Benvinguts a la família. Per què les castellanades fan riure

3.04.2018

“In nomine patrix, matrix et spiritus sancti” deia la Victòria, convertida en vídua i mossèn alhora durant el simulacre d’enterrament de l’Eduardo, just després d’encomanar la seva ànima a “el arcángel Gabriel”. La seqüència més divertida de l’episodi d’ahir subvertia les expectatives d’un funeral per afluixar-nos el riure, però els gags que funcionaven millor, els que arrencaven una rialla audible, eren els equívocs lingüístics de sempre: confondre paraules i expressar-se en castellà en comptes d’en català. Good old fashioned. L’inesgotable poder còmic de no parlar com toca –José Mota ha sostingut una longeva carrera amb poca cosa més- ens fa pensar que l’aspiració a l’humor intel·ligent ha fet molt mal i que en tindríem prou amb relliscades, pastissos a la cara i castellanades per fer petar de riure a tot el personal. Doctor, tinc un màster en literatura comparada però em pixo amb els vídeos de caigudes… és normal? Vegem-ho.

A Louie, la sèrie protagonitzada per l’enyorat Louie C.K., el millor còmic del món fins a la seva retirada prematura a causa d’un seguit de denúncies per assetjament sexual, hi ha un capítol magistral que deconstrueix aquest mecanisme i ens els refrega pels morros. En Louie interpreta un humorista de prestigi -ell mateix- i un jove aspirant li demana consells per millorar el seu monòleg. El còmic consagrat és conegut per tocar temes molt sensibles que exploren els límits de l’humor i que, malgrat tot, congreguen un gran públic (a la seva darrera aparició a Saturday Night Life, un dels programes amb més audiència als Estats Units, va parlar de racisme, del conflicte entre Israel i Palestina i de l’abús de menors). L’aprenent vol fer una cosa semblant, i té preparada una actuació on explica com la seva mare el maltractava de petit, la inseguretat que arrossega i més desgràcies per l’estil. El problema és que en comptes de riure, fa plorar, i la cosa sembla tan insalvable que en Louie el despatxa de seguida sense saber com arreglar-ho. El gir brillant arriba a l’última seqüència del capítol, en què veiem el noi a la tele repetint el mateix monòleg penós que havíem escoltat però, aquesta vegada, amb veu de pito i una ganyota de retardat. No canvia ni una sola paraula, però esclafim a riure.

Després d’empassar-me moltes conjectures de filòsofs i psicòlegs sobre la naturalesa de l’humor, només n’he trobat una que em convenci del tot, precisament perquè hi caben tant els monòlegs de Woody Allen com les astracanades de Yolanda Ramos: la teoria de la incongruència. Segons aquesta hipòtesi, una cosa és graciosa quan es desvia de la norma que pressuposem que hauria d’obeir. L’humor actua com un radar que s’activa automàticament cada cop que algú sobrepassa la velocitat establerta. La noció d’incongruència permet explicar per què ens fan riure una infinita varietat de coses, ja que tots els aspectes de la vida estan travessats per regles i assumpcions tàcites que normalment donem per descomptades: des de les convencions socials d’etiqueta fins a un cert grau de racionalitat en el discurs, passant per les expectatives de com operen les lleis de la física. L’humor etiquetat com a intel·ligent posa en contradicció idees complexes i originals, una relliscada aparatosa trenca l’expectativa d’un desplaçament usualment reeixit, i les castellanades constants de la Victòria juguen amb les normes més universalment interioritzades i alhora invisibles que hi ha: com fer servir la llengua.

Benvinguts a la Família abusa d’aquest ressort. Si recomptem les paraules mal dites, tant les catalanades quan es parla en castellà com les castellanades quan es parla en català, veurem que les fan servir tots els personatges en totes les situacions. I aquest és part del problema: fins i tot el recurs més eficaç -per primitiu- es desgasta amb la repetició ad nauseam. L’altra és la manca de capes addicionals. L’Angelines d’Òscar Dalmau La Competència o el Lopes de Jordi Sánchez a Plats Bruts poden recórrer als malentesos lingüístics sense cansar-nos perquè, a part de jugar amb l’ortografia, manipulen idees i situacions interessants a cada escena. Com una simfonia, els diferents instruments humorístics treballen conjuntament i es milloren els uns als altres. El test infal·lible per saber si això passa és fer el mateix que l’episodi de Louie al revés: llegiu mentalment un diàleg de Benvinguts a la Família sense equívocs ni castellanades, i massa sovint es farà el silenci absolut. Feia temps que volia parlar d’això, i he aprofitat que a l’episodi d’ahir la trama va avançar a pas de tortuga. La setmana que ve arriba el penúltim capítol de la temporada i això vol dir que les bombes nuclears són a punt de caure. Oju.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Les castellanades del personatge de la sèrie vénen a ser com les “etivocacions” de la iaia de la família Ulisses del TBO. Jo hi veia catalanades que el dibuixant -el menorquí Benejam, fincat a Barcelona- posava en boca del personatge més gran del grup familiar de postguerra.

  2. L’ aparença exterior i l’ estètica – que ens evoca una barreja inconsistent- de tots aquests personatges és reflexe de la seva més que probable manca de solidesa i de valors… Res no és gratuït. Pensem-hi…

  3. El que prompte vindrà és la desaparició del català. Tanta brometa barata emprant una llengua en lloc de la que toca, convertirà (si és que no ho és ja) la nostra llengua en còpia de l’espanyola.

    • És ben veritat, jo ja fa massa temps que ho veig, a hores d’ara el català cada vegada s’assembla més a una traducció literal dels castellà. Si els meus avis aixequessin el cap se’n farien creus.
      Benvinguts a la família a casa ja no la mirem.Em sap greu però és molt dolenta. S’assembla a una comèdia espanyola amb tòpics i recursos que a mi particularment no em fan gràcia. Algú ho havia de dir.

  4. El problema el tenim amb el català parlat, informal, de sèrie de televisió (sobretot les anomenades “sitcom”). Avui, la nostra llengua, per diversos factors, és embastardida i en perill de convertir-se en un “patois”. Els “patois”, com deia Robert Lafont, fan riure. Per això el català “espontani” dels personatges de les sèries de TV3 parlen com parlen. Volen fer gràcia reproduint la parla del carrer (sobretot de Barcelona). Els dramaturgs d’abans (de Soler a Guimerà, de Rusiñol a Sagarra) se servien del català viu, del carrer, amb una diferència important: la parla del seu temps era un català col·loquial genuí, amb expressions populars vivíssimes, que l’espectador reconeixia com a pròpies. Avui és impossible -o molt difícil- que els personatges d’una sèrie televisiva parlin un català col·loquial genuí (que els guionistes no coneixen), i, en comptes de fer versemblant a l’espectador una llengua viva, amb els seus recursos propis (locucions, expressions metafòriques, etc.), li serveixen un català híbrid, no genuí, que, si no hi posem remei, acabarà sent un “patois” (com va passar a Catalunya Nord, on el francès és llengua majoritària i dominant).