Brigades internacionals: quan el futur d’Europa també es decidia a Espanya

2.11.2017

“What’s your proposal? To build the just city? I will.
I agree. Or is it the suicide pact, the romantic
Death? Very well, I accept, for
I am your choice, our decision. Yes, I am Spain”
Spain, W. H. Auden (1937)

Una de les pintures de gran format de l’exposició ‘Què en sap, la història, de mossegar-se les ungles?’ | Foto: Guillem Roset / ACN

Centenars d’estudiants trepitgen cada dia el campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra. Els seus dos edificis —Jaume I i Roger de Llúria— són avui un espai de coneixement, tot i que van començar sent unes casernes militars. Es van construir a principis de la dècada de 1880, i més tard, durant la Guerra Civil (1936-1939) els edificis van ser rebatejats amb el nom de Carles Marx. Finalment, després de servir militars durant més d’un segle, el 1996 van esdevenir la universitat que són ara.

És dins les seves aules on el professor Miquel Berga, doctor en Filologia Anglesa i especialista en Orwell, l’any passat va repartir als seus alumnes el document Authors take sides on the Spanish war. Es tractava d’un dossier publicat durant la Guerra a la revista anglesa Left Review, en el qual un seguit d’escriptors demanaven als seus companys de professió que diguessin de quina banda estaven en el conflicte: a favor de la república o a favor de la dictadura.

“Ara, com mai abans, estem determinats o obligats a prendre partit”, deia el dossier, “hem vist el Feixisme assassinant i destruint Itàlia, Alemanya […] Avui, la lluita és a Espanya. Demà, pot ser en altres països —també els nostres”. Els autors d’aquest text se sentien moralment obligats a definir-se políticament i creien important que els seus companys també ho fessin, perquè estava en joc quelcom que traspassava les fronteres espanyoles i condicionava el món: els valors totalitaris contra els valors democràtics. Entre els signants d’aquesta proposta hi havia Auden, Pablo Neruda, Nancy Cunard o Tristan Tzara.

Les respostes eren de tota mena, i es dividien entre la gent a favor del govern republicà; els neutrals, i els contraris. Comencem pels neutrals. Criden l’atenció comentaris com el de Norman Douglas, que apuntava: “A l’infern amb les bandes. Si els feixistes em molesten, els passo per alt. Si els comunistes em molesten, els passo per alt. Tot el que acaba en isme és només merda”. Sobre els escriptors que se situaven a favor de Franco, o bé no donaven arguments per defensar-lo i explicaven que simplement estaven en contra de l’internacionalisme, o bé en parlaven des del desconeixement (“Conec Espanya només com a turista i com a lector de diaris”, escrivia Evelyn Waugh).

Quant a les respostes a favor, hi trobem comentaris curiosos, com ara el joc de paraules de Beckett, que només va proclamar “¡UPTHEREPUBLIC!”, fent un doble joc amb el seu vessant polític i el seu vessant teatral: “Up The Republic” (amunt la república) o “Up There Public” (Amunt públic). A més, per situar la frase en el context espanyol, va fer servir els signes d’exclamació a l’espanyola: un davant i un darrere, cosa que en anglès no es fa.

També trobem gent com J. D. Beresford, que deia que tot i que no sentia simpatia pel govern republicà, s’oposava totalment al feixisme. Lionel Britton feia un apunt interessant quan afirmava que “tot i que les majories no sempre tenen raó, suprimir-les a la força quan no se les pot suprimir amb els arguments és revertir les pràctiques de fa temps, que ara considerem incivilitzades”. Pearl Binder destacava que el futur de la Cultura Europea es decidia a Espanya.

I el que deia Binder és extremadament important. És aquesta sensació, la que el futur d’uns ideals importants a escala mundial estaven en joc a l’Estat Espanyol, la que va dur milers de voluntaris aliens al conflicte a mobilitzar-se. Eren els membres de les anomenades Brigades Internacionals. Segons estudis fets per l’Associació americana d’amics de l’Abraham Lincoln Brigades, 35.252 voluntaris procedents de 54 països d’arreu del món van combatre a casa nostra. El nombre de baixes es calcula que va ser al voltant de 9.934 persones. Eren sobretot treballadors i idealistes d’esquerra, no soldats.

Però van venir. Alguns d’ells, ara, els podem veure a l’Arts Santa Mònica en una exposició que incorpora dos treballs: “Què en sap la història, de mossegar-se les ungles?”, una videoinstal·lació de Francesc Torres, i “Troquel”, pintures de Santiago Ydáñez. La història va així: Torres, artista català, va ser convidat a la Universitat de Nova York on hi ha els arxius de la Brigada Lincoln, la unitat de voluntaris americans que va venir a defensar la República. Allà hi va trobar un material fílmic i fotogràfic inèdit, procedent de la donació de Harry Randall, fotògraf i càmera de la Brigada en qüestió.

Es tracta d’un vídeo gravat entre els anys 1937 i 1938, cobreix diversos fronts de guerra —Zona Centre (Guadalajara), Terol i l’Ebre—, i hi apareixen personatges rellevants, com l’escriptor Ernest Hemingway, la periodista Martha Gellhorn i el comandant de la XV Brigada, Vladimir Copic —la XV Brigada va ser una secció dins de la Brigada Lincoln—. “Quan vaig veure el film em vaig quedar tiesu”, comenta Francesc Torres. La gravació estava plena d’escenes barrejades, sense linealitat i sense so. Per tal de convertir-ho en una videoinstal·lació, Torres va fer unes petites intervencions al material. Per exemple, hi va posar música i hi va afegir un petit metratge que ell mateix va gravar després de visitar els mateixos llocs que apareixien al film.

El títol de la mostra parteix d’una cita de l’escriptor Arthur Koestler i fa referència a com d’invisibles són els individus que formen part d’esdeveniments importants. “La Història en majúscula no es preocupa mai de les coses petites, però aquestes són la Història de veritat”, diu Torres. I és exactament això el que veiem a la pel·lícula: què passava al front quan no passava res. Hi apareixen brigadistes escrivint cartes, escoltant els comissaris, jugant a futbol. Fins i tot es veu com uns milicians ajuden a fer la verema: “Ajudaven els pagesos per defensar el que creien, però també per fer propaganda”, explica l’artista, que diu que el film s’ha de mirar sempre tenint en compte que és tant un reportatge d’aquell moment com una pel·lícula de propaganda.

La videoinstal·lació en qüestió —que ja s’havia exposat al Centre d’Art La Panera de Lleida l’any 2016— s’acompanya d’imatges en gran format de la mateixa pel·lícula i de vitrines amb objectes trobats al front de la Guerra Civil Espanyola. A “Troquel”, la part de l’exposició que correspon a Santiago Ydáñez, hi veiem pintures en gran format de les escenes que tenen lloc al film: com si el pintor hagués estat allà i hagués dit als brigadistes que paressin un moment i fossin els seus models.

“L’opinió que l’art no hauria de tenir res a veure amb la política és en si mateixa una actitud política”, deia George Orwell —un dels brigadistes internacionals més reconeguts aquí— al seu text Per què escric? (1946). Coses de la Història: la mostra obre les portes tres setmanes més tard del que estava previst arran de la intervenció dels comptes de la Generalitat per part de l’Estat Espanyol; la presentació en premsa es fa a la mateixa hora en què el president Puigdemont fa una roda de premsa a Brusel·les junt amb 5 consellers; i aquest article es publica el dia en què la justícia espanyola envia a presó el vicepresident Junqueras i mig govern de Catalunya.

Tenint en compte que vivim en la Història, que estudiem allà on abans hi havien hagut cavernes, que visitem institucions culturals perjudicades per una política centralista, i que la cultura europea torna a quedar retratada a Catalunya i Espanya, una no pot evitar preguntar-se: per què no es mobilitza més gent a escala internacional, ara que la informació arriba més de pressa que mai i que no cal trepitjar cap camp de batalla? On és l’esperit d’aquells Brigadistes Internacionals? Europa, com tantes coses, el trobarà a faltar. Nosaltres els podem recordar llegint els textos que ens han deixat, o, és clar, visitant l’exposició de l’Arts Santa Mònica, que restarà oberta fins al 14 de gener. Com escrivia Auden, poeta que també va ajudar la República: “To-morrow, perhaps de future”. Demà, potser, el futur.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Article interessant. Però, perdoneu, Evelyn Waugh era un home. En tot cas, coneixia Espanya “com a lector de diaris”.