Caddy Adzuba: “Cada nit em pregunto si l’endemà seguiré viva”

10.10.2016

La setmana passada, a Girona, es va celebrar la XVIII edició dels Premis Liberpress, que serveixen per valorar el compromís humanitari de persones i entitats d’arreu del planeta i per donar conèixer i promocionar la cultura de la solidaritat. Aquest any, la guardonada estrella ha estat la periodista i activista congolesa Caddy Adzuba, que agafa el relleu de la revista Charlie Hebdo. Francesc Ginabreda va conversar amb ella unes hores abans del lliurament de premis a l’Auditori de Girona.

Caddy Adzuba a l'Escola d'Hostaleria de Girona | Eddy Kelele

Caddy Adzuba | Foto: Eddy Kelele

Dijous gris d’octubre a la capital gironina. El Ter baixa amb timidesa, arrossegant quatre ànecs que naveguen per l’oceanografia del tedi. No gaire lluny, periodistes i guardonats estan citats a l’Escola d’Hostaleria, on s’ha preparat un dinar amb motiu dels Premis Liberpess 2016, organitzats per l’associació Liberpress i la Diputació de Girona. Per algú que no hi està acostumat (jo mateix), el menú és una exquisidesa d’excepció, estètica dels plats i disciplina del servei incloses. Pulcritud radical. Com que sé que està sol·licitada, li pregunto a Caddy Adzuba si li va bé que li faci una entrevista, una mica a contracor perquè encara no hem acabat de dinar. Per sort, amb un somriure afectuós, em proposa fer-la després de les postres: una crema catalana més espumosa que catalana.

Al cap d’una minuts, els seus ulls foscos m’interpel·len des de la taula on està asseguda, i jo m’aixeco de la meva amb la panxa plena i amb ganes de conversar amb ella. Anem a una altra sala per estar més tranquils. De camí, em confessa que li ha agradat molt el menjar –un menú degustació amb botifarra dolça, musclos, peus de porc, trompetes de la mort i altres vitualles de bon deglutir. Camina sense pressa movent els braços amb harmonia i tota ella té una elegància silent, femenina i relaxada. El Liberpress és un més dels diversos premis que li han concedit (entre ells el Príncep d’Astúries de la Concòrdia) per haver denunciat les tortures i les violacions que pateixen les dones i les nenes del seu país, per la seva valuosa tasca periodística i per la seva determinació infatigable en aquesta lluita contra la violència malgrat estar amenaçada de mort per aixecar la veu contra la injustícia.

 

Radio Okapi, un altaveu contra la violència

Li pregunto com és el seu dia a dia al Congo, com a periodista i com a dona, i el primer que em diu és que no sap mai com acabarà. “Mai puc estar segura de poder planificar una jornada des que em desperto fins que me’n vaig a dormir. És molt difícil perquè, a banda de la feina que haig de fer, sorgeixen imprevistos constantment que pertorben qualsevol planning que pugui haver fet de la jornada. Sé quan em desperto, però no sé quan aniré a dormir”. Cada nit, quan arriba a casa, dóna gràcies per haver sobreviscut un dia més, per no haver estat violada o assassinada tal com els passa a tantes dones del seu país. “En aquell moment em pregunto si l’endemà seguiré viva i podré tornar a l’emissora, perquè no sé si durant la nit entraran a casa meva per matar-me”.

Caddy Adzuba treballa a Radio Okapi, una emissora de l’ONU des de la qual exerceix el periodisme i desenvolupa la seva feina d’activista. Ha estat a punt de morir assassinada dues vegades, i per això té protecció de les Nacions Unides. M’explica que s’aixeca a les cinc del matí, dues hores abans d’anar a treballar, i que acostuma a rebre dones que “necessiten parlar”. La majoria són beneficiàries de les activitats de la seva fundació, que s’ocupa de les víctimes dels conflictes armats. “El primer que necessita una víctima de la guerra és que se l’escoltin, perquè vegi que no se l’oblida, que no està abandonada”. I puntualitza que no es tracta només de les víctimes de violència sexual, sinó també del saqueig sistemàtic, la deportació, la humiliació, l’esclavatge… “Ens ocupem de les dones que pateixen qualsevol conseqüència de l’atrocitat de la guerra”. Una guerra que ja fa vint anys que dura.

Girona. 06-10-16. dinar premis Liberpress 2016. foto: Eddy Kelele

Foto: Eddy Kelele

La vida de la Caddy és complexa i improvisada per imperatius d’un entorn caòtic i insegur que aspira a continuar modificant mica en mica. Una vida, per tant, d’una intensitat congènita, accentuada pel seu compromís social i per la notorietat que ha adquirit amb el pas dels anys, resultat d’una tenacitat encara més preuada si tenim en compte que està amenaçada de mort. Aquesta intensitat es reflecteix també en la seva mirada d’ulls foscos, un petit racó de dolçor dilatada, de nitidesa, que magnetitza sense gaire esforç. Radio Okapi és una referència en la denúncia de la violència contra les dones i els infants, però també ho és “per la seva imparcialitat i independència” i per conscienciar la població (també les autoritats) sobre els drets de les persones amb l’objectiu de treballar pel procés de pau a la República Democràtica del Congo. “Fa sis anys que sóc en aquesta ràdio, que ja en té quinze, i és un gran desafiament que em serveix per concretar el meu somni d’utilitzar el periodisme com una eina de sensibilització i com un vector per lluitar per un país més just i sense violència”, que també engloba la lluita per l’educació dels infants i la llibertat d’expressió, més valuosa com més amenaçada està. Especialment en un país que fins no fa gaire encara es deia Zaire i que encara recorda la dictadura de Mobutu.

 

Optimisme per l’empoderament de la dona

Una de les coses que, paradoxalment i dissortada, s’han mantingut més estables al Congo és la inestabilitat. Primer política, després social. I després els seus habitants pateixen els desastres del conflicte armat. “Ara estem a punt de preparar les eleccions amb un govern que es vol mantenir al poder a qualsevol preu, i això crea molta frustració. Necessitem que hi hagi un diàleg amb l’oposició, perquè correm el risc de patir una guerra civil i perdre tot allò que els periodistes, els activistes i totes les persones que treballem per la pau hem aconseguit al llarg de tots aquests anys”. No puc evitar de fer-li una pregunta tòpica i reduccionista: ets optimista? La seva resposta és molt lúcida: “Després de tot el temps que porto lluitant i treballant per aconseguir totes aquestes coses no puc fer si no ser optimista. Sempre s’ha de ser optimista. I sempre ho he estat”. Té motius i antecedents per ser-ho: “Fa deu anys parlàvem de la República Democràtica del Congo com la capital mundial de les violacions, amb 40 dones víctimes de violència sexual per hora… I això ha canviat. Hem aconeguit moltes coses, però encara hi ha molta feina per fer, perquè la nostra és una lluita diària, contínua”. Una lluita de tota una vida.

El gran objectiu de la Caddy és aconseguir un canvi real en el comportament de les dones, que deixin de ser víctimes i puguin ser simplement lliures, que puguin esdevenir líders de la seva comunitat i que puguin treballar pel desenvolupament del seu país per acabar amb la violència i la misèria. “El més important és el treball psicològic per revertir aquesta situació de dependència i dotar-les d’estratègies de desenvolupament”. Després d’uns segons de reflexió, afegeix: “Avui dia, la nostra esperança és l’empoderament de la dona. En tots els àmbits: econòmic, social, cultural i polític”. Per això cada matí les escolta pacientment a casa seva quan encara és fosc, abans d’anar a treballar, per continuar sent la veu de totes aquelles que es mereixen i que lluiten per un futur millor.