me a l’assaig de Vallín perquè tinc dubtes: he aplaudit el cinema de Jean-Luc Godard les mateixes vegades que m’hi he cagat, fins i tot alternant les disposicions all llarg d’una mateixa pel·lícula. Aquesta esquizofrènia entre treure’s el barret i cridar que tot és una enganyifa dels de dalt, tal com veu Vallín, uneix especialment el món del cinema i el de l’art: sol passar que comprem entrades per una exposició o per una pel·lícula i, en comptes de notar una distància raonable però salvable entre el que se’ns mostra i nosaltres mateixos, ens sentim directament estafats. Hi ha alguna cosa en la capacitat que tenen els dos llenguatges per produir-nos un gaudi immens i compartit -la Capella Sixtina, la trilogia d’Star Wars- que fa que, quan veiem que tots aquests recursos per a la delectança estètica es malaguanyen per encimbellar una llauna avorrida, moralista i pedant, el contrast ens desconcerti. Fixeu-vos que amb la música això gairebé no passa perquè és un art molt menys travessat pel discurs. La gent no surt indignada dels concerts, com ho fa d’una exposició de Damien Hirst o d’una pel·lícula de Godard.

Per això no ens hauria d’estranyar que un dels noms més influents de la crítica cultural del segle XX, Theodor Adorno, defensés l’única música capaç de xuclar l’alegria de viure: la música atonal de Schoenberg. Tal com explica Vallín, l’enemic del marxisme cultural i de la seva expressió més refinada, l’escola de Frankfurt -Adorno n’és el puntal-, és el plaer. L’hermenèutica de la sospita fa que el crític d’esquerres miri al seu voltant i, en paraules de Vallín, vegi que “per sota del bo, sempre habita el dolent, i per sota del dolent, el pitjor”. I quin és el plaer per excel·lència? El final feliç de Hollywood, l’arxienemic dels mandarins de la cultura, que veuen tots els mals del pèrfid capitalisme ja ni tan sols en el contingut de les ficcions, sinó en el simple fet de l’estructura narrativa, en l’apel·lació a les emocions o en la possibilitat de dibuixar línies morals mínimament clares. L’alternativa que ens ofereix l’escola de Frankfurt sempre és la mateixa: avorrir-nos. Fa poc, Albert Sànchez Piñol feia una observació a propòsit de la literatura catalana, sobre la narrativa i la poesia que il·lumina el cas: “Tots els covards són literaris, i tots els militants són narratius. Josep Pla fa literatura. Qualsevol cosa. Comença un article, paràgraf llarg, fins que s’acaba la pàgina. Aquí no hi ha estructura. Tots els autors que són literaris i no narratius, a favor del poder. Uns covards que estan amb el règim. Pedrolo? Narratiu. Tres actes. Josep Pla? Un fatxa, a favor del poder. Josep Maria de Sagarra? Comença escrivint amb tres actes abans de la guerra. Ve la guerra, li foten clatellot, i comença a fer versets. Rodoreda? Tres actes. Acaba exiliada. Milita pel català i la República”. 

Vallín pensa el mateix que Sánchez Piñol: el potencial revolucionari de l’art -o de l’artesania- no es troba en el cinema d’autor poètic, distanciat i autoreferencial, sinó en el cinema comercial narratiu, ple d’herois llançats cap al món exterior on hi ha bons i dolents i cal fer alguna cosa més enllà de la contemplació. Vallín no és idiota i s’estima o odia el cinema d’autor i el de Hollywood pel·lícula a pel·lícula, però la seva generalització és una crítica provocativa a una generalització absolutament hegemònica entre la progressia i l’elit cultural d’avui. Tot plegat em va fer pensar en Once Upon a Time in Hollywood la darrera pel·lícula de Quentin Tarantino i en la seva filmografia: ¿Què n’hem de fer d’aquell plaer atàvic que sentim quan la núvia de Kill Bill es venja en un bany de sang, quan Inglorius Basterds reescriu la història i un escamot jueu assassina a Hitler, o quan en Django fueteja als esclavistes blancs que l’havíen subjugat a ritme de hip hop? I si en comptes d’una perversió ideològica, el plaer cinematogràfic pogués ser una fiabilíssima brúixola moral? D’un film de Godard en sortim cap endins, desassossegats i paralitzats, cosa higiència i important. Però d’una pel·li de crispetes en sortim amb ganes de fer coses i amb una certa esperança, que són bastant més útils per fer del món un lloc millor.