Blasted: Sarah Kane rebenta consciències al Teatre Nacional

15.12.2017

La violència com a mitjà i com a fi. La violència d’una violació per perpetuar la submissió de la dona envers l’home; la violència caníbal d’un soldat sobre un home desarmat per fer més gran l’horror d’una guerra. La misogínia, el racisme, la pederàstia, el càncer, la crueltat més extrema. Tot porta a la mort. I malgrat tot, al final, hi ha una ferma intenció d’aferrar-se a la vida fins a les últimes conseqüències. Així va ser la vida de Sarah Kane, que es va suïcidar amb els 28 acabats de complir. Una vida que es manté en les seves obres. El seu talent per construir relats trencadors, tant en la forma com en el contingut, es fa palès en cada una d’elles. Bona mostra de tot això és Blasted, que ha fet parada al Temporada Alta però que es pot veure al Teatre Nacional des de l’11 de gener fins a l’11 de febrer.

Pere Arquillué, Marta Ossó i Blai Juanet, intèrprets de l’obra de Sarah Kane

Val a dir que els dramaturgs de casa nostra estan fora de si per la il·lusió i les ganes de veure representada una de les grans peces de Kane. I motius no els hi falten. Blasted és una peça de cambra desesperada amb uns personatges malalts d’amor i d’odi, les dues cares d’una mateixa moneda. Un home madur i una noieta jove entren en una habitació d’hotel, el seu cau privat. Un retrobament. Tenen ganes d’estar junts, però decideixen jugar a ferir-se. Tenim l’Ian, periodista de successos que es passeja amunt i avall amb una pistola, un home madur que beu i fuma. Al seu costat la Cate és una joveneta de vint-i-pocs anys, alegre i fràgil. Tots dos estan malalts, ell té càncer, ella té atacs de pànic, com epilèpsia. Ell és una bèstia, un ésser abjecte, un dominador que vol forçar la seva companya. Abans que podem veure d’on ve la seva relació, descobrim l’ocupació sensacionalista de l’Ian, assistim a un parell d’atacs de la Cate, veiem un moment de dolor d’ell causat pel càncer, però sobretot presenciem la batalla entre tots dos per veure qui domina a qui. Però la força sols la té un.

La construcció dramatúrgica d’aquesta primera part ens presenta dos personatges sotmesos a un espiral d’autodestrucció, on tot i fer palès el seu amor, preval l’assetjament i la violència. Sarah Kane deixa que els personatges expliquin les seves misèries i recordin el seu passat junts. Rèpliques que diuen molt, frases que queden entretallades però molt clares, monòlegs carregats de fúria. I a més a més, a través del diàleg i les reaccions dels personatges, Kane ens fa un dibuix esbossat del fora de camp. Aquests dos personatges han arribat a un hotel, però fora d’ell rau una Anglaterra fosca i perillosa. Ian, que es guanya la vida escrivint sobre tot tipus d’assassinats i crims, té por del que pugui venir de l’exterior. La Cate no sembla tenir por, però la seva vida fora d’allà no és la més plàcida tampoc. A fora passa quelcom i en tot moment l’autora ens està avisant.

Està clar que Sarah Kane no tenia una visió constructiva de la societat. Al seu voltant sentia com la violència i les injustícies ocupaven l’espai públic i penetraven a poc a poc en l’espai més íntim i privat de cada casa. I així ho mostra a Blasted. De cop i volta, l’amenaça exterior de la qual ja ens estava avisant, es fa palesa. Un soldat irromp a l’habitació trencant tota línia d’espai i temps i assetja violentament l’Ian apuntant-lo amb una escopeta. Comença el calvari de l’Ian i la submissió dels personatges a una espiral de violència sense sentit, que ho deixa tot arrasat. Sembla que en el procés d’escriptura de l’autora un bon dia es va trobar a televisió el testimoni d’una dona que implorava la intervenció de l’ONU a Bòsnia per aturar el genocidi de Srebrenica. Aquella presència la va trasbalsar de tal manera que va sentir que havia d’infectar l’obra d’aquell ambient bèl·lic, que la barbàrie intuïda s’instal·lés definitivament en aquella habitació de l’hotel. Des de la irrupció del soldat, Ian pateix tot tipus de vexacions i mutilacions deixant-lo cec. Aquest soldat representa en si mateix un malvat clàssic, vist en tragèdies gregues, que mata i s’acarnissa amb total impunitat i alegria. Però mentre alguns d’aquests estan motivats per la venjança, la ràbia o és gairebé un designi del destí, el soldat de Blasted té una ànima profundament torturada i infectada pel virus de la guerra, del sense sentit. Només reprodueix la violència i els actes infames que anteriorment havien comès sobre la seva difunta nòvia. Les seves víctimes són aleatòries. L’únic propòsit és propagar la violència, la mort i la desolació allà on va. Però l’entrada del soldat és sols el principi. Després d’ell tota l’habitació queda objectivament destrossada. L’Ian, que ha passat de dominant a dominat, és una despulla humana. Amb la Cate sols li queda sobreviure en la penúria absoluta. La guerra de fora, la fam i la desolació els deixa en una situació absolutament precària on ell clama per la seva mort i ella assumeix el seu paper de mercaderia sexual pels depredadors de la guerra que es viu fora de camp.

Tota aquesta història demana d’una construcció escènica igual de trencadora i destructiva que el text. Alícia Gorina, de la qual guardo un bon record de la freda i impactant direcció d’Imatges gelades de Kristian Smeds en el ja llunyà Festival Lola d’Esparreguera, dota l’obra d’imatges impactants a través de solucions que per una banda anticipen l’explosió de violència i per altra la mostren en tota la seva cruesa i soledat. Si el text mostra en una primera part la terrible relació entre la parella i el progressiu assetjament violent de l’Ian ho fa gràcies al disseny d’un espai delimitat entre cortines, un quadrilàter que marca l’estança on té lloc el combat. Som voyeurs que mirem a través d’aquestes transparents teles. Però aquest espai, aquest punt de vista s’esquinça amb l’entrada del soldat, qui recull les cortines i plega els llençols del llit, deixant ben oberta aquella estança privada, just abans que una granada ho esmicoli tot i veiem el soldat tirant tots els objectes a terra, separant els matalassos, desordenant-ho tot. Però la mutació d’aquesta habitació en un paratge desolat també hi contribueixen l’Ian i la Cate. De fet, una de les solucions més impactants de la directora està amb el bebè que porta la Cate. Això sí, s’hauria pogut preservar part de la sorpresa al descobrir la forma d’aquest nadó al final i no mostrar-ho d’entrada. Però l’opció de la directora és la de mostrar tota la construcció i destrucció escènica de manera clara i sense amagar cap carta.

Al servei de la història ens trobem principalment amb un incommensurable Pere Arquillué que sap dotar de la humanitat que demana el personatge de l’Ian. La humanitat més visceral que recórrer un ampli arc emocional doncs passa de botxí a víctima. La seva presència es fa enorme i repulsiva davant de la Cate, retrata l’essència del pervertit, del maltractador que bascula entre la pulsió del desig i l’ànsia d’afecte. Però el soldat el redueix a un simple titella, doblegat a la seva submissió per deixar-nos un Ian desesperat, abatut, clamant per la mort i per un amor que no es mereix. I el descens que interpreta l’actor no és estrident, no ofereix gairebé resistència, sols el veiem caient en la desolació i la tristesa absoluta d’un home cec que tracta d’enterrar-se en vida. Al seu costat, Marta Ossó brilla amb llum pròpia amb una Cate que acaba sent l’heroïna d’aquesta història, qui sobreviu a la violència privada i a la pública. Ossó ens transmet una Cate ingènua i fràgil que acaba sucumbint a les envestides del brau. Però al final és qui sap adaptar-se millor al sense sentit de la guerra que esclata, sense deixar de banda la seva bondat. El tercer vèrtex el tenim en Blai Juanet, el soldat, un remolí que irromp l’escena i ho aniquila tot. Enèrgic, visceral, és el màxim exponent de la violència que vol retratar Kane i en aquest sentit Juanet no es talla ni un pèl.

A la sortida, consternats per tal explosió escènica de ràbia i violència, ens abraonem sobre un mostrari de les crítiques que va suscitar l’estrena a Londres de Blasted al ’95. Crítiques incendiàries que denunciaven la brutalitat de la posada en escena sense poder analitzar el missatge, sense entendre’l i situar-lo en el marc social contemporani. Però l’obra de Kane, el seu missatge i la forma en què aquest es mostra, és universal i transversal en l’espai i en el temps. Continuem (i continuarem anys i anys) en un món on el poder es gestiona des de la submissió a través de la violència. Més Sarahs Kanes ens farien falta per fer més crua la denúncia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La “fosca realitat” prou que ja la coneixem (i la vivim). No cal refregar-la en tot moment davant nostre… A no ser que l’única “esperança” que ens vulguin transmetre sigui el suïcidi.
    Proposo que davant aquests exercicis nihilistes, alçem un clam d’Esperança i de cura holística per re-trobar els 4 parametres de la salut: salut física, mental, social i espiritual.
    I de “maltalts” tothom ho som, amb menys o més èmfasi. El que hem de fer és “viure” (no som creats per la mort, malgrat que aquesta existeixi); no som porcs per empastifar-nos al·legrament en la porquería.
    Atentament