Benvinguts a la família. Tensió sexual prematurament resolta

27.03.2018

Les pel·lícules clàssiques conclouen amb el primer petó entre l’heroi i l’heroïna perquè allargar-les seria una tortura. El filòsof Slavoj Zizek posa l’exemple de V de Vendetta, una pel·lícula distòpica en què el poble britànic, oprimit per un estat totalitari tipus Gran Germà, destrona els tirans i recupera el poder després de fer saltar pels aires el Parlament al final del film. Zizek sempre diu que estaria disposat a vendre la seva mare a uns esclavistes per veure V de Vendetta Part II, en què es mostrés com la revolució es concreta en polítiques públiques. La tensió sexual no resolta funciona igual. La gràcia d’un relat romàntic és el camí fins a l’objectiu, perquè després d’arribar al cim només es pot anar de baixada. Que a falta de tres capítols pel final de temporada l’Àngela i el Nando posessin fi al seu estira-i-arronsa ens recorda per què les sèries s’assemblen més a la vida que al cinema: després de cada clímax, cal pensar com s’omplen els capítols següents.

Sorprèn en positiu que un dels dos grans enamoraments de la sèrie s’hagi resolt abans del darrer episodi perquè els guionistes hauran d’entomar el repte d’explorar el sempre difícil “i van viure feliços”. Però la manera en què s’ha despatxat l’interrogant sentimental de la protagonista no podria haver estat més intranscendent. Amb el Miquel desactivat per voluntat pròpia, l’Àngela i el Nando han caigut pel seu propi pes sense que hi hagués res en joc. Després de gastar totes les confessions solemnes, el que tots ja sabíem s’ha segellat amb un petó cantat que deixa l’ecosistema familiar exactament com estava, llevat de permetre al cunyat ascendir del sofà al llit. Hom pensaria que, si la consumació s’havia posposat més de 10 anys, seria per culpa d’un trauma més que considerable bloquejant el primer petó i que l’obstacle estaria relacionat amb el fet que l’exparella de l’Àngela i el germà del Nando són la mateixa persona (que, per cert, tard o d’hora hauria d’entrar en escena, encara que només sigui per intentar vendre una segona temporada). Però la besada s’ha produït ignorant tot això.

Parlant de retrobaments anticipats, per fi tornarà el Marcos (Joan Carreras), el germà de l’Àngela. Amb els assumptes del cor liquidats, la mare coratge se’ns quedava sense angoixes i per això la seqüència immediatament posterior al petó va reobrir el conflicte familiar per via d’un missatge al contestador automàtic a l’últim minut del capítol. Quan un cliff hangers és tan antiquat i tan encaixat amb calçador, vols pensar que no és ganduleria dels creadors, sinó una paròdia de la convenció serièfila. Fins ara, els diners de l’herència havien fet de pastanaga que propulsava la trama i generava situacions còmiques, però el veritable esquer dramàtic de la sèrie sempre ha estat descobrir el passat de l’Àngela. A partir del proper episodi els dos vessants convergeixen. Serà l’última oportunitat per salvar el personatge de Melani Olivares de la cotilla a què l’ha condemnat el rol de mare rondinaire: si la seva biografia la fa quedar com una víctima innocent que es va rebel·lar heroicament contra una família pèrfida, es cremarà l’últim cartutx per dibuixar una protagonista prou humana per resultar atractiva.

Després d’infinites giragonses narratives, ens hem acostumat a veure com la sèrie recorre a l’atzar i a l’absurd per solucionar els conflictes seriosos que ens planteja. Això obliga l’espectador a una esquizofrènia constant: cada cop que se’ns demana empatia amb el costat realista dels personatges i se’ns insta a preocupar-nos pel seu destí, el caixa o faixa es resol amb un estirabot inversemblant. La història del Miquel n’és l’exemple més clar: l’amenaça més gran per a l’èxit del complot familiar s’ha neutralitzat a ell mateix cada cop que la situació es tensava, sense que això fos mèrit dels estratagemes que l’Àngela i companyia posaven en pràctica per aconseguir-ho. Que si tomba que si gira, i al final el policia primmirat perdonava tothom perquè sí. Aquestes resolucions gratuïtes perjudiquen retrospectivament el contingut dels episodis perquè, si no es connecta el nus amb el desenllaç, es trenca el plaer de la continuïtat narrativa i tot plegat es redueix a un catàleg d’acudits. I, si Benvinguts a la família fos una comèdia de situacions esbojarrades inconnexes, els episodis no començarien amb un recapitulat de 5 minuts.