Benvinguts a quina família?

1.03.2019

Benvinguts a la família té un títol suggestiu: d’una banda ens recorda l’antiessencialisme de les estirps, el copet a l’esquena que els membres d’una nissaga fan a un nou fitxatge acabat d’arribar per tal de fer-lo sentir entre iguals malgrat l’absència de llaços de sang; un pujolià “és de la família qui viu i treballa per a la família”. De l’altra, el nom de la sèrie fa pensar en una necessitat de consol molt del segle XXI: “Que què se n’ha fet de la família en aquests temps que corren? No et preocupis, la família és això que t’ensenyaré, i tu i tothom hi sou benvinguts”. Però quina és, exactament, aquesta família a la qual ens convida Benvinguts a la família? La dels anys 90, esclar.

Benvinguts a la família

El gruix del darrer episodi de la sèrie transcorria, precisament, en un flashback a la dècada dels Jocs Olímpics de Barcelona, una digressió nostàlgica que ens va permetre descobrir el passat del triangle Àngela-Manu-Nando. Els orígens del trauma van resultar ser més simples i proclius a facilitar l’empatia amb el pare absent del que havíem imaginat: xulo-piscines coneix a noia rebel de casa bona, ella acaba embarassada, pare milionari ofereix milions per oblidar la cosa, el xulo desapareix amb la pasta i el germà infinitament friendzonejable acaba friendzonejat durant 20 anys. Mostrar les continuïtats entre el passat i el present de la història va generar molts moments de reconeixement humorístic de manual, endolcint encara més el viatge retrospectiu i afegint tensió narrativa al dilema del Manu actual (Santi Millán) sobre si tornar a abandonar als seus o, aquesta vegada, fer el que tocaria fer.

Però el més interessant del flashback és que il·lustra perfectament la filosofia de la família de Pau Freixa i Ivan Mercadé, que sempre han trufat la seva sèrie amb picades d’ullet enyorívoles d’aquella dècada. Abans que res, cal entendre el cercle que Benvinguts a la família ha de quadrar: en un món en eterna postcrisi econòmica, revolucions i contrarevolucions culturals i angoixa epistemològica, fer una sèrie sobre valors familiars costa molt. És ben normal, doncs, que els creadors tornin als temps en què tot era més sòlid, aquells magnífics anys 90 en què el món anava en pilot automàtic, els bons sempre guanyaven i a la tele ens recordaven cada dia que després de les peripècies sempre arriba un final feliç, amb el públic de l’estudi exclamant “Oooooh”.

El problema d’aquest plantejament és que els 90 no encaixen amb el 2019. Res ho il·lustra millor que un episodi de la genial Bojack Horseman, una joia del causticisme serièfil que explica ni més ni menys que la història d’un actor de sitcom del segle passat caigut en una espiral de degradació en el Hollywood actual. En un dels especials de Nadal, la sèrie decideix fer un experiment semblant al de Benvinguts a la família: reproduir íntegrament una història suposadament escrita fa 30 anys, on tots i cadascun dels clixés s’exhibeixen sense ironia. L’efecte resultant és fascinant: com un ready-made que estranya el quotidià, veiem totes les costures a una narració que en el seu temps ens hauria encisat. Quan el pare de família renuncia a la seva prima salarial per tal de passar el dia de Nadal amb la filla petita i acaba sent ascendit en un acte de reconeixement moral, de cop i volta les dècades de televisió naïf ens semblen una estafa amb perilloses conseqüències ideològiques.

Bevinguts a la família

Benvinguts a la família, tal com fa Modern Family, intenta actualitzar els mateixos valors precrisi amb el convenciment que l’únic que cal fer és ampliar-los a tothom –gèneres, races i llengües- sense tocar res estructural. Al final, és de la família qui pot sortir en la seqüència de crèdits introductòria de la sitcom de la família, deixant anar una riallada d’incontenible entranyabilitat enregistrada entre bambolines, i, tot seguit, mentre un càiron ens informa del seu nom, mirar a càmera amb uns ulls que diuen ‘”ens ho passarem bé i, a més, tot anirà bé”. El problema és que, després dels 90, no tot va anar bé i, si no canviem en coses profundes, tot tornarà a anar malament.