Blau Picasso, Blau Miró

31.10.2018

Qui aquests dies tingui l’oportunitat de viatjar a París i se senti atret per la pintura pot visitar dues exposicions de gran nivell: Picasso Bleu et rose, al Museé d’Orsay, i Miró, al Grand Palais. Són excel·lents.

Picasso pintant una ceràmica. Vallauris, 1957 |Foto: André Villers

Picasso pintant una ceràmica. Vallauris, 1957 |Foto: André Villers

L’època blava de Picasso, que té un gran pes en aquesta exposició, comença ja al 1900, quan amb 18 anys Picasso arriba a París, confia plenament en ell mateix i el 1901 pinta el seu autoretrat amb el títol Jo Picasso. Entre el 1900 i el 1904 Picasso consolida la seva identitat artística i el color blau comença a fer-se visible en les seves obres. Però és a partir del suïcidi de l’amic pintor Casagemas que el blau ocupa un lloc central, com una pedra llançada en un llac, i com si res no pogués dir pictòricament si no és a través d’aquest color que en Picasso és lluny de la immaterialitat i la celístia que atribuïm al color blau.

Aquestes pintures blaves de Picasso, denses i elèctriques com una tempesta de setembre, expressen de manera figurativa un dramatisme punyent. El mateix Picasso li va dir a Pierre Daix que la tria de pintar amb el color blau li va sorgir mentre pensava en Casagemas mort per un desengany amorós. Casagemas s’havia enamorat de Laura Gargallo, que es feia dir Germaine i coquetejava. Picasso devia sentir-se sacsejat per l’acció radical de l’amic, ja que ell també sovint de manera frívola tenia intimitat amb les dones. Els retrats de Casagemas que es poden veure en aquesta exposició mostren com aquesta tragèdia impregna l’art de Picasso fins i tot quan pinta escenes tan quotidianes com dones fent-se la toaleta: en aquestes obres les figures apareixen tenyides d’un to fred, mortuori com en la pintura La bevedora d’absenta. També els retrats de les dones internades a la presó de Saint-Lazare respiren aquesta atmosfera densa d’angoixa, de dolor abissal, de malaltia mortal. Són pintures de factura clàssica que en el millor dels casos afirmen melancolia, solitud, follia, prostitució degradada, pobresa. Aquestes pintures retraten un infern blau glacial i ple de tristesa en les mirades turmentades d’aquests miserables. A La vida (en la que figura la parella primordial Adam és pintat amb el rostre de Casagemas) Picasso retrata la caiguda, la culpa, el mal, el dolor i l’orfenesa que també es desprèn de la figura d’una mare amb un nadó als braços. No hi ha ni una espurna de felicitat, en aquesta imatge que corglaça. Picasso, però, va de pressa, crema etapes volant, i les pintures blaves, nocturnes i desesperançades es van il·luminant i endolcint amb l’etapa rosa que transmet un estat d’ànim ben distint, tant que l’estil de Picasso es transforma. Al final d’aquesta exposició Picasso al Musée d’Orsay trobem el pas del rosa a l’ocre, un color més carnal i càlid nascut a Gòsol i amb Fernande Olivier de model.

L’exposició Miró al Grand Palais ofereix un ampli, espectacular i ben estructurat recorregut per tota la trajectòria artística d’un pintor que va crear una obra en la qual no hi ha anècdota ni segueix cap moda i els paisatges ho són de la imaginació. Miró és el pintor poeta per excel·lència sense haver escrit un vers, també quan omple les seves teles de protesta, o de constel·lacions, o de no-res com en les pintures fruit del seu enamorament pel zen japonès. I tot realitzat amb una gran llibertat formal, sense models de codificació, fidel a un esperit càlidament indòmit que ja al 1925 el porta a pintar aquella tela radical, una pintura-poema on trobem un fons blanc, una taca blava que sembla un bolic de llana o un núvol i una cal·ligrafia que diu: Ceci est la coleur de mes rêves. El blau, doncs, és el color dels seus somnis.

Abans dels seus treballs de pintura, ceràmica i escultura realitzats en la seva etapa tranquil·la i consolidada artísticament al seu lluminós taller de Mallorca, en les quals, però, el desafiament a la pintura i a l’art continua sent total, la imaginació creativa de Miró es desplega en una etapa blava que, segons el mateix Miró, és la culminació de tot el que fins aleshores havia volgut fer en pintura. Estem parlant d’unes pintures d’un blau intens i auster realitzades el març de 1961. Aquí sí que hem de recordar el que és l’espiritual en l’art, tal com l’entenia i va teoritzar Kandinsky quan deia que tot artista ha d’expressar el que li és propi i que ix de l’ésser més íntim i amagat.

En efecte: en aquest tríptic blau de Miró s’hi reflecteix com en l’aigua neta alguna cosa que va més enllà de l’alegria viva d’un pintor que juga. En aquestes pintures sòbries (fons blau, uns punts negres i una forma vermella que podria recordar l’espurna de la vida) s’hi emmiralla aquell estany de muntanya en calma que és la consciència de ser en l’univers immens, infinit i indefinit que el gran pintor va definir pictòricament amb un color blau que ho omple tot. Aquestes pintures blaves, lluny de formes i llocs comuns, manifesten un món blau que és el món de l’artista quan mira cap al seu interior. En contraposició al de Picasso, de cap manera aquest blau de Miró és un color fred i pesant, no encomana tristesa ni dolor ni mort, ans al contrari. Aquest tríptic blau que com un retaule pren un sentit religiós, transmet l’estat d’ànim calm de la pura presència del cel a la terra, i de la terra en comunió amb el cel. Pintura mística? Pintura còsmica? Sí, i pintura humana en el seu despreniment del que és sobrer i com si l’autor digués: aquí us deixo un tros de cel tal com jo el veig, el sento, el visc. És clar que t’ho has d’imaginar, sembla que també ens vulgui dir el gran pintor Miró, que callava molt per deixar parlar la seva pintura.

Miró mai no va deixar d’experimentar per recuperar, o per no perdre, el poder primitiu, tel·lúric, de la pintura que sempre el va acompanyar: així en el seu camí evolutiu Miró va arribar a cremar pintures, va pintar amb les mans i els punys, va caminar amb el peu nu sobre els llenços, va crear els seus ja universals signes gràfics, fins i tot alguna vegada va esborrar el que havia pintat…. Però el blau d’aquest tríptic de Miró pintat l’any 1961 interpel·la com el primer dia. I com si d’una capella en silenci es tractés, a través d’aquest retaule blau l’artista convida a meditar sobre el que és essencial tant en la pintura com en la vida més enllà del gest.