Bowie: tres anys sense el Duc Blanc

12.01.2019

Quan va morir David Bowie, vaig escriure quatre ratlles en una xarxa social que avui voldria compartir amb els lectors de Núvol. Figura frontissa entre el rock dels seixanta, el punk de finals del setanta i la new wave dels vuitanta, Bowie travessa generacions fins els dies d’avui, quan la seva influència està lluny d’haver-se apagat.

David Bowie per Terry O’neill. |

Aquest va ser el meu petit homenatge, encara pres per l’emoció del dia:

David Bowie va demostrar al món que es podía fer rock’n’roll amb americana i corbata. En un temps on els estereotips marquen la pauta, va ser capaç de reinventar-se una vegada i una altra amb un sentit artístic poc comú. Si el rock, malgrat qui pentina caspa i prejudici, va entrar ja fa temps en la categoría d’art i s’estudiarà en el futur com a fenòmen imprescindible a partir de la segona meitat del segle XX, es deu a artistes tan complets com Bowie. Figura andrògina, bisexual, pocs com ell hauran fet tant per introduir el goig de la diferència i la caiguda d’allò que s’anomena “normal”. Quan va crear la seva figura llegendària, Ziggy Stardust, va fer una jugada de mestre: un cantant de rock que s’inventa un personatge-estrella de rock, que ajuda inevitablement a fer més gran la dimensió del seu creador. Moviment postmodern d’autoreferencialitat que va deixar clavat a la cadira a mig món i del qual encara ens sentim fascinats. Algunes de les seves cançons faran companyia durant molts i molts anys, la seva figura artística quedarà per sempre. Penso en l’escriptor Hanif Kureishi, l’obra del qual ha anat lligada intermitentment a la del músic. Bowie va ajudar a configurar la banda sonora de la versió televisiva d’El Buda del Suburbi, i va ser personatge i referència a la novel·la Gabriel’s Gift, entre altres.

El Duc Blanc ha mort. Llarga vida al Duc!

Etiquetes: