Blaumut: “Creiem que autoeditant-nos ens pot anar molt millor”

16.04.2015

Si et prepares una llesca de pa amb oli i sal al mig d’un paisatge silenciós i carregat de blaus de la Islàndia interior, t’apareix Blaumut als nassos. Però tampoc cal anar tan lluny per trobar-los. La formació publica nou disc, El primer arbre del bosc, i agafa un nou rumb. Aquest cop han tirat pel dret i han escollit l’autoedició. De moment, no els està anant gens malament. Continuen sumant èxits i incorporen amb aquesta última obra noves sensacions i imatges visuals. Ens reunim amb quatre dels cinc membres del grup per xerrar tranquil·lament del camí que han recorregut.

Blaumut

Blaumut

Gerard E.Mur: Fa poques setmanes que ha sortit el disc. Com està sent rebut?

Xavi de la Iglesia: De moment, tots els inputs que estem rebent són molt bons. No esperàvem que fos del tot així. El dia de la publicació ens van dir que vam arribar al número u de les vendes d’iTunes de tot Espanya. Què has de dir amb això? Encantats de la vida. Veure que hi ha aquesta reacció, nosaltres que treballem humilment, és tot un orgull.

Esteu en plena promoció del disc amb l’agenda plena d’entrevistes. Us agrada fer-ne o, per contra, us fa certa mandra aquesta etapa?

Xavi: No, no, ens agrada molt. Sempre estem contents que els mitjans ens facin cas i vulguin entrevistar-nos. Nosaltres encantats de la vida. A més, coneixes gent i fas algun tema.

Vassil Lambinov: El que no ens agrada tant és que coincideixin els compromisos. També hi ha el tema de l’aparcament, no trobes lloc, fem esperar la gent… Però les entrevistes sí que ens agraden, descobrim coses de nosaltres que no sabíem.

Potser coses que, entre vosaltres, pel motiu que sigui, no han sortit mai i que no apareixen fins que algú les pregunta.

Vassil: Clar, surten coses que tens a dins, però mai has verbalitzat i quan ho diem, ens ho acabem de creure i acabem de compartir-ho entre nosaltres.

Xavi: D’alguna manera, n’ets més conscient.

Expliqueu sovint a les entrevistes que feu el disc pensant en un quadre que l’espectador ha d’interpretar a la seva manera. Segons les seves experiències i referents personals. Heu projectat aquest disc en un quadre concret?

Xavi: No es tracta d’un quadre en particular. Tot són ambients, tot són sensacions. Al final és això el que es transmet amb l’art, amb la pintura i la fotografia: una sensació. Amb el disc crees una sensació a cada cançó que acabarà sent una sensació conjunta, que és el que intentem transmetre a l’oient.

Però a ‘El primer arbre del bosc’ citeu René Magritte, per exemple. És per algun tipus d’inspiració?

Xavi: Bé, Magritte té unes atmosferes molt interessants als quadres. És per aquest punt surrealista que té que ens agrada molt i ens hi trobem molt identificats.

Cap a la meitat del tema ‘Tornarem a casa’ hi apareix una melodia xiuxiuejada. Li piqueu l’ullet a ‘Pa amb oli i sal’ en reconeixement a la cançó que més èxits us ha donat o volíeu tenir una jugada més o menys assegurada?

Xavi: A la maqueta hi apareixia un trosset de melodia xiulada, però no teníem cap intenció de posar-la perquè vam pensar que tampoc calia un altre xiulet al disc. Durant la gravació vam estar provant fer-ho amb cordes, amb teclat però vam adonar-nos que res ens agradava tant com el xiulet. És una arma més del grup, un instrument més. I finalment es va quedar.

No us va frenar que aquest recurs aparegués al vostre major èxit fins al moment?

Xavi: Al principi, sí. Però ho vam relativitzar i vam pensar que si era un element més que podíem posar, per què no utilitzar-lo?

Oriol: Al disc anterior hi teníem violins i cellos que també són poc habituals i els continuem usant. És el que tenim a l’abast i és el que toquem. El Vassil és un bon xiulador, per què no fer-lo treballar?

Al disc hi ha diverses referències als viatges. Viatges físics o sentimentals. Es nota al lèxic, per exemple. I també als títols: ‘Amsterdam’, ‘Cartes de l’orient’, ‘El pont de l’Accademia’; al primer àlbum hi apareixia ‘Islàndia’. Teniu necessitat de superar fronteres? Allunyar-vos de casa per poder tractar alguns temes.

Xavi: Sempre va bé escampar la boira per netejar el cap i poder escriure coses noves. Almenys sortir d’on ets sempre és interessant per tenir idees i obrir la ment. Sigui físicament o metafísicament.

Quan viatgeu, doncs, sempre intenteu trobar la inspiració en el que és diferent?

Xavi: No, sempre no. Però ajuda. Tot va calant. Són experiències viscudes que al final d’allò sempre n’extreus alguna cosa.  En algunes és més evident perquè surt al títol de la cançó i en altres probablement només ho sap qui ho escriu.

Oriol: Els viatges, a més a més, et donen experiències úniques i diferents del teu dia a dia. T’exposes a coses que et poden inspirar amb facilitat i també inspiren el cuquet que el Xavi porta dins.

Al tema ‘Cartes de l’orient’ hi canta el cor de l’Escolania de Montserrat. Com va sorgir la col·laboració i com heu treballat conjuntament?

Oriol: Volíem incloure alguna col·laboració al disc i, a través d’un amic d’en Manel que havia sigut escolanet, ens vam adonar que ell i els seus companys eren fans de Blaumut. Ens va proposar fer-los un truc i ens va semblar una possibilitat vistosa que s’avenia amb un dels temes que estàvem preparant per al disc. Vam tenir clar que hi escauria completament i ja vam posar fil a l’agulla. El Vassil va escriure intensament amb els encarregats del cor infantil de l’Escolania i al final, després d’esperar uns mesos, vam poder anar-hi i gravar.

Xavi: Cal remarcar l’entusiasme que hi posaven els nois després de tota una jornada. Van anar a l’escola, van fer les classes de cant, tenien les vesprades i, quan van acabar-ho tot, després de sopar, es van posar a gravar amb nosaltres. Tenien un entusiasme i una professionalitat que no té molta gent que es dedica a la música. Donava gust veure com van treballar fins a l’últim moment.

Oriol: Se’ls notava amb molta disciplina i que duen l’ambient intens de la música. Estan preparats per adaptar-se a qualsevol tipus de gravació. En el fons ens ho van fer tot molt fàcil.

Perquè veu decidir que la millor manera de publicar el disc era pel camí de l’autoedició?

Vassil: Creiem que d’aquesta manera ens pot anar molt millor en comparació amb com hem anat fent les coses anteriorment. Ara som més lliures i tenim l’opció de fer-ho tot nosaltres. Segurament, suposa més feina, però a la llarga tenim més avantatges que volíem conèixer. Però, de moment, tot just comencem i fins d’aquí un parell d’anys no podrem fer un balanç total.

Oriol: Teníem la necessitat de ser els amos del que fem i això és el que ens va frenar anteriorment a fer certes coses o de poder assolir certs objectius. Ens ho vam prendre com una fita: intentar ser els amos i senyors del que fem. Sempre conservant l’autoria.

Des que vau prendre la decisió fins ara, el balanç està sent positiu?

Xavi: Sí, sí. Ho tornaríem a fer.

Sou cinc al grup, un nombre de components mitjà – alt tenint en compte la mitjana general. Com funcioneu a l’hora de crear, compondre i escriure? Quins rols hi ha marcats?

Xavi: La base de la melodia i la lletra les faig jo. Alguna vegada, inclús, amb una mica de producció. I després ho passo a la resta i a partir d’aquí comencem a treballar conjuntament. Els arranjaments de corda, el que sigui… ho posem tot en comú i ho acabem d’assemblar. Després, comença la següent fase, de la que se n’encarrega el Manel. Ell començar a posar fil a l’agulla i gravar-nos a tots.

I sobre el que crea el Xavi hi ha discussió entre vosaltres?

Oriol: Bé, el Xavi ens ho dóna molt atractiu, ho cuida molt. Els temes ens arriben molt pensats i molt treballats. En general, ja ens agraden. El que sí que intentem és que si veiem algun detall de text que no acaba d’encaixar debatem entre tots si cal fer algun canvi.

Xavi: Al final tot és parlar-ho i que tots estiguem convençuts del que fem.

El grup el vau començar formant quatre membres i ara sou cinc. Quin és el motiu de la suma d’un nou integrant?

Vassil: Havíem d’anar amb un baix pel món. Al primer disc ja va haver-hi un col·laborador que va venir a la gravació, però per als directes vam pensar que el cello ja tenia una tessitura que podria colar com el típic baix que hi ha en tota formació musical. Però vam veure que no. No era el mateix un baix que un cello. I la situació ens va obligar a incorporar un nou membre, que opina i té el mateix pes que nosaltres.

Oriol: De fet,  el Manu ja hi era des del primer bolo que vam fer de l’anterior disc.

Xavi: Sí, era un més de nosaltres, però estava encobert.

blaumut

Blaumut

Pel que fa a la provinença dels membres, al grup s’hi barregen orígens diferents. [El Vassil és búlgar i el Manu, argentí. A més a més, l’Oriol i el Vassil es van conèixer estudiant a Alemanya] Com treballeu tots els referents i influències que adquiriu de diferents cultures i que acumuleu al vostre bagatge?

Vassil: Avui en dia tot està molt globalitzat, sobretot aquí a Europa. Però, evidentment, ens ha influenciat la música alemanya perquè allà hi ha una tradició molt gran de classicisme i també perquè hi hem estudiat. Tot i que, si ho haguéssim fet aquí, no haurien canviat gaire els nostres gustos musicals. La veritat, no crec que ens hagi marcat tant. A vegades també passa que mentre vius en un altre lloc descobreixes un disc de les illes de la Polinèsia francesa i de l’anècdota, n’extreus alguna cosa. No és com abans que tot quedava més aïllat. Almenys, en el meu cas.

Oriol: Vaig conèixer el Vassil tocant les congues i vam estudiar en una escola multidisciplinària amb gent de diferents països i orígens. Això ens va obrir la veda del món de la música clàssica, que a vegades és molt estricta.

I tot això com ho encaixeu en una sola cançó?

Vassil: Hi ha una mica de tot. Però la idea que comentes es pot resumir amb el que diu el Xavi: és la individualitat en conjunt.

Oriol: I part de la feina és aquest fet d’integrar-ho tot. Gastem molta energia en aquesta part.

Vassil: Recordo que el Diego Conti, el fotògraf que ens ha fet tot el disseny, quan escoltava la maqueta deia: “Home, és que això no sona a Blaumut”. A ell li sonava a Xavi de la Iglesia. Clar, es referia a la maqueta. En canvi, el so del disc és la barreja de cinc persones. El que ell crea quan fa una maqueta és molt seu i, en canvi, al so del disc es nota la barreja que comentàvem. Va acabar sonant i agradant a tots.

La formació musical del grup és clàssica i toqueu instruments considerats clàssics com el cello o el baix. Heu introduït sons poc habituals a la música folk-pop en català i l’acceptació ha estat molt bona. Inclús, us atreviu amb temes instrumentals com ‘El pont de l’Accademia’. Com valoreu que el gènere clàssic no destaqui, en general, entre els gustos del públic més jove?

Vassil: Això, al final, acaba sent una cosa de l’estètica de la música i dels gustos personals. Conec gent que escolta música clàssica i els agrada i, en canvi, la música pop no els atrau gens. Però no cal fer divisions entre pop i clàssic. Els Beatles, per exemple, ja és música clàssica que quedarà per a la història com Bach o Beethoven.

Manel: Aquest tema em recorda una companya que li agrada molt la música alternativa americana que s’escolta ara. L’altre dia em va sorprendre perquè li havia encantat ‘El Pont de l’Accademia’. Està molt bé perquè ensenyes aquests instruments a gent que mai els escolta d’una manera més intimista, transvasada a la vessant més clàssica.

Oriol: En aquest sentit, és cert, que ensenyem instruments com la guitarra o la bateria amb un vessant més intimista. Però no acabo d’entendre que volen dir quan consideren que els cellos de Blaumut són clàssics perquè pel que fa a l’estil estan integrats dins d’un llenguatge pop. El que passa és que tant el so com la tècnica instrumental si que ve d’aquest so que coneixem de les orquestres. Crec que el nostre cas la fusió no està tan suada com en altres gèneres com pot ser el pop flamenc.

En aquest sentit, no us conteniu alhora d’introduir sons i instruments clàssics?

Xavi: Trobo que el que es fa a Blaumut amb el so final que queda és que ni el so clàssic és tan clàssic ni el so pop és tan pop. Al final s’esborren els marges i queda un gran calaix de sastre on hi cap tot i juguem amb els instruments que tenim. Les cordes poden estar posades d’una forma molt clàssica o infiltrades amb distorsions. Tot, al final, és el mateix instrument, el mateix concepte.

Oriol: De petit el primer que vaig agafar va ser la idea missionera d’apropar el clàssic a la gent. De fet, me’n vaig anar a estudiar a Londres amb la idea de portar coses cap aquí. Amb la idea d’integrar la música clàssica a la societat si es pot dir així, ja era com un somni, una ambició que jo tenia. D’alguna forma és el que he acabat fent. Desenvolupar aquest so amb un públic més general. He mantingut l’esperit d’apropar els instruments i sons. Poder-los portar a tot arreu.

Com abans heu comentat, aquest segon disc ha estat número 1 a iTunes i a la llista de discos més venuts a Espanya heu arribat al número 8. Com digeriu l’èxit? Us provoca vertigen quan us n’assabenteu?

Xavi: Ens ho prenem amb il·lusió. Contents, però amb una certa  normalitat de seguir treballant. Això sí, és d’agrair que t’escoltin i que vinguin als concents.

Vassil: Crec que si el disc estigués al número u o al cinquanta seguiríem treballant igual. Ens ajuda i ens anima perquè han estat molts mesos de feina i quan ho veus penses que ha valgut la pena. Evidentment que si has estat número 75 també és maco, però no és la mateixa il·lusió. Que creïs un disc que ja saps que escoltarà tanta gent és una motivació molt gran durant el procés de creació que no sempre hem tingut. Amb el primer disc, per exemple, no sabíem com aniria.

Amb un posicionament cada cop més clar i amb una suma d’èxits des del primer disc, podeu considerar Blaumut com el vostre modus vivendi o l’heu de compaginar amb altres projectes?

Vassil: Ara el grup ha agafat un protagonisme a la vida de tothom, però fem altres coses i no sempre és fàcil combinar-ho, no sempre podem. Però a mi m’agrada dedicar-me a altres coses, no només al grup.

Xavi de la Iglesia: Tots fem de més i de menys.

Manel: Més que vivendi és modus muruendi... [Tots riuen]

Per tant, no és el vostre objectiu acabar dedicats exclusivament al grup?

Oriol: Crec que si ho féssim, seria un error. Quan ho fem fet sempre hem arribat a un punt d’estancament.

Xavi: És necessari tenir altres camins, altres històries.

Vassil: Mai va ser un objectiu crear Blaumut per fer alguna cosa. Gravàvem les cançons i si tot anava bé fèiem algun concert. No era el nostre objectiu dedicar la nostra vida a fer això.

Manel: De mica en mica, s’ha anat convertint en una obligació que ara ja és una prioritat per damunt de tot.

Vassil: Òbviament hauríem pogut decidir que tot això que ara ens cau no ho volíem. Dir: volem fer un disc quan vulguem i fer els concerts quan ens vagi bé. Hem dit que no a moltes coses. El projecte tampoc va sol i, si no el mantenim, s’estanca i es podreix.

Vau guanyar el Premi Cerverí a la millor lletra el 2013 per la cançó ‘I beg your pardon’, musicant un poema de Salvador Espriu. Us atrau musicar poemes o versionar cançons?

Xavi: No acostumem a fer-ho. Els dos cops que ho hem fet ha estat per encàrrec. Un va ser amb el poema de l’Espriu i l’altre va ser pel disc de la Marató de TV3 de fa dos anys. Aleshores, vam versionar ‘Coral·lí’ de l’Adrià Puntí. Sempre que ho hem fet sempre hem intentat posar-nos a la pell de l’artista i viure molt la lletra, portar-la al nostre terreny. I intentar que soni el millor possible.

És una idea que introduireu en un disc?

Xavi: D’entrada, no sabem encara que farem de cara al següent disc. Sempre anem  una mica al dia i fent el que ens ve de gust. No descartem res, però tampoc és cap prioritat.

Oriol: De moment, la intenció és crear temes propis i les versions són més per als discs col·laboratius o per encàrrecs.

Ara que ja heu començat  amb els concerts de presentació i prepareu la gira del nou disc, quin creieu que és l’espai més adequat per fer sonar les cançons de Blaumut, tenint en compte els instruments que utilitzeu?

Vassil: D’entrada, ja hem tocat a tots els espais possibles. A l’aire lliure, a festes majors, teatres i auditoris. Però per un tema tan delicat com és el de la sonoritat, potser un teatre és l’ideal. Però hem après a adaptar el repertori als llocs on toquem.

Manel: En un teatre, la gent paga una entrada, ve entregada. La predisposició i el feedback són diferents.