Blues & Boogie Woogie

Alguns reis fan discursos i d’altres porten regals com el XV Festival de Blues & Boogie Reunion 2019.Dues nits, dissabte 5 i diumenge 6, que van esdevenir màgiques a la Nova Jazz Cava de Terrassa, una sala circular folrada de fotografies de llegendes del blues i el bazz, coronada per un retrat immens del mestre Tete Montoliu.

Lluis Coloma, un dels pianistes catalans més il·lustres d’aquest gènere a Europa i principal organitzador del Blues & Boogie Reunion, exposa la raó de repetir, any rere any, aquest festival: “Quan et contagies del virus del boogie, quedes infectat per sempre perquè és una música molt alegre i fresca”. I té raó. L’èxit de convocatòria i l’estat d’exaltació del públic durant la vetllada van confirmar el diagnòstic de Coloma, que va obrir el concert amb la seva banda: Marc Ruiz a la bateria i Manolo Germán al contrabaix.

Com cada edició, el festival va reunir noms de reconeixement internacional com Eric-Jan Overbeek (Holanda), Luca Sestak (Alemanya), Julien Brunetaud ( França), Christian Chrish i Scarlett Andrews (Alemanya) i el mateix Lluís Coloma. I com cada any, el Boogie va esclatar de les mans d’aquests pianistes que van fer embogir la sala, tant en les intervencions individuals com en les aparicions en duet. Crits, xiscles i entusiasme entre els assistents després d’un canvi trepidant de ritme, esgarips de felicitat en cada acord i udols de llibertat en cada tema. I alegria, molta alegria i gresca.

Sota la llum de l’escenari, dos pianos de cua cara a cara feien preveure el format del festival. “Un dels atractius és el diàleg entre pianistes, el duet. Tanmateix, cada pianista disposa d’uns 20 minuts per presentar el seu repertori”, comenta Lluís Coloma. D’aquesta manera, vam gaudir de la joventut de Luka Sestak, que va oferir el perfil més modern del gènere; o del toc més clàssic del boogie i el vodevil representat per Christian Chrish i Scarlett Andrews. Perquè un dels encerts del Blues & Boogie Reunion és l’atenció per les diferents sensibilitats d’aquesta música dels anys 20. Si Julien Brunetaud va proposar la tradició més arrelada de New Orleans, Eric-Jan Overbeek, considerat el millor pianista de blues d’Holanda, va fer gala del seu virtuosisme i del seu irreverent humor acostant-se al rock’n’roll. I Coloma, amfitrió de la festa, va exhibir la seva versatilitat en temes clàssics i moderns.

El Boogie és un estil del blues de ritme ràpid i ballable que va néixer en les classes més desarrelades del sud dels Estats Units. “Es tocava en una espècie de barraques de fusta, un locals on es reunien els treballadors després de jornades duríssimes de feina.  Allà, entre prostitutes i alcohol, bevien, fumaven i jugaven a cartes”, explica Coloma. I afegeix: “Els treballadors, que no eren músics professionals, es van inventar aquest estil repetitiu, on la mà esquerra toca vuit notes per compàs”. Una percussió insistent que produeix un efecte hipnòtic, narcòtic i seductor. “Aquest efecte és l’herència de la música afroamericana”. Una música que a la Nova Jazz Cava es manifestà amb un desig incontrolable de moure el cos i els peus al ritme del Boogie.

S’agraeix que Catalunya aculli festivals com el de la nit de reis a Terrassa. Sense les penoses condicions d’aquells treballadors del sud, però amb la mateixa necessitat d’esbargir-nos que ells, vam gaudir del blues i el boogie. I a dalt, el Tete Montoliu observant-ho tot amb un somriure d’orella a orella.