Búnquer de palla

2.10.2017

Avui m’he llevat amb la sang espessa. Tan de pressa que ahir em corria pel cos a l’hora de constituir les meses, de salvar tots els entrebancs, d’anar consensuant decisions, de fer el recompte a contra-rellotge per l’amenaça de la proximitat dels antiavalots i les notícies que arribaven dels pocs miraments que gastaven!

Una dona ofereix una flor a un membre de la policia espanyola davant el centre municipal d’ocupació de Sant Narcís a Girona, l’1 d’octubre del 2017 | Foto: Carles Palacio / ACN

Va ser tot molt intens. Vaig patir pels que eren fora fent cua sota la pluja. Vaig sentir-me agraït als que anaven amunt i avall per organitzar-ho tot, garantir el dret a votar i resoldre les traves. Vaig commoure’m amb les persones que no podien contenir les llàgrimes quan arribaven a l’urna. I amb els qui ens oferien un cop de mà, un pastís o casa seva. Fantasiejava amb mi mateix sobre qui podia ser que votés no, i, en tornar-li el DNI, me’l mirava amb ulls encara més tendres i admirats. Vaig sentir un nus a la panxa amb els qui patien les càrregues policials. I vaig tenir por, més pels vots aconseguits amb tant d’esforç que no per nosaltres. Vam acabar fent-ho, sí, vam pencar molt per fer-ho bé i vam acabar plorant i abraçant-nos. Orgullosos de totes les veïnes i veïns que, una vegada més, havíem fet poble digne, constructor, inclusiu. Com tots aquests anys de teixir i covar.

Ja ho sé: no som tots. Però som moltes, moltíssimes, més que en cap altra mobilització anterior. Sens dubte, acumulem prou greuges amb l’Estat Espanyol, tant pràctics com identitaris, com perquè s’hagi encomanat la necessitat de dir adéu. Però crec que se’ns escaparien matisos si no veiéssim que som hereus de tantes mobilitzacions anteriors: des de les del 0.7%, el no a la guerra i el sí a l’acollida de refugiats, que ens obrien els ulls al nostre paper en les desigualtats i violències del món, fins a les vagues digníssimes de treballadors, estudiants i membres del sistema educatiu, que ens sotraguejaven per reclamar polítiques socialment més justes i distributives. I el 15-M, que va donar altaveus per repensar-ho tot en veu alta. Aquesta herència fa que molts, moltíssims, ens haguem plantat al carrer, ens haguem posat a desobeir i organitzar amb la voluntat de construir una cosa nova. És una revolta propositiva, i per això és tan festiva. Perquè no només és treure llast, tan necessari, és donar-nos la possibilitat d’enlairar-nos i decidir col·lectivament el rumb. Tot aquest pòsit, sembrat sobre la terra bona del teixit associatiu (cultural, polític, educatiu, esportiu, artístic) ha creat un moviment d’independència ric i transversal, no-violent, celebrador i amb una increïble capacitat de mobilització. Un moviment que ha esquivat, amb el sentit comú però també amb l’esforç pedagògic dels que porten temps en moltes bregues, la xenofòbia i la violència. Insisteixo: no hi som tots però sí moltes, moltíssimes.

Les imatges de les càrregues injustificables, i les declaracions i titulars de premsa que les justificaven i aplaudien, m’han anat espessint la sang. A aquells que no han rebut mai la violència policial, militar o judicial, ni ells ni les persones que els renten la roba bruta, els és molt fàcil lloar la professionalitat dels qui ahir, i des de dimecres 20, han superat totes les línies vermelles del tracte entre les institucions i la gent. Quin cinisme. Mentre païm, mentre esperem el suport que pugui venir de fora i les decisions polítiques del Parlament, ens aferrem al que és ben nostre: les vivències i complicitats del cap de setmana sencer i de les mogudes d’aquests anys, l’humor, les cançons que diuen més que el que diuen, les denúncies, les conspiracions en xarxa, les noves crides, el gust pel que ja som.

Han volgut fer d’Espanya un estat-búnquer de formigó i ferro. Formigó de lleis, amb una constitució post-(per no dir tardo-)franquista blindada durant generacions. Ferro en la justícia, tot potinejant el nomenament de fiscals i magistrats de les més altes instàncies, i amb el control dels tempos. Formigó en el reconeixement i representació de la diversitat nacional (territorial, en diuen), amb les minories nacionals sotmeses al que dictin les majories d’arrel uniformitzadora. Formigó en la protecció (què dic, tutela a canvi de protecció) de les grans empreses i els grans capitals, obscenament lligats al poder polític per vincles familiars, favors i portes giratòries. Això inclou, entre moltes altres, la banca, les empreses energètiques i la indústria militar. Ah, i els grans mitjans de comunicació, que intoxiquen i criden (o callen i amaguen) en lloc d’informar i debatre. Ferro en la utilització dels cossos de seguretat, a qui no vacil·len a fer traspassar els límits de la legalitat i la legitimitat quan els convé.

A la nit, planxats i atordits, celebràvem l’aniversari d’un dels fills. Un que en fa 22 i que escriu i canta “Van fer-se la casa de palla i ara bufa bufa el vent… I ara, què?” Volien fer un búnquer de formigó i ferro, i molts (tornem-hi: molts) ciutadans ens hem posat a bufar i a mostrar-los que, quan la bufera s’encomana, fins i tot els búnquers acaben sent de palla.