Brotons, entre muses i sons

4.03.2015

La Banda Municipal de Música de Barcelona, sota la batuta de Salvador Brotons, obria les tardes de març al Palau de la Música Catalana tot fent gala del brillant estat en què es troba la formació, amb un concert compost per obres de Lamote de Grignon, von Weber, Ketelbey, Khatxaturian i León.

Jordi León i Salvador Brotons. FOTO I EDICIÓ: Andreu Martínez i Miret

Jordi León i Salvador Brotons en acabar el concert. FOTO I EDICIÓ: Andreu M. Miret

Travessava les portes de Palau, la música de la ciutat. D’ençà que Salvador Brotons assumís la direcció de la formació d’ancestral tradició musical a la Ciutat Comtal, no només s’ha aconseguit assolir un compromís cultural amb el poble català, sinó que la Banda Municipal de Música de Barcelona es troba actualment en un dels moments més esplendorosos de la seva trajectòria. Com si d’un segon renaixement es tractés, es podria assimilar al moment de creixement artístic que tingué ara fa un segle, sota la direcció del mestre Joan Lamote de Grignon.

La primera part del programa retia precisament un homenatge a la nissaga Lamote de Grignon, dels quals alguns dels seus descendents eren presents a la sala de concerts. En un obrir i tancar d’ulls, el Palau esdevenia un escenari idíl·lic d’aires pastorals per a les 18 donzelles mig encabides dins dels mosaics. Entre muses i sons, Salvador Brotons prenia enèrgicament la batuta tot dirigint l’Scherzo sobre un tema popular català, del citat mestre Joan Lamote de Grignon. Un tema popular que, tot i no mencionar-ne el títol, l’identificàvem com la cançó de La Filadora i les seves múltiples variacions, en una reiteració del tema, cada vegada més crescut, i que arribava al seu zenit al so punyent i brillant de l’única tenora i solista, Jordi Figaró, capaç de sobrepassar i diferenciar-se per sobre de tot el conjunt. Una combinació que remarcava l’esperit d’aquesta peça: alegre, dansaire i de la terra.

Amb instrumentació per a banda de Joan Alfonso, la Fantasia sobre motius del mestre Josep Serrano de Ricard Lamote de Grignon, ens traslladava a les terres del Túria, l’Horta de València. O potser, inclús una mica més enllà del “caloret” faller, ens apropava fins a Alcoi. Des de la llunyania, a pas marcial s’intuïa l’adveniment militar de desfilades de moros i cristians a la crida de les trompetes: una arribada que no es festejaria del tot fins a l’apoteòsic final. Encomanats per la flaire de tarongina, fruit d’un passat de melodies aràbigues, el tronc principal d’aquesta fantasia girava entorn de diferents fragments populars de les múltiples composicions i sarsueles del mateix Josep Serrano, totes elles de marca valenciana. Fou un dels moments del concert en què tota la secció de metalls podia demostrar la seva immensitat envolupant, de forma majestuosa. Mentrestant la secció de vent-fusta va brodar els passatges més plàcids i piano creant moments de bellesa sublims a l’arpegiat de l’arpa. La tenora tornà a ser la cirereta del pastís en culminar amb el tema principal, aportant un color màgicament oriental al conglomerat sonor de la banda.

En especial incís a aquesta obra, Salvador Brotons s’observava plenament còmode i entregat al llarg de la fantasia, transmetent en tot moment les dinàmiques corresponents a cadascun dels passatges tot recreant-se en la seva particular expressivitat. Val a dir que no era la primera vegada que la sala de concerts era menester d’aquesta composició, ja que sis mesos enrere, l’OJIPC (Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans) la va poder interpretar sota la direcció del mateix Brotons.

La segona part, centrada a fer un repàs d’obres de reconeguts autors internacionals dels segles XIX i XX, s’iniciava amb l’obertura de l’òpera Eurymanthe, a inicis del romanticisme alemany de Carl Maria Von Weber. Una peça èpica i virtuosa que determinava ser àgil, tasca acomplida amb gran rigor, sobretot per la secció de clarinets. Interessant el diàleg que s’anava alternant entre el vent-fusta i els metalls en aquesta adaptació per a banda adaptada per Lluís Oliva.

Seguint el recorregut, sobre camells travessàvem les portes d’un transitat mercat persa, on s’hi apleguen venedors ambulants, captaires, malabaristes i encantadors de serps. Tohru Takashashi féu una adaptació de l’arxiconeguda obra orquestral de l’anglès Albert William Ketelbey, En un mercat persa, no per això menys valorada. Alguns passatges, en especial el moment de l’arribada de la princesa persa, es veien reforçats per l’evocació romàntica de la secció de saxòfons que dotaven l’escena d’un caire més sensual al costat dels arpegiats de la idíl·lica arpa.

Finalment, el concert cloïa amb una selecció dels ballets Grayneh i Spartacus del “tità” armeni Aram Khatxaturian. Un seguit de passatges que posaven a prova de foc, el poder, la sofisticació, la síntesi i l’agilitat del conjunt de la Banda Municipal de Música de Barcelona.

La dansa del sabre fou interpretada en un frenesí absolut, però tot i així quadrat de forma exacta i precisa al tempo marcat, en una coordinació plena. El Gopak fou interpretat, acceleradament i amb bon resultat, tot demostrant el gran poder i la sinèrgia dels metalls pesants: tubes, trombons, fiscorns i bombardins. La Dansa de les donzelles va destacar per la seva prominència del vent-fusta i la seva constant rítmica en el control de l’aire. L’Adagio d’Espartac i Frígia oferí a la banda l’oportunitat de desembolcallar tota la càrrega mística, passional i romàntica amb el bon seguiment dels fraseigs de les llargues frases. Finalment, amb Lezghinka es tancava aquesta selecció folklòrica, amb un darrer moviment excels, amb un gran mèrit per la secció de clarinets, tot resumint el conjunt d’agilitats possibles del vent-fusta i el poder dels metalls al contrapès.

El concert fou aplaudit amb una gran ovació pel públic, que es concentrava entre la platea i el primer pis, celebrant el treball de la Banda Municipal de Música de Barcelona.

De propina, Salvador Brotons va oferir un bis fora de programa amb La font del racó, sardana composada pel mestre flabiolaire Jordi León, oboè de la mateixa formació, que per uns instants agafà el flabiol per interpretar també la seva peça, festiva i lluminosa, amb passatges de lluïment per al mateix flabiol que denoten la llarga experiència del seu compositor en l’àmbit tradicional de la cobla.

Un concert que començava i acabava amb aquella música que de vegades ens pot recordar qui som o ens fa saber sobre quin passat tenim posats els peus. I que provablement, sigui aquella la música que ens indiqui en quin moment del camí ens trobem. És ara el moment idíl·lic pel continu creixement de la Banda Municipal de Música de Barcelona. Que malgrat en un passat fou escapçat per una fosca guerra, la lluita dels nostres dies segueix latent, invicte i sonora davant de qualsevol silenci.