Benvinguts a la Família. Per què les comèdies duren menys de 25 minuts

20.03.2018

Ja fa anys que l’home insegur és el personatge per defecte de la comèdia romàntica. El galant assertiu que exercia l’afrancesat dret a importunar ha envellit molt malament, perquè ara preferim empatitzar amb els protagonistes en comptes d’admirar-los i no hi ha manera d’identificar-se amb un paio que no dubta de res. Els mascles que tenen les coses massa clares fan mala espina i sempre és recomanable dur esprai de pebre a la primera cita. El Fran que interpreta Nao Albet és un intent d’anar a l’altre extrem i guanyar-se la compassió de l’espectador com ho faria un cadell desvalgut, i no obstant això, trenca la regla d’or del noi sensible: enamorar-se està bé, però la seva prioritat és estrenar el melindro.

La promesa de l’episodi d’ahir era la cita entre el Fran i la Paula (Elisabeth Casanovas), dos candidats a positiu per síndrome d’Asperger obligats a la mínima interacció social exigible per a l’intercanvi de fluids. No hi ha dues vetllades patrocinades per Tinder iguals però, paradoxalment, el mutu acord digital que ha reunit a les dues persones pot convertir-se en el seu gran enemic. El match és com un superjò freudià que exigeix a la parella fer el que toca fer, una fórmula infal·lible per castrar la gràcia de la cosa. A mi sempre em fa pensar en el tiranosaure de Jurassic Park, que no volia caçar la cabra davant dels visitants desitjosos de fotografiar-lo però que se la cruspeix tan bon punt es fa de nit i els sistemes de seguretat fallen. Però no ens enganyem, el més habitual és que passi el que vam veure ahir i acabem la mateixa lògica que va portar Forrest Gump a córrer d’un extrem a l’altre dels Estats Units: ja que hem arribat fins aquí, podríem anar una mica més lluny.

El d’ahir em va semblar ser el pitjor episodi de la temporada fins ara. Normalment, la sèrie barreja una trama d’embolics esbojarrada que transporta als personatges a situacions estranyes, però aquesta vegada els 50 minuts estaven farcits exclusivament amb converses estàtiques. I resulta que Benvinguts a la família necessita que l’humor merament físic -empentes i rodolons- ajudi a l’humor verbal. Igual que el tiranosaure que apareix amb més força quan les expectatives de l’espectador estan distretes, els millors acudits de la sèrie surten quan els personatges estan ficats en el batibull de la missió absurda de torn. Nao Albet és un actoràs que podria fer un Fran digne de Woody Allen, però per això cal un Woody Allen escrivint i dirigint.

A la sèrie Episodes, una sitcom britànica sobre com fer una sèrie de televisió, un personatge que parodia un guru de la producció sentencia que avui les comèdies ja no s’escriuen diferent dels drames “tu fes el guió normal, però que duri menys de 25 minuts… i pam: Ja ets una comèdia!”. És una observació molt més profunda del que sembla: si no s’opta per la metralladora d’acudits gruixuts i riures enllaunats a la Big Bang Theory -o Plats Bruts– i es vol assaltar l’esotèric món de la comèdia indie que ara està de moda, cal una finnezza narrativa de primera. Estem parlant de productes amb una lògica emocional impecable, d’elevadíssim realisme, on l’humor està en el punt de vista que se li ofereix a l’espectador més que en els diàlegs. Per exemple, Girls o Fleabag. Benvinguts a la família intenta posar un peu en aquesta lliga i l’altre a la tradició d’astracanada digna d’El Molino. Qualsevol dels dos tons serviria per fer una bona sèrie de 25 minuts, però ajuntar-los amb l’ambició d’omplir una hora crea un Frankenstein impredictible. Per això no ens hem de cansar de demanar comèdies curtes a TV3.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Em sembla trist que Tv3 pugui programar aquesta macabre porqueria que no s’aguanta per enlloc. Es clar que veient 5 minuts del “Tot es mou” i aquella infumable tribu de mediocres modernillos fent l’imbècil en directe, ja ens ho podem esperar tot…