Buscant la dona que va agredir Pere Navarro a Terrassa

11.05.2014

El cap de setmana passat vam agafar els Ferrocarrils i vam pujar fins a Terrassa. Sí, dic pujar, encara que la majoria de terrassencs diguin, contra tota evidència, que pugen a Barcelona quan en realitat hi baixen. Anar a Terrassa fa pujada, però val la pena l’esforç si és per dur a terme una investigació tan important com la que ens ocupa.

Terrassa ha fet una regressió en el temps | Foto de Josep M. Escoda

 

Jo no havia posat els peus a Terrassa des que Pere Navarro va patir l’agressió a l’entrada de la catedral. Me n’havia abstingut perquè ja havia llegit a La Razón que el bisbat d’Egara s’havia convertit en un lloc perillós, dominat per la crispació, i que era millor no pujar-hi fins que els ànims s’haguessin calmat una mica. Aquest cap de setmana vaig pensar que havia arribat el moment.

Només baixar a la parada Terrassa centre se’m van confirmar els pitjors temors. La ciutat semblava haver fet una regressió a l’època del pistolerisme, quan la gent matava pels carrers. Els homes anaven cofats amb copaltes i les dones totes enfarbalanades. No quedava clar si tota aquella gent s’havia disfressat per esquivar els interrogatoris dels Mossos d’Esquadra o si la ciutat sencera havia reculat un segle.

El meu padrí, el fotògraf Josep M. Escoda, m’acompanyava. Vam enfilar el Portal de Sant Roc amunt. El carrer Major era ple de paradetes amb productes d’un altre temps. A la Plaça Vella hi havia una munió de gent que sortia de missa. Sota els arcs del Sant Esperit (ara en diuen catedral) vaig preguntar a un grupet si coneixien la dona que va agredir Pere Navarro. Una senyora que duia la cara velada amb un tul i es ventava amb un ventall em va dir que no coneixia cap Pere Navarro i ni recordava que mai cap alcalde de Terrassa hagués ostentat aquest nom. Vaig quedar perplex. Realment havia entrat en el túnel del temps o era un cas d’Omertà?

 

Foto de Josep M. Escoda

 

Vam arribar-nos fins a la Masia Freixa, un dels edificis més emblemàtics de Terrassa, al cor del Parc de Sant Jordi. Allà vam poder conversar amb una dona que prenia el sol en un banc. Quan li vam preguntar per l’alcalde Navarro va respondre amb una ganyota de perplexitat. Ens va dir que ella de política no hi entenia, però es va declarar ferma admiradora d’Alfonso Sala i partidària de Prat de la Riba. Quan li vam demanar quin partit votaria a les europees, va aclucar els ulls: “A casa sempre hem estat de La Lliga”.

A la Rambla parelles s’arremolinaven en un vals frenètic, com si el temps els hagués xuclat en una espiral descontrolada. No va ser fins que vam arribar a l’estació de ferrocarrils per baixar a Barcelona que em vaig fixar en la pancarta, que ho explicava tot: “XII edició de la Fira Modernista de Terrassa”. Ja ho sabeu. Tant si hi pugeu com si hi baixeu, Terrassa té aquestes coses. En qualsevol moment us poden enviar a un altre segle d’una bufetada.

 

Ball a la Rambla | Foto de Josep M. Escoda