Brutícia i netedat de Sebastià Alzamora

8.02.2018

“He pogut confirmar que a mesura que et fas gran, o vell, la poesia es torna esquiva i exigent”, diu el llucmajorenc Sebastià Alzamora (1972). Aquesta finta explica que el poeta hagi trigat nou anys a publicar un nou recull. L’últim poemari data de 2009. Es titulava La part visible i amb ell va guanyar el Premi Carles Riba. Gairebé una dècada després publica La netedat (Proa). Com el títol indica, Alzamora ve de purgar-se, purificar-se, de valent (o almenys aquesta ha estat la intenció).

Sebastià Alzamora. | Foto: Ester Roig

El silenci literari, però, no ha estat absolut. Durant aquests nou anys sí que ha col·locat novetats a les llibreries. Concretament, quatre novel·les (totes editades per Proa). La poesia ha demanat temps, repòs. “El llibre s’ha anat fent durant els últims cinc anys. Entre 2009 i 2012 no vaig escriure res. O almenys ni un sol vers que valgui la pena”. Això, però, no significa que hagi viscut aliè a la poesia. “Una cosa és no escriure i una altra no llegir. No m’imagino la vida sense pensar en termes poètics”, explica. Fins al pròxim poemari, “intentaré que no passi nou anys”.

Alzamora precisa breument les raons del lapse: “Et planteges que pots aportar tu. Et costa més donar un poema”. Finalment, ha lliurat “el que m’ha semblat millor del que he anat escrivint”. De La netedat, diu, li agrada que tingui “algun tipus de fil conductor, una idea central”. Tot i així, cosir aquest fil conductor no exclou la possibilitat de fer una lectura “autònoma” dels poemes. La idea central, el que dóna sentit al poemari, és la mateixa netedat del títol. Per explicar el seu significat cal fixar-se en la portada, il·lustrada per un dibuix de Julio César Pérez, que reparteix vuit gravats més a l’interior del llibre. La coberta, doncs, mostra un rostre ­–el d’Alzamora– gairebé imperceptible: una taca de tinta fosca i taxativa el cobreix. Es recrea així un “antagonisme entre pulcritud i brutícia”.

“El tema central és la constatació de sentir-se brut i la necessitat de tornar a estar net. De respirar aire pur, com quan un surt a caminar pel camp un cop ha passat la pluja”, explica el poeta. Aquest principi de partida queda reflectit en l’últim poema, que porta el mateix títol que el recull. Es tracta d’una composició llarga ­–quaranta estrofes­ hendecasil·làbiques­–  que desenvolupa la idea de rentar els fantasmes. Alzamora subratlla novament l’opció de poder gaudir de les estrofes de manera independent. “Una suma de petits poemes en formen un de més gran”.

A banda, però, de la netedat, al llibre apareixen més temes (alguns en la línia de la confrontació netedat-brutícia). Per exemple, l’amor i el desamor, el pas del temps, la mort i el present o la mateixa literatura. Entre temes, Alzamora salpebra l’obra amb curiositats, rareses. Una traducció de Yeats (Els erudits) o un poema-homenatge a Los Soprano i James Gandolfini. Explica aquesta última inspiració: “Des de la disciplina de l’actor, Gandolfini fa el que jo intento fer amb els poemes. Veus el personatge com si el tinguessis davant, sense artificis”. Alzamora parla de transmetre veritat. Els seus poemes són artificis encoberts: “Els treballo molt perquè semblin fàcils”. “La poesia és una manera de comprendre i no tant de saber. I comprendre és fer-se preguntes”, afegeix. En no poques ocasions, els versos acaben amb interrogant.

Emocionalment, l’enyor és latent en tot el recull. Arriba a cotes altes a Tórtora, per exemple, on tracta la infantesa. Són records / ara que som a la meitat de tot / i no sabem on va volar la tórtora. “En el meu cas puc dir que vaig tenir una infància feliç. Recordo aquells temps amb gratitud, plaer i enyor”. Aquest és un dels records que Alzamora diu “aporten netedat”. L’objectiu és “anar cap a una major claredat; transparència seria dir massa”.

Alzamora ha dividit el poemari en quatre parts. S’obre amb Vestigis, on reuneix els poemes “salvables”, aquells que tal vegada, en una altra ocasió, podrien haver quedat fora; segueix amb Animals, “que es pot mirar com un petit bestiari”, i Marines, que introdueix el mar com a paisatge (“no sóc una persona marinera, però per a un illenc fora és el mar, i no puc evitar que formi part de la meva vida”); tanca el llibre La netedat.

Considera que escriure aquest poemari ha estat un procés d’introspecció i no pas un exercici rotund de catarsi o teràpia. Aclareix que no és un llibre sobre el període en què va emmalaltir d’alcoholisme. Es tracta d’una brutícia abstracta, potser esotèrica, fins i tot. “En algun moment de la vida ens sentim bruts, gastats. Ensopegant aprenem coses”, reflexiona. Amb el temps, diu, “aprens a ser menys arrogant i a estar atent a tot allò que t’envolta, la qual cosa és estimulant i bonica”. El llibre, assegura, ha estat una manera de sentir-se viu, “més que en cap altre”.

Mètricament, Alzamora s’ha permès noves experimentacions formals. Utilitza formes clàssiques com ara el sonet, amb el qual juga. “Per fugir de la forma tipificada, no cau res. Al contrari, ens divertim”. La tècnica mètrica, creu, mai està del tot apresa, sempre es pot matisar, afinar: “No tinc la intenció d’anar de virtuós de la forma”. El “gamberrisme” l’ha dut a partir versos abruptament, per exemple. També a incloure certes dosis d’humor, una manera de dir les coses que “ni vull ni puc evitar”. Això sí, “no és un riure de riallada però sí que algun somriure ens el podem permetre”.

Inserits entre poemes, apareixen els dibuixos de César Pérez. “El Julio va llegir-se el llibre per treure’n una interpretació del que considera que s’hi diu”. Com a anècdota, Alzamora explica que el dibuixant va demanar-li gravacions dels poemes recitats per ell mateix. Volia poder escoltar-los amb cascos mentre feia anar el llapis. En total són vuit dibuixos, molts han quedat fora.

A Alzamora li ha sortit el retrat d’una vida “atrotinada però neta”. Una vida que ha anat polint de mica en mica: la netedat, la tens o se t’imposa. Ara tocar traspassar-la als lectors.