Brane Mozetič. Un poeta sense poètica

11.06.2015

L’Arts Santa Mònica, la Institució de les Lletres Catalanes i Cafè Central ha celebrat una nova sessió del cicle Dilluns de Poesia amb un convidat especial: el poeta i editor eslovè, Brane Mozetič, que serà presentat per Simona Škrabec, que l’ha traduït al català.  

El poeta eslovè Brane Mozetič és el convidat a Dilluns de Poesia el dia 15 de juny a l'Arts Santa Mònica

El poeta eslovè Brane Mozetič és el convidat a Dilluns de Poesia el dia 15 de juny a l’Arts Santa Mònica

Interpretar la poesia de Brane Mozetič és una tasca tan paradoxal que es podria qualificar d’impossible. Els seus versos, que van perfilant imatges amb nitidesa, són un parany per a qualsevol exegeta. La primera advertència que he de fer és que en aquesta poesia no cal aclarir res, tot és perfectament comprensible. No es pot fer un resum millor, dir-ho més clarament. I després de llegir uns deu poemes —com els que sentirem avui— Mozetič sembla no tenir més secrets. Sembla que hàgim compartit amb ell la vida i que coneguem les seves intimitats més delicades. Ho sembla, sí, ho sembla…

Per descomptat, després d’aquest petit tast, qualsevol lector es veuria capaç d’opinar-hi. Així arribem a la segona advertència que he de fer. Brane Mozetič, a causa de la seva poesia tan explícitament ancorada en l’autobiografia, ha estat proclamat portaveu de la comunitat homosexual. I així, quan els lectors comencen a «opinar» sobre aquesta vida servida en una safata, sense vels, sense dobles sentits, profunda com un gorg, però transparent com l’aigua més cristal·lina —allò que en surt són tots els possibles i impossibles prejudicis envers aquests espais obscurs on les emocions més amagades surten a flor de pell. No és que no estiguem acostumats a contemplar a plena llum la confessió d’un homosexual, sinó que no estem disposats a sentir ningú desgranar amb fredor quirúrgica els elements de la passió. Aquest és el problema.

És a dir, amb l’escriptura de Brane Mozetič s’hi ensopega. No deixa indiferent; aquest autor ens apel·la d’una manera inquietant perquè fa que la poesia no sembli una activitat intel·lectual i exquisida que es cultiva en un lloc a part. Les seves paraules es diuen clarament ara i aquí. Aquests versos es viuen. Sobre aquests versos es discuteix com sobre una notícia de diari. Davant d’aquestes tremolors es reacciona com davant d’un amic que la vida hagi atropellat.

I tanmateix és un engany pensar que a causa del fet d’entendre de què parla, la poesia de Brane Mozetič sigui fàcil d’entendre. Representa que allà darrere de les tanques, en aquells marges de la societat on mai ens atrevim realment a entrar, els nois senten i viuen de la manera com ho descriu Brane Mozetič. No és ben bé cert, Mozetič sí que documenta d’una manera implacable el seu propi món. Però els que hi són retratats no necessàriament tenen la capacitat d’anàlisi que té el poeta. No estem davant de cap cronista. Mozetič no apunta el que veu, no fotografia només. Furga. Burxa. Provoca un mal horrible. Fa estremir perquè obliga a mirar el que no volem veure ni els de fora ni els de dins. Aquest poeta desfà les il·lusions, sistemàticament.

En la literatura eslovena la tradició d’escriure des dels marges és, de fet, potser la característica més pronunciada. I per això mai sabem què fer-ne, dels nostres poetes, tan desencantats sempre, difícils d’utilitzar en les classes de patriotisme. No és fàcil —i la sorpresa en descobrir-ho no és poca— trobar en la literatura catalana un poeta tan cruelment insubmís amb la seva pàtria com el que sentirem llegir avui. I llavors, de cop, em ve a la ment «Paternal» de Joan Maragall, aquella idíl·lica postal escrita després de l’atemptat al Liceu.

Per comprendre per què aquesta nuesa de les relacions humanes que Mozetič s’esforça a aconseguir té un potencial de revolta increïble podem començar amb aquell nadó que «riu bàrbarament» després d’haver-se atipat de llet, indiferent a tots els esdeveniments que l’envolten. Brane Mozetič ens diu una i altra vegada que allò que passa «en els cellers més amagats de l’edifici» —aquesta és una citació de Franz Kafka— és cosa de tothom. Fins que no aprenguem a veure la passió en tots els seus matisos, no podrem construir cap societat que realment funcioni. Si els infants se’ns converteixen en bàrbars panxacontents, no avançarem. I per sempre haurem de viure entre els silencis, les prohibicions i els privilegis.

Brane Mozetič

Brane Mozetič

ESCALFAVEN L’AIGUA un cop per setmana
al foc, l’abocaven al gibrell i n’afegien de
freda. i m’hi afegien a mi. mentre
m’eixugaven, la mateixa aigua servia per al
cosí. ell es rentava sol i no hi cabia, a dins.
era bastant mes gran. i alt. em van dir que
hi havia manifestacions estudiantils i que
eren perilloses. que calia quedar-se a casa.
que les revolucions s’han d’evitar. quan vaig
tenir l’edat, les revolucions s’havien acabat.
només em quedava alguna desfilada
miserable. preparava rebel·lions per a mi sol.
no les acabava de definir, i difícilment algú
ho podria haver entès. em rebel·lava contra
l’estupidesa. el mateix gibrell els servia per
barrejar carns per fer botifarres. feien venir
el carnisser i tota la feina bruta la feia ell.
d’aquí els meus impulsos de crueltat.
només per un instant, mentre encara penso
si es pot netejar res. amb l’aigua. o
amb la sang. o amb les paraules.

Brane Mozetič

Del volum Banalitats (Cafè Central, 2009). Traducció de Simona Škrabec