Blanca Llum Vidal: “La poesia no és minoritària, sinó minoritzada”

9.07.2013

 

Blanca Llum Vidal | Foto Pepe Herrero

La jove poeta Blanca Llum Vidal (La Barceloneta, 1986) és d’aquelles que no deixa ningú indiferent. Si més no això es desprèn de la seva carta de presentació: “Amb arrels barcelonines, montilleses, caçorlanes i bunyolines, Blanca Llum Vidal ha crescut a Casserres, poble poema. Ha estudiat a l’escola i al carrer. Passà les febres a l’Índia. Aprofundiment en els arcans de la filosofia i del llenguatge a Puig-reig. Va llegir per primer cop en veu alta i davant d’altres a la Font del Balç —Gironella— amb en Josep Grifoll. Treball social a la Barceloneta, al Port de Sóller i a la Zona Franca. Estudia filologia catalana a casa i a la Universitat de Barcelona. Ha recitat arreu dels Països Catalans i a Ucraïna i ha conegut, no fa gaire, el vertigen de l’Amazònia, els aqüífers d’Uruguai i la milonga de Buenos Aires. Els genolls, de gitana. Tendències? No s’hi inscriu. Tria en Llull, els seus amics, la Rodoreda. Llegir-los a Progrés quan hi ha entrat per Llibertat. De punt de llibre un home i una dona davant una tassa d’excrements. Mira Miró, les coves d’en Mir i els universos d’en Ponç. Escriu contes entre la Sargantain d’en Casas i la Consuelo d’en Nonell. Entra en el quadre per l’esquerra, que allà és més fosc. Escolta en Comelade, en Paganini, en Xesco Boix i les cançons alguereses. Escriu, esborra, estripa, torna a escriure, a vegades ho diu en veu alta, a vegades publica el que ha escrit i moltes altres no. No té mètode. No procedeix de cap manera sistemàtica ni amb cap fi determinat. Sols hi ha intenció: dir la lluna a la muntanya i udolar amb la boca humana. Darrerament no es treu del cap això que n’Eduard Girbal Jaume digué del Sainet trist d’en Guimerà, que us deixa un cor petit, petit com una avellaneta… que fa entendrir i plorar… que fa mal i reconforta a l’ensems.”.

Fins avui ha publicat els poemaris La cabra que hi havia (Documenta Balear, 2009), Nosaltres i tu (Lleonard Muntaner, 2011), Homes i ocells (Club Editor, 2012) i Visca! (Documenta Balear, 2012) i s’ha encarregat de l’edició de Dues Catalunyes d’Àngel Carmona (Lleonard Muntaner Editor, 2010) i de la Poesia completa d’Àngel Guimerà (Edicions de 1984, 2010). Ha participat en diferents antologies com Pedra foguera, antologia jove dels països catalans (Documenta Balear, 2008), Quàntiques, 10 poetes joves en diferencial femení (Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma, 2008), Allò de dintre, homenatge poètic a Joan Ponç (Edicions Poncianes, 2010), Ningú no ens representa, poetes emprenyats (Editorial Setzevents, 2011) i Màscares i reclams, vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló (Curbet Edicions, 2012). A més participa en diferents projectes col·lectius, en homenatges a d’altres poetes, en recitals de poesia i segueix escrivint, publicant, recitant a cor que vols, escampant paraules al vent i sobre el paper i no es cansa mai. Tota ella és poesia. Avui ens explica qui és, que fa i perquè, com veu i concep la poesia i els projectes que té entre mans.

 

Blanca Llum Vidal

 

Quan i com descobreixes la poesia i decideixes dedicar-t’hi? D’on ve aquesta dèria per la paraula?

Diria que vaig descobrir la poesia amb «la pell mig del sol, mig de la lluna» d’en Ferrater. Però ho diria, només. No sé si l’he arribada a descobrir mai ni si es pot fer. Diria que no. Descobrir és treure el tel i veure la cosa tal qual: nua del tot. I entre la lluna i el sol de la pell n’hi ha molts, de planetes, que no sé qui són ni com són ni a què s’assemblen. O potser vaig topar-hi el dia que van dictar-me per telèfon el Domini màgic d’en Vinyoli o el dia que, en tenir el llibre a les mans, vaig llegir això d’en Nietzsche amb què Vinyoli fa començar el seu llibre i vaig riure de por: «aquesta és la tardor que et trencarà un dia el cor». O potser va ser quan em van demanar que, sisplau, llegís La mort i la primavera i vaig trobar-hi la nit. O potser no se sap. Vaig decidir dedicar-me a la poesia perquè no sabia com agafar el neguit. Ni l’amor. Ni els llibres subratllats ni els dibuixats. La dèria de la paraula ve de la dèria —si se’n diu dèria— d’acostar-se a l’altre —a l’Altre estrany i afuadís, a l’altre que estimes, que no coneixes, a l’altre que parla i que s’inventa, ell que és tan lliure, noves maneres —solitàries, solidàries—, noves maneres de fer i de pensar, de desfer i desitjar.

Quins autors t’han seduït i/o et segueixen seduint encara?

Llull, Tsvietàieva, Rodoreda, Brossa, Duras, Pasolini, Marçal, Papasseit, March, Vinyoli, Kafka, Ferrater, Celan… I Nonell i Ponç i Miró i Malèvitx i Goya…

Com és la teva poesia? Que li diries a algú que no et coneix de res?

Li diria que no pensi si sóc home, si sóc dona, si sóc d’aquí o si sóc d’allà. Li diria que vingui independent —ço és: amb un bolic d’independències. Li diria que rigui amb el riure que es parteixen les dones dels Homes i ocells però li diria també que no en sé, de fer només riure. Li diria que a vegades m’estimbo i que la flor que m’agrada és punyetera. Li diria que a vegades escric emprenyada i que a vegades ho faig per emprenyar però li diria que mai no disparo —ni paraules ni res. Li diria que vingui obert i disposat a jutjar-me. Li diria que si Hegel diu que «el que és racional és real; i el que és real és racional» la poesia que faig s’abeura dels qui lluiten —ço és: pensen i escriuen— en contra.

Conceps la poesia com una via d’escapament de pensaments no resolts? O en el teu cas va més enllà d’això?

Per a mi la poesia no és cap via d’escapament —ni de pensaments resolts ni no resolts. És més aviat un lloc per fer niu. Un espai per pensar i per pensar-me i per fer-ho escoltant. Un temps per escoltar el mal de món i l’emoció d’imaginar-se quantes criatures deuen estar naixent per tota la terra en aquest instant precisíssim i fugaç. Una manera de canalitzar l’alegria desbordant que fa el viure i el dolor massa gros que també. Un niu que li diu la follia a la follia no dita. Un niu de paraula i de música. Un niu —trencadís però fort— que s’esbatussa amb els nius estufats de violència i amb els nius arrugats d’arrogància. Un niu que quasi no es veu i que per això «pertot acaba i comença» (Verdaguer). Un niu humaníssim. Un niu fet d’amor, de memòria i d’escàndol.

 

Blanca Llum Vidal a la Guaiana francesa | Foto d'Enric Casasses

Escrius bàsicament per tu o ho fas pensant en qui ho podrà llegir?

Escric des de mi però no per a mi. Escric i penso que un dia, potser, algú ho llegirà i que un dia, potser, algú s’esbarallarà amb el poema o algú li contestarà o algú l’estrenyerà, potser abraçant-lo, massa fort. El lector és tan important que fa respecte però, quan escrius, no pots escriure pensant en algú que no saps com és ni si mai hi serà.

Fins avui has editat quatre poemaris ben diferents. Què hi trobem en cada un d’ells?

A La cabra que hi havia hi ha l’esverada que fan les coses el primer cop que les fas: l’amor, nedar, parlar, anar amb bicicleta o caminar per l’Amazònia. Un primer cop potser matusser però molt senzill: camina de tort o a quatre grapes però encara no ha après a enganyar. Nosaltres i tu és un garbuix de menes de maneres diferents, de provatures, de la cosa no és així perquè sí ni així altre per fer-ho al revés i és també una història d’amor que no només es reparteix entre dos —una història d’amors multiplicant-se. Els Homes i ocells són un esplet de finestres: retrats aproximats de realitat. De realitat molt abstracta, a vegades. I d’abstracció figurada, també. Finestres que s’obren als somnis i al món, al somnis de món i al món que somia. I els ulls que van cap allà i cap aquí amb diferents intencions: pescar-ne un trosset, de moment, o intentar agafar-lo del tot, de punta a punta i per la pell de la pell. El Visca! és un llibre per a nens i per als nens que tenim amagats a l’esquena, als garrons i a les butxaques. Un llibre per riure, per imaginar-se cantat o fet tot amb violins i titelles. Un llibre amb dibuixos d’en Rafel Joan, el pintor escafandrista, que no il·lustren el text, sinó que l’allarguen, li posen colors i el fan una mica més infinit.

A banda d’escriure participes assíduament en recitals poètics. Hi ha una necessitat d’explicar de viva veu, també, els teus poemes? Escriure i recitar van de la mà?

M’agradaria que la lectura en silenci, la lectura d’endins, la lectura amb tu tot sol, no necessités la crossa de cap altra mena de lectura per ser efectiva o afectiva o contundent. De tota manera, em costa molt separar la lectura callada de la dita perquè escric en veu alta. La lectura en veu alta, a més, et situa davant d’un altre repte: llegir un sol cop el poema de manera que qui t’estigui escoltant entengui què dius i per on vas. Si llegeixes un poema que has escrit tu, que l’emoció o que el dolor i que el ritme i la música amb què has fet repicar cada síl·laba, només se t’emportin a mitges: si se t’enduen del tot corres el risc d’oblidar qui t’escolta i vol entendre. Si llegeixes un poema d’un altre i el que fas és de canal entre el poeta i el públic, cal haver-t’hi estimbat, en l’esforç de comprendre, sinó no passa: el poema rebota tan ràpid que els qui l’escolten s’hi fan mala via.

 

Blanca LLum Vidal | Foto de La Cornuda

La teva poesia beu molt de la contemporaneïtat, d’ara, de les coses quotidianes… Això és habitual en molts poetes actuals, creus que és la millor manera per expressar-se poèticament?

No crec en cap millor manera d’expressió —ni poètica ni de cap mena. A tants cares, tantes màscares. A tantes plomes, tantes rimes —pensaments. I a tants moments, tant de canvi i diferència. Però sí, d’entrada, m’estimo més el més enquí que el més enllà.

Et sents reconeguda? Ho pretens?

Em sento reconeguda quan, després de donar a llegir una sextina que té per mots rima nina, vella, mare, dona, teva i meva em diuen que no se sap si el poema l’ha escrit un home o una dona i que millor, que tan se val; quan em diuen que alerta amb la prosa, que no fa cap falta ni li faig cap favor al text que es pot retallar en octosíl·labs; quan em pregunten d’on sóc perquè no se sap si escric amb la llengua a la terra o al mar; quan m’acusen d’haver llegit massa cops els Viatges i flors i quan m’aconsellen de llegir Si això és un home abans de seguir; quan pressenten que un llibre de poemes en prosa podria anunciar una novel·la; quan els moderns em titllen de poeta amant del ioga, que cal llegir dos cops per entendre i que fa una mena de poesia massa plena de fang i de fong i de carculles. Agraeixo les lectures d’aquesta mena, per exemple, que són lectures que et demanen de pensar-te i, sobretot, de repensar-te.

Creus que la poesia continua essent minoritària?

Diu que diu que la poesia no es ven ni s’ha venut. Que no interessa o que ben poc. Però el cas és que es continua editant i es continua venent com sempre: poc i a poc a poc. Gota a gota. Seguit, seguit. No és així —amb un procés poc cridaner, quasi invisible, però constant— com les coses arrelen i arrelen fort i de debò? A més, avui hi ha editorials que estan publicant escriptors que fins al moment no es coneixien en els cercles il·luminats i amb serpentines. Jo no diria que la poesia és minoritària, sinó, més aviat, minoritzada. Minoritzada per això que, per a Pasolini, era el nou feixisme: el consumisme. Minoritzada per unes propostes de lectura a joves i infants que amb prou feines deixen lloc per algun poemet. I minoritzada, sobretot, per la mandra d’haver d’agafar-se-la amb calma, la lectura.

Ara mateix s’està editant molta poesia en català, sorgeixen projectes interessantíssims, hi ha molta activitat, editorials i molta gent jove que aposta per aquest camí de vida. Com veus la poesia catalana ara mateix? T’agrada el que veus?

M’agrada que en Josep Grifoll digui que «a la follia no s’hi cau, s’hi arriba». M’agrada que n’Andreu Galan encengui bengales per als nens. M’agrada que n’Arnau Pons tradueixi Celan, l’Anne Bats la Marçal i que, com la Tsvietàieva, «només jutgin els jutges». M’agrada que l’Esther Andorrà s’inventi una llengua amb la llengua que hi ha. M’agrada que la Núria Martínez-Vernis ens faci escriure flamenc a les places. M’agrada que els pallassos de n’Èdgar Alemany parlin amb n’Arnaut Daniel. M’agrada que es cantin els poemes de la Maria Cabrera. M’agrada que n’Enric Casasses editi en Girbal Jaume i m’agrada la ràbia que els fa als sacerdots de la Filologia. No m’agraden els cànons i les canonades universitàries d’alguns senyorets de ringo-rango. No m’agraden els professors que vomiten que el que els agrada més d’una dona que llegeix són els pits i que l’Holocaust s’ha convertit en una qüestió de dones i de mariques (Enric Vila) i tampoc qui demana —perquè es pensa que pensa— que aquestes atzagaiades violentes siguin llegides com una forma intel·ligent (sic) de transgressió (Jordi Marrugat). No m’agraden els «gurús de micro» —l’expressió és d’en Godard—  que només busquen les tares de cal el veí. I no m’agraden més coses. I moltes altres m’agraden. Així la veig, la poesia catalana —i la literatura i l’art i la crítica— d’ara mateix: segons quina molt lúcida, interessant i burxaire; i segons quina altra d’una falsa maledicció tenebrosa que molts cops coincideix amb la que s’instal·la a les poltrones del poder.

Blanca Llum Vidal

Que et va portar a editar les Dues Catalunyes d’Àngel Carmona i la Poesia completa d’Àngel Guimerà?

A Guimerà m’hi van dur la vigència radical dels seus poemes, l’interès per una Renaixença que no només va saber cantar que «en llemosí sonà lo [seu] primer vagit» i que també va escriure pels carrers i pels marges, els cants de canari català i els cants revoltats a la pàtria —«Rei En Pere, Déu te valga:/ per quan deses lo punyal?/ Ja han tret a feix ses despulles/ a dintre manyoc de draps:/ los ossos com joc de bitlles/ topen damunt del llosat»—, l’humor lucidíssim de les seves feres malvades, l’oportunitat d’endinsar-me en el treball d’edició. A Carmona la seva intel·ligència, el seu vici de discutir, el seu pensament menystingut, la seva —discreta, aferrissada, tossuda— rebel·lió contra les capelles de l’art i del pensament i, doncs, de la política.

Escrius i recites poesia, col·labores en projectes col·lectius, reedites llibres descatalogats, publiques articles a la premsa. Amb aquest currículum i essent encara mot jove està clar que ets un cul inquiet. Quins projectes estàs preparant?

Miro i remiro la Punyetera flor que sortirà l’any vinent. Escric a la secció Catalunya del diario.es. M’esbatusso amb un text llarg que potser serà una novel·la curta. Reviso una Crònica d’un viatge a la Guaiana francesa. He traduït amb n’Arnau Pons un fragment de La douleur per a la col·lecció Bèsties d’Edicions Poncianes. Busco editor per a un poema per a nens. Llegeixo en veu alta poemes panxuts i poemes bressol i m’agradaria gravar-los. Escric a la dula, sobretot.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Retroenllaç: Blanca Llum Vidal: “La poesia no é...

  2. Blanca, quan algú escriu en la puta pobresa, mental i crematística, escriu coses tenebroses. Extermina prejudicis. Després venen els poetes rics, els poetes pagesos -al meu poble tots els pobres ho teníem clar, i per això ens marginaven: el pagès és el burgesoide del camp, estima la terra per calès- i se’n riuen, dient que allò és “impostura”, perquè per a ells tot és fàcil, tot ve rodat, que són senyors, i la seva fe en la paraula és… en fi: és una fe molt còmoda. És una fe maquinal. Una fe de panxa plena. Sobretot la del pagès català contemporani: els moros i negres que treballen per ells… aquests ja són una altra història… aquests, em sembla, sí que s’estimen la terra, perquè la toquen, i batallen per viure millor en aquest món de merda. Els pobres són els rars, i els eternament tristos. Els brillants de veritat… perquè fan brillar fins i tot l’obscuritat en que han nascut. I només saben ser rars… perquè és el que són… ni la comprensió cerquen (no per supèrbia, no: és una qüestió de temps, com sempre. No tenen temps per explicar el que volen dir. Només tenen temps per dir-ho. El temps, també, és dels rics). Volen viure, escriure en pau, que amb la guerra de la misèria ja en tenen prou. Visca Gramsci i visca Pasolini!

    per això m’ofenen aquests pallassos vestits de pobres, és vergonyós… la pobresa no sempre té cara de pobra.

    • No es podria dir millor, Gabriel, enhorabona. No m’oblidaré mai de la fredor absoluta d’aquesta colla de diletants de casa bona quan la dreta va ser derrotada per primera vegada a Catalunya, l’únic país del món en què els escriptors són més conservadors, saben menys política i tenen menys imaginació que el comú de la gent.

      • Benvolgut Gabriel,
        Marina Tsvetàieva va escriure des de la pobresa econòmica (crematística?) més extremada, i sempre lluny de la pobresa mental. És així que va poder exterminar prejudicis, sense haver de fotre mà a les tenebres.
        Per cert: aquest estiu, a Felanitx, la meva veïna pagesa emmenava les ovelles del cotxe estant. Era una estampa molt “post-Perejaume”, ara que en Jordi Marrugat ha posat de moda el “post”.
        En fi, una llàstima que en “Jordi Jo” (el famós covard de ‘Núvol’) t’aprofiti per dir bajanades.
        Quanta, quanta tírria!

  3. Retroenllaç: BLANCA LLUM VIDAL al núvol -ENTREVISTA- | Artbook