Bertsolari Txapelketa Nagusia

28.12.2013

El Barakaldo Exhibition Centre ha acollit un concurs multitudinari de cançó improvisada. Carla González Collantes ens descobreix la tradició basca d’improvisar bertsos i cantar-los en públic, ja sigui davant d’un grup reduït d’assistents o davant de 15.000 persones (que són les que assisteixen cada quatre anys a la final del campionat per veure, en directe, qui s’enduu la txapela.

Txapelketa a Barakaldo. Amets Arzallus al fons a la pantalla | Foto de Macià Ferrer

Vaig descobrir la cançó improvisada gràcies a les albaes que es canten la primera i última nit de la Fira de Xàtiva. El primer cop que les vaig escoltar devia tenir 15 anys, i des d’aleshores ençà he intentat no perdre-me-les. Però no va ser fins a uns quants anys més tard que vaig descobrir “de veritat” la improvisació. Jo treballava a Televisió de Mallorca (la televisió pública, i en català, que el PP va tancar) i em vaig assabentar que Ensaladilla So Insistent feien un concert a sa Pobla. Em vaig posar en contacte amb Catalina Canyelles, glosadora mallorquina i integrant del grup, i Pep Toni Ferrer i jo en férem un reportatge per al programa “Ítaca”. Pocs dies després, el 29 de desembre de 2007, les associacions Cor de Carxofa i Canonge de Santa Cirga van organitzar a Palma les primeres 12 hores de glosa, que es van tancar amb un concert d’Ensaladilla al bar Es Pinzell. Després van venir la Trobada de Cantadors d’Espolla, el Transglosadors, etc.

Van passar més anys encara i, per motius que no vénen a tomb, vaig instal·lar-me a viure un parell de mesos a Bilbao. I va ser allà on vaig veure Bertsolari, un documental en què s’explica la tradició d’improvisar bertsos i cantar-los en públic, ja siga davant d’un grup reduït d’assistents o davant de 15.000 persones (que són les que assisteixen cada quatre anys a la final del campionat per veure, en directe, qui s’enduu la txapela). El documental em va impressionar molt —de fet, vaig anar tres vegades al cinema a veure’l—, i també em van impactar fortament les imatges del Barakaldo Exhibition Centre (BEC), ple a vessar d’aficionats al bertso.

Enguany, quan em van dir que tornava a celebrar-se el campionat, no m’ho vaig pensar dues vegades: calia anar a la final de Barakaldo sí o sí. La XIV edició del Campionat Absolut de Bertsolaris va començar el 29 de setembre i va acabar el 15 de desembre passat, amb un BEC de gom a gom. En l’edició d’enguany, la vuitena que organitza Bertsozale, l’associació d’amics del bertsolarisme, hi van participar 43 bertsolaris de les 7 províncies basques. Però tan sols 8 van passar a la final: Maialen Lujanbio (guanyadora de l’edició del 2009), Amets Arzallus, Igor Elortza, Sustrai Colina, Beñat Gaztelumendi, Aitor Mendiluze, Unai Iturriaga i Aitor Sarriegi.

 

Txapelketa a Barakaldo | Foto de Macià Ferrer

 

Després de dos dies de voltar per Bilbao, diumenge vam matinar per arribar al BEC d’hora. La final començava a les 11 h, però alguns dels “expedicionaris” catalans que ja havien assistit a la final en edicions anteriors ens havien advertit que a les 9 h el recinte ja era gairebé ple i que hi havia problemes per aparcar. No era cap broma: ens vam quedar bocabadats de la gentada que feia cua per entrar-hi. Ens vam reunir amb la resta de companys —uns 40— vinguts des del País Valencià, Mallorca i Catalunya, i l’organització ens va acompanyar fins a la zona que havien habilitat per a nosaltres, on teníem disponible un servei de traducció simultània (en català, anglès i castellà) previst per a la seixantena de persones vingudes de fora (a més de nosaltres, hi havia investigadors i improvisadors de diferents parts del món). Quan ens vam asseure ja no hi havia pràcticament cap seient buit, i encara quedava més de mitja hora perquè es disparés el primer bertso.

Un parell de minuts més tard de l’hora prevista els finalistes van pujar a l’escenari. Els aplaudiments i els crits del públic eren ensordidors. Això era tan sols el preludi d’una jornada que ens quedaria gravada a la memòria. Després d’una ronda de presentació, van començar les proves puntuables. La final va durar més de 7 hores (d’11 a 14.30 h i de 16 a 20.15 h) en què el jurat va posar a prova els 8 improvisadors per saber qui d’ells era capaç d’inventar, àgilment, uns bertsos més rics. El procediment, a grosso modo, és el següent: a cada bertsolari (de manera individual o per parelles) se li comunica el tema, la mètrica i la tonada que ha de fer servir en l’exercici i, després d’uns segons, aquest entona els seus bertsos. El públic escolta en silenci absolut i conté els aplaudiments, que esclaten amb les síl·labes finals del darrer bertso.

En aquesta nova edició el jurat va determinar que Maialen Lujanbio i Amets Arzallus havien estat els millors, com també ho van ser en l’edició del 2009. Tots dos van haver de competir novament i, després de dues noves proves, Arzallus (que va aconseguir 1.737,5 punts, enfront dels 1.686,5 de Lujanbio) es va endur la txpalela. Els aplaudiments van ressonar al BEC durant uns quants minuts, i ho van tornar a fer després dels bertsos amb què cadascun dels 8 bertsolaris es va acomiadar, amb agraïments a l’organització i al públic. Encara avui els sent.

Dies després d’haver tornat de Barakaldo continue impressionada. Des de casa mire els vídeos d’alguns dels bertsos que vam escoltar amb l’emoció escampant-se per tot el cos i torne a llegir els versos amb què M. C., autor del bloc Carabassa, sintetitza el que va viure aquell dia a Barakaldo, que crec que és extensible al que vam sentir tots els que hi érem. Ho recorde amb intensitat i amb el convenciment que assistiré a una nova final d’ací a quatre anys, potser havent après una mica d’èuscar.

 

 

Mentre passen els quatre anys que ens separen d’una nova final, sortosament podem continuar gaudint de la cançó improvisada que de mica en mica va guanyant espais als Països Catalans. D’això, Cor de Carxofa en té la major part de culpa. Una de les properes cites serà una nova edició de les 12 hores de glosa, que se celebrarà a Sabadell el 29 de març del 2014. Ja frise.