Benvinguts a la família. Les dones també fan riure

Els fills de les mares despòtiques que aconsegueixen escapar i els que queden subjugats per sempre tenen una cosa en comú: mai perden l’esperança d’obtenir l’aprovació materna. Ni dècades d’incomunicació van poder esborrar del tot la síndrome d’Estocolm de l’Àngela, que a l’hora de retrobar-se amb la progenitora (Maribel Martínez) encara va tremolar com quan era massa petita per entendre la dèria d’una mare per soscavar l’autoestima de la seva filla. Contradient la cita estrella de Tolstoi, les famílies infelices no són tan diferents les unes de les altres. Per sort, la demència senil permet deshumanitzar els mals pares en la mesura necessària per tolerar la mateixa maldat que exhibien en plena possessió de facultats i, si es juga bé, fins i tot pot fer riure.

La mare de l’Àngela prometia ser un torpede a la línia de flotació emocional de la nostra protagonista, però la càrrega explosiva havia estat desactivada per la malaltia mental. Finalment, la trobada s’ha saldat amb una redempció proporcional a la lucidesa de la venerable senyora i ens hem estalviat una vivisecció sentimental que no hauria estat maca de veure. Amb el que vam poder sentir de la matriarca, el pare difunt queda com l’encarnació del mal suprem i el germà de l’Àngela es posiciona com l’última persona viva capaç de fer que l’heroïna de la sèrie confronti el seu passat sense airbags narratius. T’estem esperant, Marcos.

La visita materna ha estat un vist i no vist: el veritable fitxatge de l’episodi, que sembla que ens acompanyarà uns quants capítols més, és el nòvio de l’Àlex (Àlex Maruny). Com a bon exemplar de pagafantas pura sang, el Fran no va poder resistir la temptació d’ajudar a la persona que estima a estimar-ne un altre. Sabem perfectament que tot plegat és un estratagema dels guionistes per carregar de capital moral al friqui entranyable perquè, arribada l’hora, la bondat es transmuti en atractiu sexual per art de màgia. La moralina tradicional ens diu que el figaflorisme sempre obté la seva recompensa. Però en aquesta ocasió el Dídac sembla massa bon jan perquè la tria de l’Àlex es pugui resoldre només en el terreny moral. Un és bo per massa ximple i l’altre per massa llest, de manera que encendrem un ciri perquè l’Àlex enviï els dos tòtils a la merda i acabi amb el David, que com a mínim sap cuinar llobarros. Un final excessivament obvi faria tantíssima mandra…

I acabem una crida general a tots els guionistes de comèdia de Catalunya: per què no els doneu papers divertits a les dones normals? Ja ho vam veure amb la Sandra (Sara Espígul) a El Crac, passa cada setmana amb l’Àngela, i es confirma que l’Àlex és la darrera víctima: sembla que, si vol mantenir-se com un objecte digne de l’amor romàntic, el personatge femení ha de renunciar a la comèdia. Tots els caràcters estrambòtics de la resta del càsting tenen dret a trencar les lleis de la versemblança i de la moralitat convencional perquè, esclar, els marges del sainet ho permeten. Menys elles. Es percep una por generalitzada a què determinats papers femenins juguin amb els límits de l’humor perquè el punt de malevolència autoconscient necessari per fer-ho les faria deixar de ser atractives. L’Àngela i l’Àlex, igual que la Sandra en el seu dia, acaben convertides en màquines d’esbroncar a la resta de personatges per les seves astracanades mentre que elles mai tenen permís per enredar. Aprofitant que el 8M és a la vista, estaria molt bé que aquestes manies sobreprotectores fessin vaga indefinida.