Benvinguts a la família. Una mare aixafaguitarres

27.02.2018

Per tal de mantenir la coartada, el Fran va explicar als veïns detectivescos l’estratègia que faria servir per conquerir l’Àlex mentre que, sota la influència dels bolets al·lucinògens, l’Àngela li deia al Nando que està molt bé amb ell i que li agrada que es preocupi per la família. Dues confessions d’afecte en què la sinceritat dels protagonistes es camuflava amb entre les exigències de la situació. Les declaracions “com si” tenen menys sucre que declaracions reals i permeten gaudir de l’equívoc i la doble lectura. Satisfent una barreja de sadisme i megalomania, als espectadors ens agraden aquests jocs en què sabem més que els personatges implicats. El preu és matar l’ambigüitat: no hi ha ni un sol caràcter de Benvinguts a la Família que no reciti la seva psicologia com si fos la sinopsi d’ell mateix amb potes.

L’Adela i el Pere (Betsy Túrnez i Francesc Ferrer) a ‘Benvinguts a la familia’

Fins ara, podem classificar els personatges en 3 categories: astracanada, comèdia amb tons dramàtics i l’Àngela. Els de la primera classe aporten la dosi de rialles tan oxigenants com poca-soltes que necessita cada capítol, un tipus de comèdia que no fa el pes als que es declaren incondicionals de l’humor intel·ligent, que sol ser la gent que preferiríeu trobar-vos a un enterrament que a una festa. L’Adela i el Pere (Betsy Túrnez i Francesc Ferrer) van fer aquesta funció al darrer episodi, que fins ara havia descansat sobre la Victòria i l’advocat Raül Dorado. Túrnez, que ja a Merlí feia riure en un paper de mànager de supermercat molt secundari, torna a demostrar el talent còmic que havia exhibit a El rei borni, de Marc Crehuet. El duet còmic funciona i la necessitat de la parella d’afegir gotes de thriller per revifar la vida romàntica és el tipus de gag conscientment desfasat marca de la casa.

El segon grup sacrifica moltes parts d’humor a canvi de no tantes parts de versemblança: són personatges com el Nando, el Fran o el David, però també el Miquel o la Lola. A través d’ells, la sèrie intenta trobar un to semblant al de les dramèdies de moda com ara Modern Family, amb l’ambició d’afegir profunditat psicològica a la comèdia per tal d’enganxar a l’espectador exigent. També es persegueixen rialles, però volgudament menys sorolloses que les del grup anterior. El problema és que aquest col·lectiu no té el to tan ben agafat com el primer: massa encotillats en arquetips poc originals – la nena més adulta del que sembla, el setciències tímid, el nigga bon jan-, a vegades fan riure i d’altres no, però no tenen prou matisos ni contradiccions per aconseguir el contrapunt realista que la sèrie busca en ells. La bidimensionalitat dels caràcters es dissimula gràcies al bombardeig constant de peripècies relacionades amb amagar el mort i quedar-se amb els diners, però en les converses serioses es nota la distància entre les altes aspiracions dels creadors i el resultat final.

L’Àngela és una categoria en ella mateixa. En el moment actual de la història, la mare-coratge és el personatge més antipàtic de la família, decisió que contravé tots els manuals de guió perquè els seus objectius i problemes són els que converteixen la sèrie en una narrativa continua en comptes d’una sitcom merament episòdica. Però després de ferir al Nando i de moltes setmanes de no ser determinant, la matriarca ja ni tan sols és la més moral ni la més responsable de tots. A més, a la pobra Àngela mai li toquen les frases que fan riure i arrossega tothom que se li acosta cap a la seva concepció massa políticament correcta de la versemblança. La maldat i el sentit de l’humor són les dues fonts principals de carisma, i no sembla bona idea impedir que la protagonista begui de cap de les dues.