“Bernstein rules!”. Yeah

19.10.2018

Per primera vegada en la seva història, el Gran Teatre del Liceu ha presentat Candide, l’opereta en dos actes de Leonard Bernstein, l’any del centenari del naixement del compositor nord-americà.

Leonard Bernstein – Foto de Susesch Bayat

El 1996, Xavier Albertí va dirigir (escènicament i musicalment) una poc afortunada versió de Candide, l’opereta de Leonard Bernstein sobre la novel·la homònima de Voltaire. D’aleshores ençà, i tot i que sopranos de renom han inclòs en molts dels seus concerts i recitals l’ària de Cunegonde “Glitter and be gay”, Barcelona tenia pendent el muntatge d’una de les obres més cèlebres de l’autor de West side story. El Liceu, aprofitant la coincidència amb el centenari del naixement de Bernstein, ho ha aconseguit parcialment: en primer lloc, perquè la versió no ha arribat íntegra (faltaven els hilarants diàlegs entre els números musicals) i en segon perquè no s’ha fet escenificada.

Reconeguem, no obstant això, que la solució de comptar amb un text traduït i adaptat pel gran Salvador Oliva i recitat pel no menys gran Jordi Boixaderas ha estat encertada. Sobretot si tenim en compte que les taules de l’actor català van sobreposar-se a problemes tècnics, com ara un micròfon entestat a no obrir-se al principi de la segona part, i que va tenir com a resposta l’emissió a plena veu de Boixaderas d’algun dels passatges recitats.

L’opció de la semiescenificació també va tenir alguns moments feliços, gràcies al moviment escènic concebut per Albert Estany. Més val això que res, però un pensa que hauria estat òptima una versió escenificada, ja fos llogant-ne una d’existent o bé coproduint-ne una de nova amb algun altre teatre.

A la direcció musical de John DeMain li va faltar tremp i brillantor. L’obertura va sonar a retalls de música més o menys enganxats a mode de patchwork, sense un fil conductor clar. La resta, va consistir en un acompanyament més o menys convencional, que impedia reconèixer la genialitat del Bernstein orquestrador, amb molts detalls i matisos que quedaven negligits per la poc imaginativa de DeMain, especialment a la segona part. Davant d’això, el rendiment de cor i orquestra va ser per complir amb l’expedient.

Més sort vam tenir amb el quadre de solistes, entre els que vam poder comptar amb veus consagrades ja molt veteranes, amb veus joves i prometedores i amb veus passables.

Paul Appleby va ser un Candide ajustat a les exigències del rol titular, gens fàcil i amb un cant que demana sovint estabilitat en la zona del passatge. En contraposició, la part de Pangloss (així com les de Martin i Cacambo) va recaure en un caricat pur, un divertidíssim Kevin Burdette de veu tan poc interessant com ajustadíssima al registre que se li demana, és a dir, al de la comicitat de l’opereta. Cunegonde va ser Meghan Picerno, soprano que va arribar on calia en una pàgina tan esperada com “Glitter and be gay”. Tanmateix, m’és difícil imaginar aquesta soprano en un rol com el de la Lucia donizettiana que, pel que llegeixo al seu CV, té en repertori.

El capítol dels veterans requeia en Doris Soffel (Vella Dama) i en Chris Meritt (Governador/Vanderdendur/Ragotski). I van respondre d’acord amb les expectatives, sobretot la mezzo alemanya. Les veus presenten les debilitats pròpies d’una edat que no perdona, però la professionalitat i l’expressivitat, a més de la construcció del personatge (tot i la versió semiescenificada) segueixen incòlumes.

La vetllada es va complementar amb les felices intervencions dels sempre eficaços Inés Moraleda (Paquette) i Josep-Ramon Olivé (Maximilian/Capità) en el context d’un espectacle que va agradar: números aplaudits al final i riallades ben distribuïdes palesaven que el públic s’ho va passar bé. I és que, com em va escriure a través del “whatsapp” un bon col·lega al final de la funció, “Bernstein rules!”. Yeah.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Si tot-hom conegues la musica de Leonard Bernstein, llegir aquesta critica seria afegir poca informació del genial music total compositor, director d’orquestra i pianista. Segons va dir Arthur Honegger, la primera condició per a ser un bon compositor és que estiguis mort.
    Bernstein la compleix…… però ara s’hauria de parlar mes de la gran sensibilitat de Bernstein. Les critiques musicals deixan sovint de banda el gran esforç creatiu del compositor. La mateixa overtura de Candide, l’hauriem de tenir com exemple per inspirar-nos en la motivació positiva humana. El caracter alegre, colpidor, exigent, sensible, contrastat….. son per mi informacions/opinions propies, que podrien millorar la critica. Els interprets som un petit pont obvi per conectar la genialitat cretiva de Hotteterre, Bach, Prokofiev, Bernstein …. amb la humanitat. Ells van escriure la seva musica per nosaltres, per els nostres avis, pares, fills, nets, besnets….. Jo prefereixo que es parli més del compositor. Una interpretació, és un momemt puntual. Una simfonia és per tota la vida. Pero gràcies de Jaume Radigales