Benvinguts a la família. Una oportunitat perduda per a la televisió catalana

9.04.2018

No hi ha cap sèrie, per bona que sigui, que no es pugui resumir com un culebrot banal: gent que s’enamora i es desenamora, amics que es fan enemics, un parell de secrets i mentides i, al final, l’important era el camí recorregut i no la destinació. Culpa de la vida, que és un immens clixé, com ens recorda el grup de Facebook anomenat “Life is not a Godard film”. La qual cosa és una sort: n’hi ha prou amb què ens expliquin la història de sempre amb una subtil aparença de novetat i, si pot ser, respectant uns mínims de versemblança, i ens casarem amb la narració de seguida. Benvinguts a la família ha intentat anar més enllà, i ho aplaudim, però s’ha fotut de lloros.

Benvinguts a la família, que es definia com “la comèdia negra per a tots els públics”, ha fet equilibris amb dos extrems i a l’episodi d’ahir la sèrie decidia la seva identitat: arribat el gir més emocional de la temporada, les dues ànimes s’havien de confrontar sota la màxima tensió dramàtica. No hi va haver color. L’esperit de fulletó melodramàtic es va cruspir el de l’astracanada i no va deixar ni una engruna de la lleugeresa o l’originalitat que han lluït en els millors moments, llevat d’un parell d’ocurrències de la Victòria, pilar humorístic que ho aguanta tot. Entre confessions i recontraconfessions, els diàlegs es van convertir en mers vehicles perquè els personatges despullessin tot el misteri, per deixar clar que cada sortida de to es podia ancorar en un tòpic gastat. Volaven els “sou uns mentiders” o els “em mereixo molt més”, com si una legió de guionistes de serials sud-americans s’haguessin apoderat de la impressora abans del rodatge. Ironia, cap ni una: el clímax confirma que la història s’havia de llegir com una competició per veure qui era millor persona.

L’enamorament entre l’Àlex i el Fran mai ha tingut cap raó de ser i precisament per això tenia encant. Per explicar els designis de Cupido no cal cap motivació més elevada que la mera convivència en un mateix lloc durant prou temps. “He was a boy, she was a girl, can I make it any more obvious”, que cantava l’Avril Lavigne de la meva adolescència intentant mitigar, ella també, el clixé. El cas és que mai les virtuts de l’emasculat primogènit han casat amb les de l’assertiva Àlex, ni tan sols per allò que els contraris s’atrauen. El seu primer petó va arribar en el moment menys argumentable de tots, gràcies a un esclat temerari de la jove que li va permetre derrotar a una Paula molt més adequada. Amb la no-justificació a posteriori que va adduir el Fran “és que és ella”, l’aposta per la irracionalitat es mantenia; una passió gratuïta escaient per a una comèdia lleugera. Però la musiqueta diabètica que va beneir la besada ja ens hauria hagut de fer malpensar: a la segona meitat del capítol, l’Àlex va descobrir la juguesca amb què el Fran havia intentat conquerir-la al principi de la sèrie i va enviar la nounada relació a les escombraries “perquè no ets el noi que creia que eres… ets com tots els altres”. La moralina carrinclona i la psicologia  amb olor de naftalina van caure com un gerro d’aigua freda per explicar i, per tant, espatllar, el que només hauria pogut ser una apologia de les relacions inexplicables.

Amb Cites, Pau Freixas i Ivan Mercadé van demostrar que la televisió catalana podia jugar a la primera divisió internacional de les comèdies romàntiques per a tota la família. Un producte reeixit i tranquil·lament conservador -no oblidem que era una adaptació d’un format britànic que ja havia triomfat-. Benvinguts a la Família era una jugada infinitament més arriscada: un assalt a l’humor independent, el gènere de moda en la televisió de qualitat anglosaxona que els crítics anomenen dramedy, una família de sèries tant exòtiques com magistrals que aconsegueixen l’harmonia virtuosa entre el riure àcid i el drama costumista. Si Woody Allen, un geni de la tragicomèdia al cinema, va fracassar en la seva aventura serièfila -algú se’n recorda, d’aquells esborrables sis capítols?-, no ens ha de fer por dir que Benvinguts a la família també ha fracassat rotundament. El prime time català hauria pogut comprar, o no, un intent d’estirar els marges de la comèdia convencional, però la història de l’Àngela i companyia no ha estat aquest intent. Problemes d’escriure un producte pretesament irreverent volent acontentar a tothom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Benvinguts a la família va fracassar des del moment que, com “Merlí”, va apostar pels castellanismes i per fer malbé el català. Motiu pel qual vaig deixar de seguir les dues sèries. “La Nostra podria fer un gran favor al català parlant un català correcte (que no acadèmic: dient bé o d’acord en lloc de bueno o vale), però en lloc d’això opta per castellanitzar encara més el català.

    • Totalment d’acord.
      Les adaptacions al nivell de llenguatge col·loquial, mai no s’han de fer per motius mercantilistes.

    • Que “Merlí” també va fracassar, serà per a vostè, però segons les dades aquesta sèrie no va fracassar pas. Una altra cosa és que no l’hi agrades. Segurament amb “Plats Bruts” també hi va haver aquesta polèmica sobre la llengua, i avui en dia només recordar-vos que les reposicions tenen més audiència que en el moment de l’estrena.
      Una altre cosa és que pugui estar d’acord o no amb intentar utilitzar un català correcte, que crec que podem estar els dos d’acord en aquest tema.
      No tot el que es produeix a la televisió ens ha d’agradar a tots.

    • Per què han de dir “pagar a tocateja” si poden dir trinco-trinco? Voleu dir que no és tan poc corrent una com l’altra? I molt més gràfica i curta la segona? Ara hem de ser traductors a la nostra pròpia llengua quan veiem una sèrie catalana a la tv catalana.

  2. A nosaltres, a casa, ens ha encantat la sèrie! La meva filla n’és una fan! I la Yolanda Ramos és realment bona. Tant de bó hi hagués continuació. I això que nosaltres, de sèries res, siguin d.on siguin

  3. Doncs jo he passat les nits de dilluns de manera distesa, amb una comèdia entretinguda, sense més pretensions que fer-me passar una bona estona.