Brussel·les i la salsa andalusa

7.12.2017

El pot destacava entremig dels ketchups, mostasses i altres salses dipositades sobre el taulell esperant que algú demanés un entrepà. “Salsa andalusa”, duia escrit l’envàs, que comptava amb el dibuix d’un toro negre com el carbó. A la vora, un cambrer servia un cafè i tres cocacoles a aquelles set dones que uns minuts abans havien aparcat al costat del recinte i feien cua al lavabo.

Comentaven en català el temps que devia faltar per arribar al seu destí. “Allez-vous au Parlement européen? Uh? À la manifestation!”, els preguntava l’home que regentava el bar de carretera. Somreia i alçava els braços, explicitant amb gestos que parlava d’un fet que li semblava curiós. “Oui”, responien elles, mentre li demanaven ben bé quina era la distància exacta fins a Brussel·les.

“1.000 kilòmetres”, responia, desanimant una de les dones, que creia que havien avançat més i que preferia prendre-s’ho amb humor. Algunes de les set catalanes no es coneixien entre elles abans de començar el viatge, però havien volgut viure en la seva pròpia pell l’enèsima mobilització independentista i aquesta era la manera com havien decidit dirigir-se a la capital belga. La policia del territori estimava que s’hi congregarien al voltant de 50.000 catalans, que se sumaven als polítics a l’exili.

L’ambient era excepcional tant dins com fora del vehicle. Travessant França hi havia centenars de cotxes catalans, fàcilment distingibles no només per la matrícula, sinó per les decoracions de color groc que guarnien. A les zones de parada de les carreteres que desembocaven a Bèlgica hi regnaven els “hola” i els “perdó”, així com les mirades còmplices d’aquells que sabien que es dirigien al mateix lloc.

Però un moment, parem. Fins ara, tot el que he escrit en aquest article ho he conjugat en passat. És el que ocorre en les jornades excepcionals: si bé agafen la dimensió que es mereixen en la distància, mentre les vivim es dilueixen en detalls i rutines. Però aquestes línies estan escrites dins la furgoneta que dirigia les set dones a Bèlgica, i l’article es publicarà avui, en el present: el dia que centenars de catalans es manifesten al cor d’Europa.

I segurament el pot de salsa andalusa no compta, ni tampoc el comentari d’una companya especificant que devia ser salsa brava, ni el detall d’haver trobat un francès especialment amistós amb el catalanisme, ni, per descomptat, les hores al cotxe, la música repetitiva i les rialles. L’únic que compta és el resultat final de tot aquest conglomerat d’accions; la resta, tota la resta, és història. La nostra Història, la d’ara i aquí: Brussel·les, un pot de salsa andalusa, i set catalanes exigint llibertat i justícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Ja de tornada, corroboro el que diu l’article, catalans A TOT ARREU!!!!! Allà on paressis, hi havia catalans. A l’hotel, catalans, als bars i restaurants a Brussel·les,catalans. A la carretera, catalans. A la catedral de Reims, ja baixant cap a casa divendres, catalans. Al metro i al carrer, catalans. Era impressionant, com una plaga. El francès només el feies servir per parlar amb algú del taulell, la major part de clients eren catalans. I en algunes àrees de servei havien acabat existències el divendres a la nit. Impressionant!!!
    Ah, i les rialles i l’usb amb música que vàrem repetir com sis vegades, també 😉

  2. Cert! Per tot arreu catalan@s, i groc, i somriures, i estelades, i optimisme i… el més impressionant: els gestos i paraules de comprensió, i alegria, i suport de gairebé tots els habitants de Brussel.les que ens vam trobar.
    Moltes gràcies Bèlgica, per acollir-nos a nosaltres i als nostres exiliats.