L’eixamplament de l’ànima

5.06.2013

El tema escollit per al penúltim diàleg de Pedralbes d’aquest curs ha estat el lloc de l’espiritualitat en la vida quotidiana. ¿Com es conrea? ¿Què entenem per espiritualitat? ¿Hi ha lloc per a la pausa en un món hiperactiu i hiperestimulat? Després d’haver orbitat durant cinc trobades al voltant dels llimbs eidètics de la teologia, la filosofia i l’estètica, ja havia arribat l’hora de tocar terra.

 

Berta Meneses i Joan Garriga al Monestir de Pedralbes

 

Els dos convidats d’aquesta edició són dues figures singulars i molt seguides en l’àmbit de l’espiritualitat; una espiritualitat, però, pròpia del segle xxi, que tendeix més cap a una amalgama interreligiosa ―i fins i tot interdisciplinar― que no pas cap a una militància autista en un credo concret. Per una banda teníem Berta Meneses, monja filipense llicenciada en químiques i teologia i mestra zen. Per l’altra, Joan Garriga, psicòleg humanista fundador de l’Institut Gestalt de Barcelona i pioner estatal en constel·lacions familiars, psicologia dels eneatipus i PNL. Aquests dos personatges em van recordar immediatament a Abdelmumin Aya, exmembre de l’Opus Dei convertit a l’islam que acaba de publicar El arameo en sus labios, on exposa la redescoberta que va fer de la paraula de Jesús en la seva llengua original. En la presentació del llibre, Aya va donar les claus d’aquesta espiritualitat contemporània: una entesa entre religions basada en l’apropiació personal (sovint eclèctica) dels motius més inspiradors de cada tradició. Una monja que és mestra zen; un psicòleg que amb els recursos de diverses tradicions espirituals prova d’arribar allà on la psicologia no arriba, i un cristià que es converteix a l’islam per acabar tornant al Nou Testament. Tres biografies úniques que comparteixen el fet d’haver-se trobat espiritualment mitjançant tres opcions de vida radicalment personals.

Meneses i Garriga (i sospito que també Aya si hi hagués estat) van estar d’acord en tots els punts essencials de la seva conversa sobre la pràctica de la vida espiritual en el món actual. Fins i tot els termes amb què s’hi referien eren similars, si no idèntics.

Però, aleshores, ¿com es fa per dur a la pràctica quotidiana el conreu de l’espiritualitat? Pels dos ponents, consciència i silenci són dues nocions clau. Silenci per arribar a la consciència, que s’expressa en el silenci. El camí del coneixement interior requereix una disminució, si no l’abandó absolut, de l’ego, el jo petit. Tant Meneses com Garriga van oposar l’ego a l’ànima com a realitats que tendeixen a la incompatibilitat. En els moments difícils, de crisi, quan la presumpta solidesa de les nostres creences s’enfonsa, el nostre ego trontolla; és en aquests moments quan, segons Meneses i Garriga, apareix l’oportunitat per a l’eixamplament de l’ànima. ¿I què és l’ànima? Per Garriga, el que no s’esgota ni en les passions, ni en el pensament, ni en el cos; aquell romanent vaporós, que és el que et permet dir sóc (i el que també permet el reconeixement de l’alteritat), és el que pretén alimentar la pràctica espiritual.

 

Joan Garriga

 

Però parlar de la pràctica de l’espiritualitat només ha de servir per esperonar o enfocar la pràctica mateixa; la invitació de Meneses i Garriga anava en aquesta direcció. No entretenir-se gaire en l’especulació. Posar-se en camí per trobar l’equilibri propi entre vida activa i vida contemplativa. Discutint el pes que ha de tenir cada una de les dues vides, els ponents també coincidien: el model no és tant el de l’entrega total a la contemplació platònica, sinó que, més aviat, és una cosa semblant a la que practicaven els càtars, pels quals la vida espiritual començava i acabava en la vida pràctica (fins al punt que els clergues càtars havien de ser mestres en algun ofici manual). Amb aquest model en ment l’anècdota que va explicar Joan Garriga pren tot el significat: es veu que quan un deixeble va preguntar a Hellinger què era espiritualitat, Hellinger va contestar: «Espiritualitat és una mare que cria vuit fills.»