Björk Digital, un concert privat al CCCB

20.06.2017

El dia de la inauguració, abans d’entrar a les sales que vertebren Björk Digital, Rosa Ferré, cap d’Exposicions del CCCB, explicava als periodistes i primers visitants que no s’esperessin una col·lecció ordinària. “És important”, deia Ferré, “que tot el que veuran ho gaudeixin amb l’actitud d’assistir a un concert”. Aquesta és la clau. Som en un museu però la ment i el cos han de ser permeables al so i al moviment. De fet, podem ser categòrics: Björk Digital és un concert, un recital gairebé privat de l’autora d’Homogenic. I també és una experiència hipersensorial: si aquest concert íntim és possible, ho és gràcies a la realitat virtual, en la qual, inserit dins dels vídeos, l’espectador ocupa un lloc privilegiat que intensifica els sentits. Expo prorrogada fins al 22 d’octubre de 2017.

Björk digital és un concert privat més que una exposició | Foto: CCCB

La mostra s’assembla tan poc a una col·lecció de parets informatives que només cal llegir un sol text, el de benvinguda. La lletra de Björk obre l’exposició amb un missatge contextual. “Va sorgir de forma molt natural que m’aventurés com a soldat ras en el circ privat que és la realitat virtual precisament amb un material com aquest”, escriu. Fa referència al delicat contingut de Vulnicura, el seu últim disc, on relata la ruptura amb la seva exparella, el director de vídeos Matthew Barney. Una narració dura i visceral que expulsa dosis altíssimes de dolor i rancúnia. La cantautora és lluminosa i parla sense embuts de “tragèdia grega”.

La realitat virtual és el plat fort d’aquesta proposta | Foto: CCCB

Per explicar aquesta tragèdia digitalment, la islandesa ha triat novament Barcelona. L’admiració de la cantant pel Sónar va ajudar a tancar la instal·lació del “concert virtual” al Raval. Sobre la taula de l’artista hi havia ofertes d’altres pinacoteques. Centres de Brasil van pugnar fort, per exemple. La jugada va ser fer coincidir l’aterratge de Björk Digital —que abans ja ha passat per altres ciutats (Londres, el seu Reykjavík natal, Tòquio…)— amb el festival, on, dimecres passat, Björk va oferir un DJ Set (actuació com a punxadiscos).

Precisament, la nit del Sónar és il·lustrativa per abordar la transparència de Björk. La cantant va punxar vestida amb una roba blanca que només deixava entreveure els ulls i la boca. Semblava un espantaocells terrorífic. La indumentària era especialment estranya. Res d’inusual, per altra banda. Durant l’últim cicle artístic —els anys de Vulnicura—, als concerts i reportatges fotogràfics, Björk apareix amagada darrere de màscares d’estructures complicadíssimes. Sempre ha estat una artista críptica i podríem creure que els últims anys ha apuntalat la tendència a la reclusió estètica i personal. Però els seus últims treballs musicals i audiovisals trenquen amb aquesta suposició. La Björk actual és transparent com la gelatina. Una transparència que aplica amb rigorosa exclusivitat al seu treball i que poquíssimes vegades és sinònim d’exhibició social. Com a comissària no ha ofert cap roda de premsa. Només se l’ha escoltat en una xerrada sobre cultura virtual al Sónar.

Però anem al que ens ocupa: el concert. Björk Digital es divideix en dues parts. La primera aborda el trencament amorós que inspira Vulnicura. En quatre sales es distribueixen sis vídeos, cinc en realitat virtual. La segona part se subdivideix en dos altres assumptes: la penúltima habitació acull una retrospectiva sobre l’emblemàtica obra audiovisual de l’artista; l’última sala s’atura en la perllongació educativa que Björk ha donat a Biophilia, el disc anterior a Vulnicura, i que ja s’implementa a escoles d’Escandinàvia a través d’aplicacions i tauletes.

Tot i que la primera part, el gruix del concert, és la més impressionant, l’entrada no llueix. Es rep el visitant amb “Black Lake”, la cançó que narra el moment exacte de la ruptura. Dues pantalles horitzontals i oposades emeten el vídeo de la composició, que és emès des d’una perspectiva diferent en cada pantalla. Una Björk abatuda canta sobre “dolor i horrors eterns”. El so a la sala és excel·lent —ho és a tota la mostra— però la innovació digital que se’ns promet no impacta.

El xoc arriba amb “Stonemilker”. Amb les ulleres de realitat virtual col·locades, el vídeo ens trasllada a una platja rocosa d’Islàndia on Björk encara treballa durament per rescatar l’amor en parella de la mort. “Tenim necessitats emocionals/Vull que sincronitzem els nostres sentiments”, expressa. Tot i que el receptor total és Barney, aquesta necessitat de sincronia també ens la reclama a nosaltres. La realitat virtual permet el frec, l’acostament amb l’artista. “La RV no és només una continuïtat natural del vídeo musical, sinó que té un potencial teatral encara més profund”, considera la cantant. Arriben, aleshores, les imatges virtuals per a “Quicksand”, “Mouth Mantra”, “Family” i “Notget”. Continuen sent obres d’una fascinant estètica digital i amb una Björk sempre central. Se’ns ubica a l’interior de la boca de la cantant, li veiem les cordes vocals. I arribem a sanar-la. A “Family” ens permet, amb uns comandaments, que cosim la nafra que té al mig del pit. És el punt àlgid del joc virtual que és Björk Digital.

L’exposició de Björk digital al CCCB | Foto: CCCB

En cap moment, però, se superen els nivells de proximitat i emoció d'”Stonemilker”. Per escrit és difícil transmetre totes aquestes sensacions. Som davant d’una proposta tan infreqüent que és curiosíssim experimentar. Els vídeos, futuristes i envoltants, són obres de Thomas Huang, Jessse Kanda i Warren Du Preez.

La retrospectiva final a tota una carrera de vídeos musicals icònics —l’han dirigit tòtems com Michel Gondry o Spike Jonze— funciona com a reconeixement a la importància que Björk ha donat a les imatges que il·lustren les seves lletres. I, per tant, a la saviesa amb què ha triat els millors directors. Són inoblidables les peces d’art creades per a “It’s Oh So Quiet” o “Bachelorette”. Però hi ha un risc en mostrar-ho tot plegat: és fàcil comparar la força de la realitat virtual amb el vídeo corrent i preguntar-se si, sent una papessa musical amb accés als artistes que desitgi, la islandesa no hauria pogut traslladar “All Is Full of Love”, per exemple, a una expressió virtual. Aquesta comunicació inexistent entre el passat i el present i la topada amb algun material ja sabut del darrer període, cosa que rebaixa la sorpresa, són els punts fluixos d’una mostra que ens presenta una cantant descarnada i límpida.

La claror de Björk, controlada i virtual, s’ha prorrogat al CCCB fins al 22 d’octubre de 2017.