BALF. Podem tornar a estimar a Santi Millán?

Igual que el personatge de l’Àngela (Melani Olivares), fa molt de temps, els tevetresins vam estar enamorats de Santi Millán. Durant un període breu però intens, va ser el nostre amor mediàtic, (recordeu l’A pèl, amb José Corbacho?) i tot semblava que aniria bé. Fins que un dia, va marxar a les Espanyes sense avisar (a 7 vidas, ni més ni menys) i vam haver d’aprendre a estimar televisivament sense ell. Era molt difícil saber que sentiríem si el tornàvem a veure una altra vegada: semblaria que els anys no havíen passat i tot tornaria a ser com abans, o notaríem la fredor de la distància i una secreta pulsió de venjança? L’estrena de la segona temporada de Benvinguts a la família maldava entre els dos extrems, fins que, per un sol vot de diferència, va fer triomfar l’amor nostàlgic i la família va abraçar en Santi. Bé, el seu personatge es diu Manu, però ja m’enteneu.

En el nostre convuls panorama políticocatòdic, és poc habitual que una sèrie catalana del prime time arribi a la segona temporada, però encara ho és menys que ho faci amb les expectatives que va generar Benvinguts a la família, que va acabar l’arc dramàtic del seu primer any amb un cliffhanger no menys explosiu per previsible. L’únic que podia omplir de conflicte tots els espais de pau que l’Àngela i els seus havien aconseguit guanyar-se després de superar una tirallonga de problemes surrealistes, era, precisament, el retorn del pare absent. Així que el pare absent no podia fer cap altra cosa que retornar, perquè Benvinguts a la Família és com alguns taurons: si deixa de nedar, mor.

Benvinguts a la família brilla quan abandona les pretensions de realisme i es converteix en una fugida endavant d’humor absurd i acció gratuïta. Justament perquè el final de temporada amb el qual s’encavalcava el primer episodi va ser un clímax de moralina redemptora, l’estrena va patir molt per desempallegar-se de la seriositat heretada i arrencar una nova onada d’astracanada que propulsés la història d’enguany. La manera com es va solucionar la trobada entre el Manu i la família abandonada no tenia cap mena de versemblança moral, narrativa ni emocional. Per sort per a l’audiovisual català, existeix Paula Malia, l’actriu televisiva més interessant de la seva generació i l’única capaç d’entomar al vol els registres complicadíssims que li demanen i fer-los caure de peu. N’hi va haver prou amb què el seu personatge, la Teresa, irrompés vestida de núvia, perquè les coses comencessin a girar en la direcció adequada. Quan es va fotre escales avall i la van donar per morta, riure de poca-soltades tornava a ser possible.

Benvinguts a la família és el resultat d’intentar reconciliar els valors d’allò que Hollywood ens va ensenyar als anys 90 que era una família feliç amb la confusió de la vida postcrisis. El retorn de Santi Millán fa molt més present aquesta contradicció, com un fantasma vingut d’una època passada per recordar-nos que abans tot era més fàcil i l’existència semblava acompanyada de riures enllaunats, com en les antigues sitcoms. La tensió creativa entre el vell que representa Millán –l’home fatxenda, estafador, masclista- i el nou que representa l’Àngela –la dona apoderada, independent, lluitadora- pot fer anar la segona temporada per vies molt intel·ligents o molt carrinclones. Mentrestant, Yolanda Ramos i Paula Malia juguen a una altra lliga d’humor absurd. Benvinguts a família és aquesta esquizofrènia constant. Una sèrie raríssima.