Biel Mesquida, de nou, d’adolescent de sal

2.07.2013

L’editorial Labutxaca que, entre altres, recupera grans llibres de la literatura catalana, no acostuma a fer rodes de premsa. Aquest cop, però, s’ho valia i Vilaweb va oferir la seva sala per tal de poder presentar, quaranta anys després, la reedició del llibre L’adolescent de sal, de Biel Mesquida, guanyador del premi de novel·la Prudenci Bertrana l’any 1973.

 

Biel Mesquida

 

L’edició que s’ens presenta avui és exactament la mateixa que sortí el 1990, amb el preludi de Blai Bonet. Segons Mesquida, el repte i trencament que representà al seu moment, l’aire de poemes visual de moltes de les seves pàgines, avui en dia suposaria un altre repte: digitalitzar-lo. No pas en el sentit de convertir en un document digital allò que ja hi ha en paper sinó fer-ho d’una manera altament interactiva, amb enllaços, informacions… Aquests seria la manera de poder llegir L’adolescent de sal, d’avui.

Dolors Oller, catedràtica de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, en feu la presentació. Tot situant Mesquida com un dels fonaments de la literatura catalana ens feu fixar en el seu estilisme, poc en boga actualment,  de la violència verbal, les imatges potents, que ho omplen tot i no deixen lloc a una lectura epidèrmica de l’obra. Mostrant que l’autor tracta de quelcom tan natural i evident com un cos que reacciona a un altre cos parlà d’un desig que va per sobre una concreció entre l’amic i l’amat però que alhora fa sentir dins la pròpia carn l’eriçar-se la pell, l’esgarrapada. Són els mots i les construccions d’imatges el que fan sentir revifar el desig mitjançant el sexe eficaç que es desplega a les pàgines del llibre i que no es troba només aquí, sinó també al poemari El bell país on els homes desitgen els homes (Labutxaca). Del pròleg que Blai Bonet en féu del llibre a l’edició de 1990 —de lectura obligatòria!, ens diu—, en destacà els mots que, a part de fer evident la contínua actualitat del text, parla de la carn i el cos com un “misteri volgudament misteriat”. Els mots de Bonet, com els de Mesquida, són l’expressió exacta dels judicis clarividents que només poden fer els poetes.

Biel Mesquida, rere unes ulleres fosques ens ofereix el llibre i la seva història. Un cop guanyat el premi Prudenci Bertrana i amb l’editorial una mica escèptica pel repte tipogràfic que representava editar el llibre (obriu-lo i ho veureu!) van dur el manuscrit a la censura. Evidentment, no la passà. El censor, mentre llegia, havia marcat amb vermell paràgrafs i paràgrafs de l’obra que anava “contra la constitución, contra la religón, la institución familiar, las fuerzas del orden!…”. De tant rabiós, havia esquinçat pàgines i tot.  Malgrat els esforços de més d’un perquè el llibre sortís a la llum, no va ser fins al 1975 que es va publicar. Aquells dos anys d’incertesa, però, serviren per treballar el manuscrit. No edulcorant-lo, no disfressant-lo com li havien demanat perquè passés a la censura, sinó per carregar metàfores, arrelar-lo encara més: per perfeccionar-lo.

L’Adolescent de sal és d’aquells llibres que, malgrat ser gairebé iconogràfic d’una època i d’esdevenir un llibre de culte d’un moment concret, han perdurat en el temps. Segons Biel, és com una taula de fusta de cuina, d’aquelles on es cuina tot: s’hi tallen les verdures, la carn es salpebra… I de mica en mica perd la seva llisor i comença a ser un paisatge.  O, encara millor, una cartografia formada de fondalades i regruixos, que són els “nirvis” de la fusta. I aquests nirvis, aquesta part més dura i permanent són els grans temes que esdevenen universals en L’adolescent de sal, allò que, amb el temps, encara ha guanyat més força.

Mesquida, com tot poeta, batalla per tocar, amb la seva obra, aquell deix d’universalitat, de tocar diana. Ço és per la llibertat: la llibertat de l’escriptor, de dir el que vol, sent i pensa i la llibertat amb què juga amb la llengua, en aquest cas la catalana, tot emulant mestres i la tradició sense estancar-s’hi. Les cites, pegats, reproduccions, no només són de Herman Hesse, Cesare Pavesse… sinó que, al seu costat, s’hi presenten els grans de la literatura catalana, des de Blai Bonet fins a Ramon Llull passant per Josep Carner, Víctor Català, J. V. Foix… Tot creant, d’aquesta manera i amb aquestes arrels, amb un aire que bascula entre la salabror insular i la grisor condensada de Barcelona, una novel·la de formació, seguint la llarga tradició europea.

 

Biel Mesquida | Foto Joan Manresa

L’adolescent de sal és un llibre dens, intens. Un llibre per llegir lentament i emperesir-se en els plecs de les imatges voluptuoses. Visual per la incisió dels mots, que fendeixen les estructures més naturals, que regiren el pensar; i visual i granulós pel conglomerat de textos i de referències. “Tota citació és al mateix temps una interpretació”, diu una frase de Lukács que Mesquida recull a L’adolescent de sal. Gaudint del treball d’artesà, que cura i performa amb les mans nues, colrades per sol i vent, podem cridar ben fort que quaranta anys després l’adolescent de sal no s’ha dissolt encara.

 

 

 

 

Barcelona. La Garriga