Benvinguts a la família. Per què els morts ens fan riure?

30.01.2018

A la gala dels Gaudí, Andreu Buenafuente i Silvia Abril van fer un gag magistral en què parodiaven la tendència del cinema català a parlar massa fluix enfront un cinema espanyol on es crida massa. Si fem cas de l’observació antropològica, la majoria de les comèdies televisives més nostrades beurien de l’ànima espanyola del país, no en va el cridaner Lopes de Jordi Sánchez que va marcar una època amb Plats Bruts ara triomfa exportat en forma d’Antonio Recio a La que se Avecina de Telecinco. A Benvinguts a la família, que fa el procés a la inversa i innova repatriant a TV3 els actors catalans que més han prosperat fora de Catalunya, tothom brama bastant. I passen moltes coses en molt poc temps.

Nao Albet i Georgina Amorós són el Frani l’Alex a ‘Benvinguts a la família’

Si el primer capítol començava amb un caòtic esmorzar familiar i abans d’acabar el suc de taronja ja hi havia un desnonament en marxa, el segon va engegar poques hores després de la mort de l’Eduardo i al cap de pocs minuts teníem una urgència de vida o mort damunt la taula: calia un congelador per frenar la descomposició del patriarca. L’Àngela és d’aquelles persones que quan està desbordada per una situació respon vociferant, i els seus crits contagien l’estrès a la família però també a l’espectador, fent un efecte que podríem anomenar “suspensió de la versemblança per saturació decibèlica”: ¿estem cometent un crim molt greu amagant un cadàver? Correm a fer pujar el comptador de la delinqüència afegint un robatori. ¿Volem dissipar sospites? De cap a la gasolinera on fa 10 anys que treballa l’Àngela. No penseu, no hi ha temps, comèdia d’embolics.

Sembla que la supervivència econòmica de la família serà el Macguffin que mourà la trama a un ritme frenètic. Gràcies a la inesgotable excusa de “tirar endavant aquesta família costi el que costi”, s’aniran fabricant situacions còmiques delirants per lubricar l’objectiu real de la sèrie que, a part de fer-nos riure perquè sí, és aconseguir que ens enamorem dels personatges. Enganxar-se a una sèrie és, sobretot, voler descobrir els caràcters que ens presenta, i per això els guionistes intenten convertir-los en un conjunt de preguntes i fer que l’espectador desitgi conèixer les respostes. Amagar, mostrar, però sempre deixar clar que encara hi ha més per veure, i així fins a 13 episodis.

De moment, la principal font de combustible humorístic és el cos present del pare de l’Àngela: el cadàver a l’armari és la pòlissa d’assegurances que ens recorda tota l’estona que això és una comèdia esbojarrada. Per què fan riure els morts? André Breton, pare fundador del surrealisme, va encunyar el terme “humor negre”  que a la seva Anthologie de l’humour noir va definir com “l’enemic mortal del sentimentalisme”. En l’humor, és important identificar l’objectiu real de la sàtira i, en el cas dels acudits sobre difunts, inclosos l’extensíssima família de gags sobre nens morts, Breton diria que la diana de les rialles mai és la persona traspassada, sinó la carrincloneria dels vius, l’excés de solemnitat que sovint és pura hipocresia. La Victòria en mode vídua és un exemple perfecte d’això: ens fan riure les seves llàgrimes precisament perquè són de cocodril.

Per això el millor i el pitjor moment del capítol d’ahir són les dues cares de la mateixa moneda. Seguint la teoria bretoniana que descriu l’humor negre i el moralisme com l’aigua i l’oli, la tallada de rotllo monumental correspondria al pack format pel discurs de l’Àngela redimint el seu fa-cinc-minuts-abominable pare davant de tot el veïnat pijo, sumat a les reflexions del final del capítol de la jove Àlex -acompanyades de musiqueta pop en anglès, of course– glorificant la família perquè “és un club exclusiu del que no et pots donar de baixa passi el que passi… i no sabràs el que significa formar-ne part fins que un d’ells marxi”. Mnye. En canvi, 10 segons més tard, la Victòria liquida el clímax sentimental que podríem esperar atès el dol que havia exhibit durant tot capítol amb 15 segons parlant amb l’interior del congelador. “Vinga despedido, ja podeu venir eh?”. Sempre hi ha més saviesa en l’humor que en la moralina.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. L’he seguida els dos primers dies i no m’atrau gens ni mica. M’avorreixen aquests productes tan adotzenats en què hi imperen la mentida, l’astracanada, la sobreactuació, l’amoralitat més socialitzada, etc.. M’avorreixen. Potser tindrà el seu públic, vés a saber.
    Del comentari de l’apreciat Burdeus sobre allò del cinema català: esplèndid el gag Abril-Buenafuente. Que bona que és , aquesta noia.
    Jo agraeixo molt i molt el parlar normal, no en diria fluixet perquè si traspassem els Pirineus o qualsevol altra frontera europea, encara parlem més fort que qualsevol altre habitant de la Terra. Però sí, el que em sembla molt desorbitat són els decibels, però sobretot l’enorme agressivitat gestual, invasiva, física, que respiren totes les sèries (i tertúlies) espanyoles, com si es tractés d’un tret cultural indefugible, “nacional”.
    Em semblen més exagerades encara que la pròpia realitat.
    Sovint, coses que m’interessen pel fons les he deixar per la forma. Em resulta insuportable. Aquí poden estudiar si els convé o no perdre’m com a espectador…Podem ser molts.
    El tema clau és la permanent intervenció de més d’una persona alhora: aquesta n’és la causa original, crec.
    I això, per dissort, sí que es dóna també en qualsevol conversa catalana normal. En això la pràctica general nostra és profundament espanyola. Glups.

  2. Mnye, en efecte. TV3, alguna proposta més? perquè això ja està vist.
    Potser és que darrerament ens teníeu massa ben acostumats?