“Betroffenheit” i l’inexpressable

2.05.2017

“There has been an accident” “Look at this, remember?” “But how?” “Just forget it” “Let’s go back” “No, wrong answer” “What are you doing?” “Let’s be very clear about it” “Let’s go down there” “Why?” “The whole show is set to go” “Remember?” “This is the wrong outcome” “Forget it” “You’re not gonna get down there?” “No, wrong answer” “There’s nothing more down there to find” “Remember?” “Remember?” ”Remember?”

El Mercat de les Flors ha presentat ‘Betroffenheit’ aquest darrer cap de setmana

Un esdeveniment traumàtic que provoca un estat mental i físic concret, l’anomenat en alemany “Betroffenheit”: en anglès, català o castellà no existeix cap traducció literal, però s’entén com un estat de consternació, de shock, de trauma. Realment hi ha poques paraules que el defineixin amb exactitud, potser perquè ell mateix és indefinible, perquè les paraules són insuficients per descriure’n l’essència, potser perquè la raó no hi té lloc en un estat com tal.

La coreògrafa Crystal Pite (Kidd Pivot) i el dramaturg i intèrpret Jonathan Young (Electric Company Theatre) es proposen amb la seva creació, precisament, expressar l’inexpressable mitjançant el text i el gest; la paraula i la dansa. Els artistes canadencs han creat una peça que els ha merescut un Olivier Award per la millor “New Dance Production” del 2017. Betroffenheit, que es va poder veure el passat cap de setmana al Mercat de les Flors – el millor de la temporada, gràcies! – parteix de la història personal de Jonathan Young, amb qui es viatja (ell l’escriu i la protagonitza) a través de diferents estats i etapes dominats pel trauma, el dolor, l’addicció i la final recuperació. De totes les característiques destacables de la peça, una d’elles és l’aconseguit equilibri entre la particularitat de la vivència real i personal de Young i la universalitat de les emocions que genera el seu estat, en què tot ésser humà pot trobar reconeixença.

Betroffenheit s’inicia amb el moment post-accident i va avançant per diferents estats, sempre dins el cap de Young. Al primer acte ens tanquem en una habitació industrial impregnada de sordidesa on Young s’interroga constantment de forma neuròtica. La seva personalitat es desglossa en milions de veus que es qüestionen i es contradiuen amb insistència, i que sorgeixen de l’espai i d’objectes inanimats: amplificadors, portes, llums. Les veus de Young també broten dels cinc magnífics i virtuosos intèrprets de Kidd Pivot que comparteixen escenari amb el protagonista.

Un moment del primer acte de ‘Betroffenheit’, que es va poder veure al Mercat de les Flors

Dins el primer acte ens tanquem en un espai amb personatges extremadament inquietants on apareix l’addicció i la conseqüent caiguda. L’addicció s’insinua revelada en un gran show on es balla salsa i claqué, una explosió de colors cridaners que contrasten enormement amb el gris metàl·lic general. De sobte ens trobem en una espècie de cabaret televisiu a l’americana banyat de color blau elèctric amb presentadors carismatiquíssims rodejats de plomes de color rosa: és l’eufòria de les substàncies i el plaer efímer que generen, una deliciosa distracció, però després del paradís frenètic la caiguda és demolidora. Caiem encara més en l’interior obscur del protagonista, amb les seves veus encara més desorientades, si cap, que a l’inici.

El segon acte ens precipita de l’hermetisme a la llibertat. Arribem sense el protagonista a un espai obert completament abstracte sense els personatges torbadors que apareixien i desapareixien enigmàticament de l’habitació tancada, ara són ballarins: ens trobem en el no res invadit per la desorientació. És un moment on la paraula té menys presència, i on veiem més dansa i gest. Al final, Young i les seves veus retornen i ens parlen per concloure en un final real a què s’hi arriba per la catarsi del cos. La veu serena esmenta que en el present no hi queda res a l’habitació per ell; però seguidament, en una contradicció, afirma que la mort encara és a l’habitació, i si marxa, oblida. Un savi final que abraça els extrems a què estem sotmesos en les nostres vivències. El protagonista ha d’aprendre a conviure amb el passat sense que aquest el devori: l’accident forma part d’ell mateix.

Betroffenheit desprèn qualitat, expressada en un meticulós treball de recerca tan intel·lectual com físic. El fet que el ball i les paraules estiguin tan bé entrelligats demostra el talent de Pite i Young, i una cosa molt difícil d’aconseguir: que aquestes dues expressions artístiques es produeixin gairebé de forma simètrica durant tota la peça, el que és traspassar els límits existents entre el teatre i la dansa. Una aposta arriscada, sense dubte, però un potent resultat final que commou enormement. La vertiginosa humanitat de la temàtica passa per diverses passions humanes, com la ironia, el dramatisme, la contradicció, l’heroïcitat i finalment, englobant a totes, hi queda de les més importants, la supervivència.