Bombyx Mori, la metamorfosi cinemàtica

9.11.2017

Olga Maciejewska ha presentat Bombyx Mori al Mercat de les Flors dins del cicle de La Poderosa Hacer Hisoria(s), una proposta que vol mirar enrere per la necessitat i el desig de construir la història desde la seva pròpia mirada: cos, memòria, arxiu, transmissió. Dins d’aquest cicle, que dura tot el mes de novembre, la peça de Maciejewska encaixa a la perfecció, atès que planteja una revisió de l’essència artística de Loïe Fuller.

Ola Maciejewska ha presentat Bombyx Mori al Mercat de les Flors | Foto: Mercat de les Flors

Bombyx Mori és el que coneixem popularment com cuc de seda, aquell ésser blanc que menja morera i es converteix en una papallona també blanca que pon ous i mor al cap de pocs dies. No és coincidència que una de les imatges predilectes de Fuller fos la papallona i que les seves creacions escenifiquessin metamorfosis d’imatges continuades. A la creació de Maciejewska tot és minimalista i en blanc i negre: una peça totalment abstracta on la forma que canvia, que fa la metamorfosi, ho és tot.

Loïe Fuller (Fullersburg, Illinois 1862- París1928) va ser una artista americana que va revolucionar Les Folies Bergères (i Europa) amb els seus espectacles, on la seda blanca il·luminada amb focus de colors es movia creant formes inversemblants. Fuller agafava uns pals llarguíssims amb l’objectiu que actuessin com a extensió dels seus braços, que anaven dins una túnica amb gran mobilitat i mànigues extrallargues. En moure les extremitats superiors l’efecte de la tela era impactant. Tant, que artistes com Rodin o Valéry li van dedicar poemes i escultures.

Fuller va ser més que una intèrpret, va ser pionera en associar la dansa amb les noves tecnologies (va experimentar amb grans científics de l’època com Marie Curie) i l’art performatiu, i en concebre la dansa com un art per crear imatges (crisàlides, papallones) en moviment molt més enllà del cos humà. A diferència d’Isadora Duncan, que proposava un retorn a la naturalesa en un moviment centrípet com a reacció al malestar de la modernitat, Fuller generava una resposta centrífuga on la ciència no era enemiga sinó amiga. No obstant això, i com indica Roberto Fratini al comentari d’aquest espectacle, la influència de Fuller no va ser tan excepcional com la de Duncan, perquè la seva vertadera aportació a la dansa va ser incompresa pels ciutadans europeus de principis del segle XX: els seus espectacles es van valorar només en la superfície, considerant-los shows per enriquir la mirada. La gent no va viatjar més enllà del que conceptualment estaven proposant.

Respecte a això, com planteja Maciejewska la seva peça? Quins elements de la creativitat de Loïe Fuller l’interessen per la seva recreació? L’artista fa una revisió de la història i parteix de la recepció que va tenir la Fuller al seu moment per refer el seu espectacle. El seu objectiu no és l’espectacularitat amb colors, el goig de la festa, sinó l’aspecte formal de Fuller, la seva capacitat de transformar-se en formes i en cossos que no sabem ben bé què són, tot i que sempre giren al voltant de la suspensió, del volàtil.

A Bombyx Mori els ballarins entren a escena en roba de carrer (negre) i dediquen força estona a preparar els seus teixits de seda negres sobre l’escenari blanc. Després van desplegant totes les possibilitats formals individual i col·lectivament, fins que arriben a un apoteòsic final on tres masses volàtils negres giren i es recargolen sense parar. La música electrònica es limita a sons allunyats de qualsevol, melodia però alhora estan completament entrelligats a la dramatúrgia de la peça. L’objectiu és, per tant, ressaltar l’aspecte formal i esprémer-lo al màxim fent el mateix que feia Loïe Fuller però despullat de color, de música melòdica i de qualsevol referència a una forma prèviament preconcebuda. La màgia del negre sobre blanc en moviment, el moviment que crea imatge o la imatge que crea moviment, una peça molt suggerent a nivell estètic però potser massa centrada en la qüestió de mostrar el revers del que era l’art de Loïe Fuller en relació a la forma, sent això un tema conceptualment limitat. Malgrat aquest fet, és una visió magnètica: la força de la imatge, com podria considerar Didi-Huberman, és innegable. La imatge que sobreviu al temps: “L’art mor, l’art reneix: la història torna a començar”.