Brindar amb un Long Island Iced Tea

27.11.2018

Els paranys del pecat de la gola són molt perillosos. La seva temptació és més seductora que la dels altres pecats capitals. I aquesta sensualitat es veu condimentada amb la literatura. És llavors quan les lletres esdevenen ingredients que combinen a la perfecció amb les fragàncies d’una cuina. Qui no ha intentat reproduir als fogons, un cop liquidat el capítol, la recepta que cuina el protagonista de la novel·la? Empar Moliner i Jaume Fàbrega van protagonitzar, dissabte passat, un diàleg dinàmic i alhora solidari pel que fa a les les referències històriques i literàries. De la magdalena de Proust al gàrum romà, passant per Dorothy Parker.

El pròxim dissabte 1 de desembre Jaume Fàbrega hi serà al Mercat de Nadal del Llibre i parlarà amb el xef Enric Herce sobre el seu llibre L’odissea culinària.

A la Costa Brava presumim de moltes coses. Entre altres orgulls, tenim l’únic sistema de salar anxoves. De la mateixa manera, els recuits i els matons els devem a l’entrada de grecs i romans per aquestes costes. Segons l’historiador i periodista Jaume Fàbrega (Fontcoberta, 1948), «a la Costa Brava vam ser els protagonistes d’una de les tres grans revolucions dels aliments de la història: la romana». Les altres dues, explicava, van ser la dels àrabs i els berbers, i la del “descobriment” d’Amèrica. I l’historiador posa la hipèrbole de les cometes al pressuposat “descobriment”.

L’aliment és cultura. Forma part de la nostra manera de viure. És inherent als nostres costums i pràcticament al nostre ADN. I a més, i per aquest motiu, és un utensili formidable per a l’estudi de civilitzacions passades. Per exemple, sabíeu que la sal era tan important en la societat llatina que la paraula “salari” prové d’aquest condiment? Però no era aquest l’ingredient més preuat del dispensari. El gàrum va arribar a ser més car que l’or. Una salsa constituïda fonamentalment per vísceres de peix, que arribava a suposar una perdició, literalment parlant. Pel gàrum, explica Fàbrega, molts patricis s’endeutaven de tal manera que el suïcidi era l’última escapatòria. Aquest aliment, al llarg de la història, ha estat susceptible de “falsos mites” i alteracions dels seus components. Curiosament, un dels gàrums més autèntics, assegura l’historiador, és un que es produeix a Vietnam: la salsa Nuoc Mam.

El públic, anestesiat per la magistral lliçó de Fàbregas (pedagògica i lúdica a parts iguals), sucumbia ara davant la hiperactivitat retòrica d’Empar Moliner. La periodista i escriptora explicava una anècdota de Pompeia: a causa de la «immensa emoció» que aquest lloc li va suscitar, va esperar que marxés l’últim guarda per pernoctar a les ruïnes llatines i passar una vetllada entre pedra i motlles humans; en un indret místic i a la vegada tràgic. Moliner va dormir coberta pel cel i per la ciutat que, segles enrere, va abrasar la seva gent congelant els seus últims instants de vida.

Després d’això, Empar Moliner passava a la matèria literària. Aquests elements, que aparentment poden sembla més banals, descriuen, en realitat, l’essència més autèntica i despullada dels personatges. Ara bé, sempre serà decisió del demiürg d’aquestes vides, o sigui, l’autor de l’obra en qüestió. L’escriptora recordava l’alegrament ebri Falstaff de Shakespare. O Baudelaire, el poeta embriagat de vi, de poesia i de virtut. O el Quixot que, si tornés a Barcelona, se’n fotria, de nutricionistes i body-trainers. El cavaller s’aturaria en un bar de menús i demanaria la “dieta de l’Hidalgo”. Ja saben: “Una olla de algo más vaca que carnero, salpicón las más noches, duelos y quebrantos los sábados, lentejas los viernes, algún palomino de añadidura los domingos, consumían las tres partes de su hacienda” (Cap. I). I cito en castellà, si m’ho permeteu, perquè resulta que soc bilingüe.

Seguint amb la gastronomia etílica, Empar Moliner explicava com Dorothy Parker va plasmar a l’exactitud l’origen de molts còctels creats en el context de la llei seca dels EUA dels anys vint. El Long Iceland Iced Tea, per exemple, és una bomba que combina quatre destil·lats diferents, que es bevia davant dels nassos de les autoritats, perquè passava per un té gelat, com el nom indica. Coses de la prohibició.

Podríem haver estat unes quantes hores més xerrant: del whisky a peu de barra de Bukowski. De les incursions urbanes dels personatges beat que, fumats, anaven a per menjar en qualsevol gasolinera. Dels plats calòrics dels rufians de Montalban. Però la gana i la set començaven a brollar. És el que té un festival de les característiques d’El Gust de la Paraula. Que un pot caure fàcilment, com dèiem al principi, en el pecat de tacar una pàgina d’un llibre amb menjar.