Bernat Puigtobella, 50 anys i molts llibres

Tal dia com avui de fa 50 anys va néixer l’editor d’aquesta casa: Bernat Puigtobella. Per celebrar-ho, i perquè Núvol és una gran família, hem demanat a amics i familiars del Bernat que ens diguin quin llibre li recomanarien per celebrar aquesta meitat de segle. Som conscients que potser ens deixem algú, i convidem tothom qui vulgui a posar la seva recomanació als comentaris. Moltes felicitats, Bernat. Aquestes propostes són per tu.

–Els llibres d ‘A, de Josep Lluis Badal

Aquest llibre que em vas regalar quan tenia 8 anys em va enganxar molt perquè era un dels primers llibres gruixuts i sense dibuixos que em llegia. Jo pensava que no podria llegir-me’l, però una vegada vaig començar no vaig poder parar. Em va introduir al món de la literatura fantàstica i les seves múltiples històries em van entretenir moltes estones. Moltes felicitats tiet!

Martí Puig 

–La febre del cim, de Jon Krakauer

El primer llibre que em va recomanar el Bernat va ser ‘La febre del cim’, de Jon Krakauer (que ha traduït ell, però això és només una anècdota). La veritat és que em feia com una mica de mandra, una novel·la d’aventures d’uns escaladors a l’Everest… un tema llunyà que no m’atreia gens! Però com que m’ho va vendre tan bé i va acabar portant-me el llibre, me’l vaig llegir. Quina descoberta! Quin ritme, que trepidant! Una novel·la que no m’he cansat de recomanar. I des d’aleshores ençà, he fet cas a totes les seves recomanacions, que sempre han portat la mateixa energia i emoció a la meva vida.

Anna Porta Abella

-La saga de Harry Potter, de J. K. Rowling

Fa molts anys, com a editor d’Empúries, vas ser el responsable de l’edició en català d’aquesta saga de llibres. Durant molts anys el meu regal d’aniversari va ser rebre els fulls amb les galerades corregides del que seria el nou volum que tothom estava esperant amb delit. Em vas fer sentir sempre molt privilegiada de ser de les primeres en conèixer el destí d’aquest mag que s’ha fet tant famós. Actualment els meus fills són súper fans de la saga. Sempre tindran l’orgull de saber que el seu estimat tiet, i padrí d’en Genís, va ser el responsable de l’edició en català. Per molts anys, Bernat!

Sara Gallés 

–Viatge involuntari a la Catalunya impossible, de Quim Torra

A part de ser el teu tiet, fa 50 anys que et vaig tenir als meus braços el dia del teu bateig, convertint-me també en el teu padrí. Tinc una dedicatòria del llibre que el Quim Torra va editar el 2010. El Carles Capdevila, amic del Quim, li va proporcionar una carta que el seu tiet Lluis Capdevila va escriure al seu amic ja difunt Just Cabot. Aquest any 2018, ha sortit una nova edició d’aquest llibre i la carta que ocupa unes 60 pàgines. És i continua sent una de les meves preocupacions que el Lluis Capdevila sigui una persona injustament oblidada. Amb les xerrades que em tingut amb tu, Bernat, d’aquest tema i d’aquest llibre, sempre he vist i veig una predisposició per part teva de donar a conèixer i de fer reviure el personatge. Per molts anys, Bernat. Em sap greu que al fer la Taula d’Orientació del cim del Montcau, m’oblides de posar un senyal que digui… “per allà nasqué el Bernat Puigtobella…el meu fillol”.

Josep Maria Escoda 

 

–Qui no sap riure no sap viure, d’Andreu Galan

Recomano aquest llibre de poesies del meu professor perquè és molt maco i molt xulo. Les seves poesies fan gràcia, especialment la que parla de menjars catalans i és un rap.

Bruna Puig

–Vivir la vida con sentido, Victor Küppers

Recomanar un llibre a en BernatPuigTobella50 és com explicar-li una recepta culinària un cuiner i xef, narrar-li un cas judicial a un advocat i jutge, com descriure-li un gol a un “pichichi” i entrenador, és com recomanar-li una obra de teatre a un actor i guionista o una simfonia a un músic i director d’orquestra…recomanar un llibre a en BernatPuigTobella50, escriptor i editor, no és senzill. Per aquest motiu he triat aquest llibre d’en Victor Küppers, que és un venedor nat, que comunica millor parlant que escrivint i, per tant, és més un comunicador que un escriptor. En aquest “Vivir la vida con sentido”, ens explica que tenir coneixements, experiència i habilitats, està molt bé, i és necessari, i suma… però que el més important, el factor multiplicador, que fa que una persona sigui ben valorada, és la seva actitud. L’actitud com a persona amb els familiars i els amics, amb els companys de feina, amb els coneguts i els saludats… l’actitud davant les oportunitats i també en front de les adversitats. En Bernat ha tingut sempre clara la seva vocació cultural i literària, sempre ha escrit llibres, articles, ha estudiat i ha investigat aquest món, i ha sabut transmetre-ho sempre amb una actitud positiva i constructiva a totes les persones del seu entorn. Ara estem tots entusiasmats en aquest Núvol, des d’on s’està fent molt bona feina, i estic convençut que amb aquest BarnatPuigTobella50, tot i que ja fa uns quants anys que funciona, i funciona molt bé, això tot just acaba de començar. Molts ànims i una forta abraçada!

Pere Castro

–Luvowski o la desraó, de Jaume Cabré.

Perquè aquest llibre, clau en el cicle de Feixes, al costat de “La teranyina” i “Fra Junoy o l’agonia dels sons” li recordi a en Bernat la seva germandat terrassenca originària. I perquè estic del tot convençut que en Jaume Cabré va tenir molt a veure, en els anys de Terrassa, amb la vocació i l’estimació per la literatura d’en Bernat.

Vicenç Villatoro

–Calidoscopi informal, d’Albert Jané.

Per molts anys, Bernat! I tot el meu agraïment per obrir-me les pàgines d’aquest teu -i nostre- Núvol que m’ha acollit en diverses ocasions per parlar de llibres que em semblen fonamentals. Voldria destacar l’extensió que em vas oferir perquè hi parlés de qui va ser durant molts anys l’ànima de Cavall Fort, Albert Jané, gramàtic, traductor, acadèmic de l’Institut d’Estudis Catalans i, ara mateix, autor d’aquest monument narratiu que és Calidoscopi informal, una novel·la, la dimensió de la qual -mil quatre-centes pàgines- espanta una crítica literària que encara no s’ha atrevit a endinsar-s’hi.

Joaquim Carbó

 

–Les clares paraules, de Miquel Martí i Pol

“Tot és en tot i el cicle recomença
cada vegada que el desig detura
l’ocell del temps i en fixa bé la imatge.

Tot és en tot, delimitat, tangible,

I a poc a poc, amb mots de cada dia,

Pot concretar-se en signes, en paraules”

Felicitats per molts i molts anys, plenes de contingut són les paraules! Els signes…. tants i plens de joia… esdevenen símbols perdurables, l´estimació no té data de caducitat!

Lluïsa Oller

–El present vulnerable – Diaris (1973-1978), de Feliu Formosa  

Sóc matinera: de dilluns a diumenge em llevo sobre les 4:45 – 5:00 del matí. Trec a passejar la Kima (gossa) durant 40-90 minuts. És en aquests moments que de vegades jugo a fer-me preguntes que mai abans m’han fet o m’he fet. Quina és la teva cançó favorita? Quin el teu llibre? Què passaria si…? No tinc una cançó favorita, com no tinc un llibre o un color o una peça de roba favorita… Hi ha llibres, cançons, colors que et venen al cap en funció del moment, les circumstàncies, l’estat d’ànim… En Bernat em va regalar farà uns mesos “El present vulnerable” de Feliu Formosa. L’he llegit aquest estiu passat (2018). Vull compartir cites com “La mort és un fet incidental dins un procés més tràgic: l’extinció de la memòria” (pàg. 9) o “La inspiració implica prèviament un oblit total, una renúncia exempta de tota nostàlgia, una irreductible ànsia d’aventura” (pàg. 25) o “…sota el desig de revenja hi ha la consciència que un mateix ha actuat malament… El ressentiment va, en definitiva, contra un mateix” (pàg. 174) i podria seguir i seguir compartint cites. Bernat: gràcies per aquest descobriment que m’ha permès descobrir-me una mica més a mi mateixa. Seguim!

Yolanda Tarango Julián

–Sota el volcà, de Malcolm Lowry

Tota la màgia de la novel·la maleïda, rebutjada pels editors de l’època, en una traducció al català de Xavier Pàmies, amb el seu ambient inquietant que puja de to a cada capítol, dels dotze que representen les hores del Día de los Muertitos de 1938. Estic segur que el Bernat coneix el cònsol Geoffrey Firmin, i probablement també coneix aquesta magnífica traducció. A mi, que l’havia llegida en castellà, m’ha encantat. Per això he pensat recomanar-li al Bernat aquesta lectura per si li hagués passat per alt aquesta traducció recent. Tot el rerefons de la trama de l’obra, especialment les abundoses referències literàries, és una garantia de fruïció lectora, apta per felicitar mig segle de vida. Per molts anys, Bernat!

Andreu Trilla

 

–Sàpiens, de Yuval Noah Harari

Yuval Noah Harari en el seu llibre “Sàpiens” descriu la historia d’uns simpàtics dinosaures que fa 65 milions d’anys van tenir la mala sort que un asteroide els caigués al cap i els matés a tots. Però la mala sort no va afectar únicament als simpàtics dinosaures sinó, sobretot, a la resta d’éssers vius, donat que la seva desaparició va propiciar que unes criatures autodenominades “homo sàpiens” s’expandissin i acabessin generant un dels pitjors malsons que la resta de d’espècies podien imaginar. Amb el pas del temps els “homo sàpiens” van desenvolupar intel·ligència artificial i van propiciar l’aparició dels “robots sàpiens”. Aquests van decidir que nomes ells tenien ànima i que per tant, els “homo sàpiens” eren estúpids i que tampoc tenien dret a la existència. Alguns “homo sàpiens” van tenir la sort de ser adoptats com a mascotes dels robot, però la majoria van acabar sent objecte d’experiments mèdics o constituint una font energètica dels “robots sàpiens”. El regnat dels robots sapient nomes va finalitzar quant un altre asteroide va caure del cels, va posar fi a la seva existència i la historia va tornar a començar.

Tere Pont i Josep Ll. Raymond

 

–Robinson Crusoe, de Daniel Defoe

Per molts anys Bernat!! La meva infantesa i adolescència va estar enriquida per la lectura. Llegir era una meravella, em traslladava a altres terres i gaudia de mil aventures. Un dels llibres la lectura del qual em va fer més feliç era el Robinson Crusoe de Daniel Defoe. Me’l va regalar el meu pare en una edició força maca amb gravats. M’entusiasmava la seva capacitat per sobreviure, idear estris nous, explorar el medi i crear més confort. També el manteniment de l’esperança i com perseverava dia a dia. Penso que tu també has estat perseverant i imaginatiu. Has explorat i has tirat endavant els teus projectes, mantenint la il·lusió i salvant dificultats. Per sort no t’has trobat tan sol com el Robinson i has trobat els col·laboradors adients. Segueix endavant! Una forta abraçada.

Mª Helena Feliu i Pi de la Serra

 

–El cel a trossos (Gent de Benborser), de Salvador Company

A risc que mirar-me el melic, el meu llibre bernatià ha de ser El cel a trossos (Gent de Benborser) el meu primer llibre que ell em va publicar quan era un editor jovençà i sense el qual res no hauria sigut igual, començant pel títol que ell i qui el va suggerir, el Joan Pellicer, em van convèncer de canviar. Apostar com ell ho va fer per un desconegut valencià i per un llibre de relats és tenir-los ben posats… Des d’ací aprofite per a felicitar-lo i comunicar-li que se li ha concedit el títol (ja era hora!) de fill adoptiu de Benborser.

Salvador Company

 

–My family and other animals, de Gerald Durrell

Vaig conèixer a en Bernat quan deuria tenir uns nou anys, a la empresa on treballava el seu pare i on la meva germana Núria i jo ens ocupàvem de la centraleta i de la recepció. Durant les vacances, el seu pare el portava a la oficina i el deixava amb nosaltres… Era un nen molt espavilat i ens ajudava a ensobrar correspondència o a enganxar segells, també ens explicava moltes coses de la seva família, de les vacances… Han passat molts anys, però tinc molt present com era llavors, i per això m’agradaria de recomanar-vos un llibre, que no se si ell ha llegit o no, però que m’hi recorda moltíssim. És My family and other animals, d’en Gerald Durrell (no se si està traduït al català, al castellà sí..) i que es una mena de biografia d’aquest escriptor-divulgador-naturalista, on explica les seves vivències de quan era un nen i vivia a l’illa grega de Corfú, on li passaven unes coses que li podrien haver passat també a en Bernat. Per molts anys!

Montserrat Rajadell Puiggròs (Telefonista de l’empresa ACERASA de Sant Just Desvern)

–La muntanya màgica, de Thomas Mann

He llegit tres vegades “La muntanya màgica” de Thomas Mann: en l’adolescència, en la maduresa i fa una parell d’anys. Com diu Isabel Adánez, la traductora al castellà de l’edició més recent, es tracta “d’un dels millors llibres de la història de la humanitat”. Al meu diari “El temps robat”, que Pagès Editors publicarà aviat, dedico un fragment a aquest llibre de Mann. S’ha considerat que Thomas Mann no s’aparta de la tradició novel·lística decimonònica, i alhora s’ha dit que és un novel·lista que reflexiona filosòficament sobre la vida, el temps i la crisi de l’art al segle XX. Però per a mi, l’obra que et comento és una grandíssima novel·la. Té uns personatges descrits i analitzats amb una gran destresa i amb una minuciositat que, després de cada capítol, ens deixa amb l’alè en suspens i amb el gran desig de passar al capítol següent. El protagonista Hans Castorp, enfrontat a la inesperada experiència de la tuberculosi en aquell sanatori de Davos, viu l’experiència del temps  que passa i de les maneres diferents de viure’l, d’una manera absolutament colpidora. Hi ha un capítol que m’ha emocionat profundament: la seva declaració d’amor a la russa Clavdia Chauchat, feta en francès i d’una minuciositat i una sinceriat que sempre m’han deixat profundament emocionat. Martí de Riquer diu una cosa divertida sobre el Quixot. Afirma que és una llàstima haver-lo llegit perquè l’experiència d’aquesta primera lectura no la pots repetir. Podria dir el mateix de l’obra de Mann, però com entre les meves tres lectures passen molts anys, l’he gaudit d’una manera especialíssima fa un parell d’anys.

Feliu Formosa

–Sol i de dol de J.V. Foix

“Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic, i a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.”
No puc recordar si els anys que vaig ser professor de literatura d’en Bernat, (un alumne brillant) vam coincidir a COU. Si és el cas, segur que va pasturar aquest poemari que, encara que de lluny sembli difícil, ben acompanyat, fa imperar primer un silenci agraït a l’aula, i després, interès per la poesia, i en alguns escollits, entusiasme. Mèrit, tot, del poeta.
Si no va ser així, Bernat, ho podia haver estat.
“Avui delesc, adés la mar coberta
I els fars en rocs perduts; o en cloure el dia,
Entre efímers morats, la claror incerta
Del sol colgant…”
Sempre és bonic observar com es pon el sol. Sempre és bonic observar.

Jaume Cabré

 

–El Polizón del Ulises, d’Ana María Matute

He triat aquest llibre perquè em recorda molt quan et vaig conèixer, ja fa una colla d’anys, i recordo que acompanyaves als estius al pare a la feina, i ens posàvem a xerrar i t’ensenyava el diari que jo feia explicant les aventures dels meus viatges… i vas començar tu també a escriure les teves anècdotes.  Eres un noi molt alegre i amb una gran imaginació, i per això em recordes força al protagonista d’aquest llibre, en Jujú –d’una edat aproximada a la que et vaig conèixer-, al que li agrada amb deliri refugiar-se a les golfes de casa seva per llegir i viure aventures.  I d’aquells primers passos per Sant Just Desvern, les aventures han augmentat més i més. Moltes moltíssimes felicitats, Bernat!

Núria Rajadell i Puiggròs

 

–Anades d’olla, del col·lectiu Pasta de Full

Rep la meva felicitació i els millors auguris a nivell personal i professional en aquest aniversari tant rodó.  Anades d’olla és un recull de microcontes del col·lectiu “Pasta de Full”, del que formo part amb vuit persones més. Ens reunim cada quinze dies des de fa anys,  per escriure, comentar i seguir aprenent. Com que també ens agrada la cuina, aquesta última publicació l’hem redactat en format de microcontes gastronòmics. Durant molts dies, vàrem garbellar els que volíem publicar, corregir i tornar a corregir i un cop a punt, amb l’ajut d’un professional proper al grup, ens vàrem cuidar nosaltres de triar format, del disseny i de l’edició. Em sembla que t’agradaria. Una forta abraçada.

Mary Pi de la Serra i Valero

–Una casa per compondre, de Núria Perpinyà

El primer encàrrec que em vas fer arribar des de Núvol va ser un article d”El vertigen‘, de Núria Perpinyà. Aleshores encara no ho sabia, però amb aquella novel·la vaig descobrir la que després esdevindria una de les meves autores de referència i, a la vegada, vaig passar a formar part d’un projecte que aniria molt més enllà d’un petit digital cultural. Cinc anys després, Núvol s’ha convertit en una casa familiar i acollidora com algunes de les que descriu Perpinyà en aquesta novel·la, i em serveix per recordar que les bones idees poden amagar-se a qualsevol lloc.

Núria Juanico

  

–Absalom, Absalom, de William Faulkner

Bernat, hem de tornar a Faulkner i deixar-nos de punyetes. De Faulkner vam aprendre a mirar per sobre l’espatlla la novel·la del dinou. El que passa és que ens n’oblidem i volem deixar de ser pedants. Hem de tornar a Faulkner. Al Faulkner destructor, al Faulkner grotesc, còmic, bíblic, cruel, enigmàtic… Al Faulkner shakespearià i cervantí que diria el teu amic Bloom, però que seria com no dir res. I debatent tornaríem a tenir 20 anys.

Benet Armengou

 

–La sopera de Meissen, de Bernat Puigtobella

M’agradaria recomanar aquest entretingudíssim i excel·lent text teatral. A mig camí entre les millors comèdies familiars de Di Filippo i el sempre suggeridor teatre de l’absurd, Puigtobella aconsegueix crear una divertida obra sobre el costumisme català, que captiva i atrapa des del primer moment i que no té res a envejar a cap clàssic de Segarra o Rusiñol. Aquest modest articulista va tenir l’immens honor de dirigir-ne la seva primera posada en escena el març de 2010. Que per molts anys puguem gaudir i degustar tot el que ens aporta i proposa Bernat Puigtobella!

Òscar Garcia Tobella

 

–Invitació a la saviesa, de Raimon Panikkar

De seguida a l’haver d’escollir un llibre per a tu, Bernat, m’ha vingut al cap i al cor aquesta gran persona. Ja saps que tant a tu com a mi, amb el Raimon ens uneix una gran amistat (ho vull dir així per fer-lo més present en aquesta nostra vida) i que gràcies a ell hem pogut sentir el goig per la vida més profunda i cultivar l’esperit del transcendent en el dia a dia, tant en el més quotidià com en el més elevat. M’agradaria compartir el llibre “ Invitació a la saviesa” de Raimon Panikkar. En podria dir molts més, però aquest concretament fa elogi a l’experiència humana que harmonitza tot allò que som. I sento que amb els anys aquesta vivència és més real i autèntica! I t’ho dic jo, que ja he passat de fa un any la franja dels 50… Per tu Bernat, el desig que també així sigui. Per molts anys! Una abraçada gran!

Elisabet Cot Ruera

 

–El Zoo d’en Pitus, de Sebastià Sorribas

Estimat Bernat, et recomano rellegir El Zoo d’en Pitus de Sebastià Sorribas, un clàssic de la literatura juvenil, que imagino que ja et vas llegir quan eres un nen, ja que era lectura recomanada a les escoles, i molt especialment a les escoles catalanes com “La Roda”, l’escola avantguardista i trencadora en què et vas educar a la Terrassa dels darrers anys de dictadura i l’inici de la transició, i que de ben segur va contribuir en la formació de la persona lletraferida que has esdevingut. Amb aquesta relectura vull evocar als nostres anys de feliç infantesa, una època en que vam tenir la nostra relació més estreta com a cosins-germans, més germans que cosins, però també com a veïns i amics del barri, compartint no només trobades i celebracions familiars, sinó gaudint plegats d’estones d’esbarjo al carrer o bé passant llargues hores tu, els meus germans i jo, els uns a casa dels altres jugant i gaudint de la nostra companyia mútua. Un petó de la teva cosina, més germana que cosina.

Eva Garcia Tobella

 

–Ortega Cano al natural, de Domingo Beltrán Corbalán

És l’únic llibre que no s’ha llegit el Bernat. L’altre que li quedava, Chistes de Lepe, el va acabar el mes passat amb problemes a l’engonal, tendinitis rotuliana i símptomes de desorientació. Ja recuperat, enfronta el seu darrer toro amb orgull, raça i clares esperances d’emportar-se las dos orejas y el rabo de l’Ortega Cano. Tu pots, Bernat! Cinquanta anys d’experiència t’avalen. PER MOLTS ANYS!

Xavier Bertran

–La febre del cim, de Jon Krakahuer

Em vas recomanar llegir La febre del cim de Jon Krakahuer, periodista i escalador nordamericà l’any 1998 del qual, més tard, et van donar el premi a la millor traducció d’anglès al català. Aficionat a les notícies de muntanya, vaig seguir per premsa la tragèdia de l’Everest de l’any 1996, de la que va ser protagonista l’autor del llibre, que es va salvar baixant abans que el mal temps s’endugués a tots els companys que es van obstinar a fer el cim quan encara estaven pujant. Només voldria comentar que traduir el títol original “Into thin air” per “La febre del cim” és un gran encert, perquè en  lloc de reflectir l’anècdota que en aquelles alçades l’aire és fi, per la manca d’oxigen, reflecteix que l’obsessió per fer el cim et pot conduir a la mort, i a la vida s’ha de saber fer renúncies per seguir endavant. Gràcies Bernat, per molts anys!

Josep Maria Gallés

–Jardí a l’Obaga, de Blanca Busquets

Llegint la revista Núvol vaig seguir la vostra recomanació de llegir un llibre de la Blanca Busquets, Jardí a l’Obaga. Em va encantar i després vaig voler conèixer més obra seva (La nevada dels Cucut, Paraules a mitges…) i per sort la vaig poder conèixer personalment en el club de lectura de la Biblioteca de Can Llaurador a Teià. Per tant, i seguint la recomanació, suggereixo l’últim llibre de la Blanca, La Fugitiva, que segons tinc entès té el mateix personatge que el Jardí de l’Obaga. Per molts anys continueu fent aquesta tasca.

Rosa Villaplana

 

–Biografia del Silenci, de Pablo d’Ors

Un llibre que està ple de petites grans savieses de les que, avui per tu Bernat,  destaco aquesta: “La meditació -¿o hauria de dir simplement maduresa?-, m’ha ensenyat a valorar el que és ordinari, elemental. Per això viuré des de l’ètica de l’atenció i la cura. I així arribaré feliç a l’ancianitat, des d’on contemplaré, humil i orgullós, alhora, el petit gran hort que he cultivat. La vida com a culte, cultura i cultiu.” Feliços 50 i a seguir cultivant i gaudint del teu petit gran hort!

Pep Martí

 

–Stet. An Editor’s Life, de Diana Athill

Bernat, em ve de gust dedicar-te Stet. An Editor’s Life, de Diana Athill, la venerable editora anglesa que el mes que ve farà 101 anys. Quan ja en tenia més de 80, Athill va decidir deixar constància escrita dels seus records de cinc dècades d’exercir aquest ofici que compartiu, i en va sortir aquesta joia autobiogràfica. M’estranyaria molt que no l’haguessis llegit, no sols perquè temàticament et toca tan de prop sinó perquè a vegades tinc la sensació (exagerada, però potser no gaire) que t’ho llegeixes tot. En el meu cas, la lectura d’aquest llibre ha estat una experiència tan gratificant que el recomano a tothom qui pugui llegir en anglès i vulgui delectar-se amb una prosa d’una amenitat i una elegància senzillament modèliques, fins al punt que algun crític ha arribat a dir que Diana Athill escriu més bé que la majoria dels autors que ha editat. Ara que has fet cinquanta anys de vida, goso demanar-te que, quan celebris els cinquanta d’aquesta noble professió a què et dediques, vulguis seguir l’exemple d’aquesta dona. Segur que el resultat seria un llibre per sucar-hi pa. Per molts anys, Bernat: que en facis tants com la senyora Athill, tirant curt!

Joan Sellent

 

–Els contes de Txékhov

Com si d’un germà gran es tractés, en Bernat em va aconsellar començar per llegir els contes de Txékhov. Jo només tenia setze anys i el Cau Ple de Lletres de Terrassa em semblava un contenidor de paper immens, encara per descobrir. Vaig intentar trobar consell altres vegades però en Bernat anava massa ràpid amb la seva bicicleta de carreres. I quan se’n va anar a Estats Units ja va ser encara més difícil poder coincidir-hi. Vaig restar un temps orfe sense el meu conseller literari de capçalera, però anys més tard el petit fil que ens unia va fer un nus. Aquest cop gràcies a la dèria per la dramatúrgia, aniríem plegats a veure Un dinar a cals Wittgenstein, de Krystian Lupa. Com sempre, no vaig saber com agrair-li la seva atenció cap a mi. Moltes gràcies Bernat. Des de llavors que compto els dies per poder assistir a la nova cartellera de Temporada Alta, amb l’òpera prima de Bernat PuigTobella: Sincerament Paniker.

Romà Garrido Puig

 

–L’horizon, Patrick Modiano

De quan treballàvem al mític Grup 62, encara al Peu de la Creu, recordo el Bernat caminant perillosament ulleres endins, els cabells esborrifats, uns incongruents pantalons lila i parlant com sol fer, sense mirar-te, perquè en el diàleg et persegueix fins tan lluny com puguis anar. Va ser ell qui em va fer descobrir Patrick Modiano. Fer i refer amb ell i el Josep Lluch el text de contra de L’horizon va ser per a mi el germen del meu inconstant feinejar en la crítica literària. Gràcies, Bernat!

Mercè Ubach

 

–The power broker. Robert Moses and the Fall of New York, de Robert A. Caro

The power broker és un d’aquells llibres atemporals. Una biografia convertida en best seller, però també un impecable assaig sobre l’idealisme, la personalitat, l’emprenedoria, la política, la ciutat i sobretot el poder. De com s’adquireix el poder, de com s’utilitza el poder per modificar el curs de la història i de com arriba a corrompre a aquells que el posseeixen. Recomano aquest llibre al Bernat perquè les nostres metròpolis estan en procés de canvi i segur que aquesta transformació formarà part dels nostres debats. En Bernat es preocupa per la ciutat en la que viu, el seu govern i la seva transformació. Però per sobre de tot recomano aquest llibre al Bernat perquè fa anys que me’l va recomanar algú a qui li tinc molta estima. I en la meva recomanació hi va també l’estima que li tinc al Bernat.

Ramon Querejazu

 

–Jane Austen at home, de Lucy Worsley

Happy birthday, Bernat!!! Sóc la Conxita Sal·lari, potser la primera profe d’anglès que vas tenir! Sempre t’agrairé l’havanera que ens vas fer quan vam anar a viure a Austràlia. Estic molt orgullosa de tot el que has fet, ets un gran escriptor. Un dels meus llibres preferits és el Jane Austen at home de la Lucy Worsley. Està molt ben documentat i el lector que admira els llibres de la Jane Austen hi trobarà molta informació sobre la seva vida i el període que va marcar la seva producció literària. Again, happy birthday from Richard and me. Lots of love,

Conxita Sal·lari

 

-El sacrifici prohibit. Freud i la Bíblia, de Marie Balmary.

Per molts anys Bernat!! Em demanen que et dediqui un llibre; la vida al teu costat ha estat sempre un llibre obert, ple de inquietuds i projectes que hem gaudit junts. Ara amb el projecte de Núvol segueixo al teu costat, encara que a vegades em costa atrapar-te. Vull dedicar-te aquest llibre de la Marie Balmary, ella denuncia un «respecte excessiu» en la lectura de la Bíblia, respecte que ens fa incapaços de fer-ne una lectura viva, de trobar-hi un nou accés, d’apropiar-nos personalment del seu contingut. Si tan sagrat el considerem, el text bíblic pot arribar a esclavitzar-nos. La proposta de Balmary és llegir la Bíblia des de la psicoanàlisi per tal de comprendre per què la nostra cultura, que n’ha conservat el text, sembla que al mateix temps el vulgui amagar. ¿Qui no s’ha sentit atret per aquesta rebuda despullada –si és que això és possible– de tota referència imposada, de tot context històric, de qualsevol imposició? Intenta llegir-lo de manera que tots elements aportin sentit , fins que això et parli de la vida tal com parla a qui escolta la paraula viva…

Mª Assumpció Tobella

 

–Chang & Eng, de Darin Strauss

Aquest llibre explica la historia basada en fets reals de Chang i Eng, dos germans bessons siamesos enganxats pel pit. El llibre explica les seves peripècies des de el seu naixement a Tailàndia en el segle XIX fins el seu establiment a Carolina del Nord. És una historia d’amor fraternal que t’enganxa des del principi. Li dedico al Bernat perquè va ser ell qui me’l va regalar. Eren moments durs per mi i el llibre va ajudar a estovar-los.

Marçal Garcia Tobella

 

–El rei Lear, de Shakespeare

El llibre que li recomano al Bernat és el rei Lear. En vam estar parlant a un dinar familiar, i del gran llibre que vau publicar des de Núvol sobre Shakespeare, és el que més em va agradar. En Bernat ja sap que me l’aprecio molt I tot I que no som família directa directa, per mi es com si fos el meu propi cunyat…., que vol dir que sempre pot comptar amb mi pel que necessiti. I vull que sàpiga que aquest any em faig soci de Núvol.

Eloi Gallés

 

–Un circ al pati de casa, de Damià Bardera

Excepcionalment, m’agradaria recomanar un llibre que no ha sortit encara però que he anat llegint des de fa uns quants anys; ara bé, sense el Bernat i el seu Núvol igualment el llibre en qüestió no s’hauria publicat mai i jo, sens dubte, mai no hauria conegut ni tan sols el nom de l’autor. Es tracta d’Un circ al pati de casa un recull dels contes de Damià Bardera, un autor singular i original que ha anat publicant volum rere volum de contes alhora sinistres i divertits (contes de fades estrafets, retorçats i violentament capgirats) amb una editorial tan petita com valenta que es diu El Cep i la Nansa. Durant força temps, Núvol era l’única revista que parlava d’en Bardera i els seus llibres i en parlava prou perquè l’editor d’Empúries comencés a seguir l’obra en qüestió, per acabar fent-ne el recull esmentat. El resultat: que aviat un públic força més ampli tindrà accés a un autor que val molt la pena, en bona part gràcies els esforços del Bernat. Un exemple més dels molts escriptors i artistes als quals Núvol ha donat un cop de mà quan més el necessitaven. Enhorabona – i per molts anys.

Matthew Tree

 

–La resistència íntima, de Josep Mª Esquirol

Bernat, perquè la reflexió filosòfica no ens deixi d’acompanyar en aquest trajecte incert que és la vida… recordant-nos que l’esperit més pregon de la filosofia s’assembla a la pregària pel fet que en ambdós casos s’està privat de respostes. La pregària filosòfica no demana explicació, sinó sentit … i el retorn a la proximitat (la casa, la companyia, l’hort, la intimitat) és camí cap a la presència i cap al sentit… ens recorda Josep Mª Esquirol. Desitjo que a través del Núvol continueu contemplant una mirada atenta i profunda sobre la condició humana i recordant la necessitat que tenim de proximitat i vincle … d’acollida i d’empara … de donar i rebre … i de fer i sentir-nos comunitat.

Carme Casas

 

–Miguel Delibes – Josep Vergés. Correspondencia, 1948-1986

Un any després que morís el meu avi, l’editor de Destino Josep Vergés, es va publicar Miguel Delibes – Josep Vergés Correspondencia, 1948-1986, un llibre amb les cartes que es van intercanviar durant aquests anys l’escriptor i el seu editor, el retrat d’una llarga amistat entre dos grans de la cultura però també el retrat de l’ofici d’escriure i editar, una crònica íntima de la història social i cultural de temps difícils. Aquest és el meu llibre per tu, potser aquest no és el millor, ni el més innovador, ni atrevit, però és la història d’un homenot fort, astut, que fa ver possible tota una generació d’escriptors, pensadors i periodistes, també, en temps difícils.

Andrea Ferrando Vergés

 

–Flotsam, de David Wiesner

Bernat, pensant en tot el que et bull al cap, et dedico la lectura d’un llibre per a nens i sense text. “Per a nens” és el titular, però és mentida, és a partir de zero anys. I “sense text” també, perquè ha generat llargues converses a la família. Si tens oportunitat de llegir-lo, et preguntaré quin és per a tu el personatge que té més mèrit en la història. Potser és el nen que arrenca la iniciativa, el fa que les coses passin sense saber a on portaran? O la nena a qui se li acudeix propagar-la cíclicament? El llibre és “Flotsam” de David Wiesner. Per molts anys!

Bernat Romaní Cornet

 

–Animals tristos, de Jordi Puntí

Per al Bernat, que l’estiu del 2001, asseguts a taula al menjador d’un college de Cambridge, davant d’una suprema de salmó amb salsa d’espàrrecs verds (ho recordo bé), després d’haver assistit a una conversa amb la dama Muriel Spark, em va convèncer que ell havia de ser l’editor d’aquests Animals tristos a Empúries.

Jordi Puntí

 

–Sabadell del meu record, Marian Burguès

Com a terrassenc que ets, hauries de llegir “Sabadell del meu record” de Marian Burguès (1929), una obra que t’endinsarà en la història única i popular d’aquesta ciutat industrial que no compta amb la noblesa del comte d’Ègara, ni amb l’esplendor del romànic de la vall de Sant Pere, ni amb la seu catedralícia d’un bisbat magnànim i assenyadament conservador. Els terrassencs també us heu d’inclinar una mica sobre la gent senzilla, els illetrats i els erràtics, encara que sigui des del núvol de l’Olimp.

Enric Gomà

–No hi cabem dues vegades en aquest món, de Miquel Obiols

Un llibre que em vas descobrir tu mateix és un recurs fàcil, però cristal·litza molt del que admiro i he après de tu: jutjar el talent que tenim a prop amb ulls crítics i independents, ambicionar per la cultura catalana el mateix que per a l’anglosaxona o barrejar el punt cultureta amb aquesta ironia britànica tan teva. A més, l’Obiols i tu em transmeteu un mateix posat de savis humils i amb sentit de l’humor, massa enamorats dels llibres i amb massa imaginació per funcionar del tot en el nivell mundà. El llibre parla sobre com entomar la vellesa, però no és cap indirecta!

Joan Burdeus

–Diaris (1962-1968), de Ricard Salvat

M’acabo d’adonar que ets força salvatià, Bernat. La teva hiperactivitat professional, la teva curiositat infinita, la teva tafaneria sempre elegant, la teva incapacitat crònica per delegar feina… Els dietaris de Ricard Salvat són un document increïble, i també el testimoni d’algú que, com tu, no sabia (ni volia) parar de treballar. Els dos primers volums comprenen el període que va del 1962 al 1972, o sigui que podràs llegir què bullia, culturalment parlant, a Barcelona i a Catalunya l’any que vas néixer. Pensa que, quan tots els volums estiguin publicats, seran un total de dotze. Tens lectura per estona.

Oriol Puig Taulé

 

–Aventures encara més extraordinàries d’en Massagran, de Folch i Torres

Tot i que s’acosta l’hivern i circulen molts llibres de més de cinc-centes pàgines que farien gran servei per encendre el foc, jo a en Bernat li recomanaria abans un llibre per llegir que per escalfar-se. Quan penso en ell penso precisament en llibres de cinc-centes pàgines, o moltes més, i suposo que ho faig perquè és un cervell privilegiat que sempre té una gran quantitat de coses al cap i, allà on la majoria faríem aigües, ell les trampeja sense despentinar-se (tot i que a vegades hi va, de despentinat). El llibre que li recomanaria, per tant, seria més aviat curt, per contrastar amb tanta densitat, i escolliria les ‘Aventures encara més extraordinàries d’en Massagran’ d’en Folch i Torres, tot esperant que el símil Massagran-Bernat també faci realitat aquestes aventures encara més extraordinàries al capdavant del ‘Núvol’ que va crear fa sis anys. Per molts anys, Bernat!

Francesc Ginabreda

 

–Els bessons, de Plaute

Amb Els bessons de Plaute vaig entrar en contacte a Núvol i va ser el meu primer article per a un diari cultural molt especial. Si t’hagués de fer alguna recomanació, Bernat, em sembla que no n’hi hauria cap millor que aquesta, perquè va ser la porta a molts aprenentatges, experiències i noves lectures. Si hem de seguir endavant, almenys que ho fem amb una bona rialla. Per molts anys, Bernat! I per molts aniversaris més!

Griselda Oliver

 

–Una solitud massa sorollosa, de Bohumil Hrabal

Fa estona que penso en quin llibre et puc recomanar; és complicat fer-ho per algú que probablement ho ha llegit tot, espero haver-lo encertat! És un llibre que ens parla d’una vida marcada per l’amor a la lectura. És d’una sensibilitat infinita, escrit de forma brillant. Espero que el gaudeixis tant com ho he fet jo. Per molts anys Bernat.

Laia Serch

–A pie y en bicicleta por el continente negro, de Kazimerz Nowak

Volem dedicar aquest llibre, que ens ha encantat, al Bernat. Perquè és una història preciosa d’un viatge increïble que va fer una persona senzilla, modesta, callada i valenta, molt valenta. Un viatger excèntric i solitari que va saber trobar el seu camí i va ser fidel als seus somnis. Per molts anys!

Juan Ruiz i Marta Ribas

–La lectura com a pregària, de Joan Carles Mèlich

Bernat: Recordo aquells anys, que tots plegats fèiem un aprenentatge de relació, amb l’intent de créixer cadascú en el seu lloc.  Eres un referent per a tots. El record sempre perdura. Pel llibre, m’arrisco a recomanar-te La lectura com a pregària de Joan Carles Mèlich, sabent que en triaràs el que et plagui. Per molts anys!

Mª Teresa Puig

 

–El bosc de la nit, Djuna Barnes

Recordo que en Bernat em va parlar de Djuna Barnes i de El bosc de la nit després de llegir un reportatge novel·lat que jo havia escrit durant l’últim curs de Periodisme a l’assignatura de Literatura que coordinava en David Vidal. Havia entrevistat tres noies que parlaven de la seva experiència sentimental, vital, sexual, que se sortia de la norma i reivindicava la seva llibertat, el dret de triar camins no acomodaticis, ser úniques, diferents.

-Has llegit ‘El bosc de la nit’? -va dir-me en Bernat-.

Era l’obra mestra d’una autora boníssima i no prou coneguda que havia sabut agermanar sensibilitat, sortir-se de les cotilles, inaugurar-nos nous camins i no es va oblidar mai de la poesia.

Laura Basagaña

 

–Orgull i prejudici, de Jane Austen

El món d’en Bernat Puigtobella i els llibres és un univers infinit. Intentar pensar en una obra que pugui expressar la nostra amistat és una tasca impossible. Parafrasejant l’himne, són molts anys plens d’afanys, són molts llibres que hem llegit… Des d’aquelles aventures d’Els Cinc al pati de l’escola fins a la darrera novetat de la Rojals. Però si m’he de quedar amb alguna d’elles,  aquella novel·la especial que pugui representar a totes les altres,  l’escollida no pot ser altra que Orgull i prejudici de Jane Austen, meravella de les meravelles que em vas donar a conèixer un dia. No només perquè és un clàssic de la literatura anglesa, sinó perquè aquesta història d’unes dones tan especials reflecteix com cap altra la teva sensibilitat literària i personal. Bernat, gràcies per tots aquests anys de vida i lectures compartides i per totes les que vindran! Per molts i molts anys.

Montse Clua

 

–Les aventures de Tom Sawyer i Huckleberry Finn, de Mark Twain

Escollir un sol llibre que parli del Bernat necessita com a mínim d’una mica de context.  El nostre pare va ser una persona amb gran afició a la lectura i a la poesia. El seu modelatge segur va calar en el Bernat. Com a germà petit vaig tenir la sort de tenir-lo al costat i ser el primer de rebre les seves propostes literàries, fossin versets per felicitar-me els 10 anys o  copioses recomanacions per llegir Cavall Forts o tantes i tantes novel·les dels “Grumets de la Galera”.  En record d’aquella època tant entranyable on, viatjant en família per Europa, llegíem plegats en carreteres inacabables, proposo dos llibres en un: Les aventures de Tom Sawyer i Huckleberry Finn de Mark Twain.

Albert Puig Tobella

 

–Calaveres atònites, de Jesús Moncada

Ell sabé fer d’un racó de Catalunya un món. Sembla ser que amb un Núvol es pot construir un firmament.

Laura de Mas

 

–Uf, va dir ell, de Quim Monzó

Aprofito l’avinentesa per fer-te memòria i retrocedir fins a Uf, va dir ell, el segon recull de relats de Monzó (el primer va ser aquell Self Service coescrit amb Biel Mesquida). M’agrada considerar-lo un clàssic discret de la literatura catalana (i universal). És el llibre que obro quan necessito trobar casa dins la llengua. Un excel·lent divertimento. Em delecta pensar que alguna vegada algú viu a la manera estrambòtica dels seus personatges. I crec que –també discretament– en algun article hi he deixat ditades del seu estil. La dèria pels parèntesis, per exemple. Moltes felicitats i llarga vida a Núvol (i al seu equip)!

Gerard Mur

 

–Doktor Faustus, de Thomas Mann

Et recomano aquesta novel.la-assaig perquè, tot i que d’una manera una mica lliure i adorniana, explica què és el dodecafonisme i finalment potser t’interessaràs per la música de Schönberg que, et recordo, ens va unir professionalment aquell agost de 2013 quan vaig fer la primera crítica per a Núvol sobre el Pierrot Lunaire al MUHBA. I te’l recomano també com a amiga, perquè sintetitza les nostres passions, la literatura, com a devorador de llibres que ets, i la música, que dóna sentit a tot el que faig i m’ajuda a entendre aquest món, sempre més just, agradable i interessant al teu costat.

Aina Vega

–Llefre de tu, de Biel Mesquida

Bernat, home de bones lletres i idees, és un luxe poder comptar amb el teu consell. Gràcies per obrir-me les portes, acabada de retornar de la terra promesa novaiorquesa. Aquí, Llefre de tu, perquè és poètic i intello, un dels llibres que sempre agafo quan haig de posar el primer moble en una nova estança. “Tot el que he escrit avui horabaixa s’ha evaporat. Com el temps al meu voltant. Començ de bell nou: recomenç. Hi torn.” “Vaig entrar dins la biblioteca i no vaig trobar ni un salvavides de lletra on aferrar-me. Vaig anar al piano i totes les notes em semblaven fàbriques de gelor.” “Qualsevol cosa és una excusa per llegir més. No escric gens. Com buidaré el sac de les visions?”.

Laura Calçada

 

–168 Hours: You Have More Time Than You Think, de Laura Vanderkam

Si hi hagués un bingo de noms de llibres, Bernat, te n’aniries sempre a casa amb un pernil. I això no pot ser: no tindries pas temps per menjar-te’l. La qualitat dels projectes que carregues sobre les teves espatlles és proporcional a les hores que dediques a pensar en la feina i la cultura, per això la meva recomanació no pot ser cap altra que una obra que no calgui llegir. Potser així es complirà el meu desig pels teus 50: temps i -per què no?- pernils. Corrent el risc, és clar, que amb el primer et vinguin idees noves al cap, i que els segons ens els hàgim de repartir a la redacció. Quin problema, no? Felicitats, jefe, ai, editor, i sobretot gràcies per la confiança. Per molts anys, molta autocrítica i molt Núvol.

Clàudia Rius

–El Canvi, de Miquel Bauçà

Quan el Bernat i l’Albert Mestres em van regalar El Canvi del Miquel Bauçà, jo només coneixia els poemes de joventut i el Carrer Marsala, d’aquell personatge torbador. Sempre més, El Canvi ha estat per a mi una enciclopèdia de referència per a tot allò que la Viquipèdia no copsarà mai. No és la primera vegada que el Bernat m’adverteix d’un bon llibre. El meu remot cosí té unes antenes que poden detectar-los quan tot just s’estan escrivint.

Josep Lluch

–Versions a peu d’obra, de Shakespeare

Fa molts anys una persona em va explicar que el català no era una llengua suficientment seriosa per a estudiar una carrera de ciències. (Física cuántica en catalán? No me hagas reir…). Allò em va quedar gravat, probablement perquè estava estudiant una carrera de ciències, i perquè efectivament ho feia en la meva llengua materna. Tan vàlida com qualsevol altra. Al saber de l’edició d’aquest llibre vaig tenir una mica la mateixa sensació. De naturalitat. Shakespeare en català, doncs clar que si. I si a més es fa amb el nivell literari que (segons tots els experts) s’ha realitzat aquesta edició, doncs millor que millor. Fora complexes. I això t’ho hem d’agrair a tu, Bernat. Entre moltes altres coses. Felicitats i una forta abraçada.

Max Porta

–El safareig de Das, obra coral que s’està escrivint

Gràcies al teu esforç i constància, cada estiu, a Das, tenim un dia carregat de cultura que ens obre els ulls a nous coneixements i horitzons. Que per molts anys.

Xavier Serrat

–Poesies, de Joan Maragall

He triat el primer llibre del patriarca Maragall perquè, a banda el fet que m’agrada molt, em fa pensar molt en el Bernat, un amic brillant, venturosament quixotesc, que ha sigut capaç d’engegar i de mantenir un dels projectes culturals més admirables del país. En aquest llibre de ressonàncies tan fondes, Maragall va aplegar-hi poesies tan recordades com L’oda infinita o Excelsior. Són aquella mena llei de poemes que s’han distanciat tant de l’autor per causa de la seva popularitat, que s’han fet enterament del poble. A en Bernat se li podria aplicar aquesta mateixa signatura romàntica dels versos finals de l’oda:
“I sabré si en lo que penses
-oh poeta extasiat!-
hi ha un ressò de cadences
de l’aucell d’ales immenses
que nia en l’eternitat”
O aquestes altres, d’Excelsior, en què el viatge referit, en el cas del nostra amics, sempre ha estat i no deixarà mai més de ser el de la cultura:
“Fora terres, fora platja,
oblida de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més…”

Jordi Llavina

–D’unes dones, de Bernat Puigtobella

Per molts anys, Bernat. La breu presentació que se’t fa a la contraportada de la primera edició (1990) del llibre D’unes Dones diu textualment  “és aprenent de literatura i estudia filologia catalana a la UAB”. Quin aprenent! La teva mare sempre em recorda que vas seguir aquest camí per orientació meva. Era claríssim. Aquells “textos lliures”  tan treballats, tan originals, amb quina riquesa de vocabulari, quantes intervencions de caire lingüístic a la classe…”Gaudeix de bona salut i de bons amics”. Sé que m’hi tens entre aquests, com jo t’hi tinc entre els meus. “Aquest és el primer dels pocs llibres que potser escriurà”, pocs? “I porta molt gravat a dins allò que –el difícil no és començar sinó continuar-“ Oi tant. I com has continuat, on has arribat ja i el que et queda per fer i faràs. Quina trajectòria la teva, Bernat. Quina satisfacció em dona. L’he seguit de lluny, des de Sant Carles de La Ràpita per on la faig amb la Maria des de que els facultatius m’obligaren a deixar la feina d’una vegada per totes. L’he seguida des del nostre retrobament amb la vostra visita al despatx del col.legi Mare de Déu del Carme per possibles projectes professionals i, més tard, quan em demanares que et fes la prentació del teu llibre a Terrassa.

No saps pas el greu que em va saber i encara  em sap que hagués de declinar la teva petició, repetida vàries vegades, per problemes ja de salut que em limitaren les activitats i que fins i tot m’impediren l’assistència  a aquell acte. “Amb aquesta narració va guanyar el premi Sebastià Juan Arbó, de Sant Carles de La Ràpita , l’any 1989”. Un lligam més amb tu, ara com a rapitenc. Gairebé cada dia haig de pensar en tu i en el teu llibre en passar per davant de la caseta  on en J.S. Arbó passava estius, situada arran de platja, a la mateixa vorera del nostre apartament, a uns dos-cents metres. En el teu llibre em fas partícip d’un “trosset” d’aquest pastís, el llibre, en dedicar-me “El pare d’Agnès per a en Carles Casellas, que ell sí que ens va educar en la llibertat”. Gràcies, Bernat. Quina satisfacció. Deixa’m que ara sigui jo qui aporti, com a felicitació,  amb aquestes ratlles, una engruna al pastís dels teus 50 anys. Per molt anys, Bernat! Una forta abraçada d’en Carles.

Carles Casellas

–El que la terra m’ha donat, de Lluís Foix

Els llibres del Lluís Foix, El que la terra m’ha donat  i Aquella porta giratòria, que tu em vas regalar, m’han servit per conèixer millor un autor que admiro com a persona ponderada que és.

Carmen Abella

–The Reef, d’Edith Wharton

Recordo un llibre que em va recomanar fa anys el Bernat: The Reef (que van traduir en castellà com El arrecife), de l’Edith Wharton. És una novel·la magnífica i força llarga, molt en la línia de la producció de l’autora de L’edat de la innocència. A mi em recorda molt les novel·les de Henry James.

Jordi Raventós, editor d’Adesiara

-Rèquiem i altres poemes, d’Anna Akhmàtova

Quan em van convidar a recomanar-te un llibre vaig estar dubtant entre dues obres que m’han fascinat de manera molt especial. La primera, L’art de viure, de Goliarda Sapienza, perquè està protagonitzada per la meva heroïna predilecta, la Modesta. I la segona, A la cambra fosca, de la feminista Susan Faludi, una obra a cavall entre la biografia, el periodisme i la història que retrata la conflictiva figura del pare, amb el rerefons de les convulses vicissituds d’Hongria des de la Segona Guerra Mundial fins avui (per cert, ara que hi penso, algun dia potser hauríem d’esbrinar si aquesta nostra inclinació envers la literatura anglosaxona ens ve dels contes que ens explicava la Conxita Sal·lari a les inoblidables classes d’anglès). Però finalment, ateses les circumstàncies, m’he decidit per recomanar-te el llibre que la poeta russa Anna Akhmàtova va escriure mentre el seu fill era a la presó. Te’n copio un poema:
“Fou a la matinada quan ells se t’emportaren.
Jo anava al teu darrere com darrere d’un mort.
Dins de la cambra fosca ploraven criatures
I el ciri beneït de sobte s’esfondrà.
En els llavis t’enduies fred el bes de la icona,
I, al front, una suor mortal. Cal no oblidar.
Seré com les mullers dels soldats del tsar Pere
Allà al peu de les torres del Kremlin, udolant”

Teresa Iribarren

–El llibre dels cinc anells, de Miyamoto Musashi

A banda d’un bon amic, Bernat, sovint et veig com aquell estratagema que improvisa partint d’una serenor contagiable. Com una mena de mestre que desprèn tranquil·litat i manté la compostura en tot moment. Com aquell referent que ens ha catapultat a tants i a tantes. Només em resta desitjar-te per molts anys més i, sobretot, agrair que t’hagis creuat en el camí de molts. Que hagis obert la finestra que ens ha propulsat cap a un immens, prometedor i preciós cel, ple de núvols i oportunitats.

Agus Izquierdo

–Revolta, de Pous i Pagès